estirant del fil...

A voltes amb la tortura. De front
davant el dens silenci espés que envolta Baltasar Garzón. Paradoxes, casualitats causals,
el mateix dia que obríem l’Estirant del Fil amb el darrer informe de la
Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura i les 128 denúncies per
maltractaments i violència institucional registrades als Països Catalans l’any
passat, es confirmen els
pitjors presagis. D’escàndol majúscul: Garzón, membre del CPT europeu. He hagut de fregar-me els ulls, sis cops. Incrèdul. Atònit. Esmaperdut.

Memòria adolorida. Ètica
estupefacte. Segrestada. Suïcidada.

El llop guarint l’aviram. L’expert en mirar
a l’altra banda, nomenat per eradicar la tortura? Frau. I presa de pèl. I humiliació
als cossos trencats. Insult. Insult frontal als records i a la intel·ligència.
Fins i tot ràbia. Demà esmorzarem vergonya.

Sort que tenim la sort de conèixer
Ramon Piqué –qui no recorda el seu ull blau i l’ànima adolorida sortint de
l’Audiència Nacional ara fa 19 anys? I que mai oblidem els dolors d’en Marcel
Dalmau o d’en Joan Rocamora. L’estiu olímpic del 92, quan la tortura va ser
olímpica sota les seves ordres. Érem a l’Institut, aleshores, i a penes corríem
amb 17 anys. I ni ens ho creiem. Muts i emmudits: que tres veïns de Gràcia haguessin
estat torturats.

Després, molt després de l’abans
innocent, la justícia lenta i cara va arribar el 2004. Quan el Tribunal
d’Estrasburg va condemnar, precisament, la garzoniana mania sovintejada de
“mirar a l’altra banda”. I va sentenciar contra la no investigació de les
tortures patides per 15 independentistes catalans el juliol de 1992.
Investigació que en primera instància –cal dir-ho?- corresponia a Garzón.

La història s’ha repetit fa res. Fa
4 mesos. La mateixa cantarella sinistra. Estrasburg ha tornat a condemnar
l’Estat espanyol en el cas d’Aritz Beristain, torturat sota incomunicació
antiterrorista el setembre de 2002. Ben bé 9 anys després, el 8 de març de
2011, el TEDH condemnava l’Estat per no haver “desenvolupat una investigació
profunda  i efectiva” i haver violar
l’article 3 del Conveni Europeu de Drets Humans. Si, si. No cal ni dir-ho. El
jutge estrella d’aquella operació era Baltasar Garzón.

No són només dos cops. Fins a 117 vegades
ha mirat Garzón a una altra banda davant cossos mólts. Rebentats.
Davant 117 detinguts
i detingudes basques que, entre 1994 i 1997, van denunciar a viva veu,
al seu
despatx i als seus ulls, els cops rebuts, les bosses ofegants, les
humiliacions
sofertes. Diuen que Garzón mai mira els ulls ni aixeca el cap.
Simptomàtic. Potser tampoc es mira al mirall. Impassible,
insensible, mai va fer res davant 117 denúncies. Ni va deduir testimoni,
com
pertocava. Ni va ordenar cap investigació, com corresponia. Tot està
perfectament documentat, cas per cas, al llibre de l’estimat Pepe Rei
“Garzon,
la otra cara” (1999). Anys després el periodista basco-gallec que el
superjutge tant es va obsedir a perseguir, comentava que la xifra ja
s’apujava als 200.

200 cops mirant a una altra banda
quan tenia els ressons, els crits i les ferides obertes de la tortura davant seu, als seus morros.
Fit a fit. I l’oportunitat de combatre-la. Mai va fer res. Paradoxa d’hemeroteca, fins i tot el propi
CPT del qual ara formarà part el va criticar en un informe elaborat el l 1994.
Passin i vegin:

“los miembros de la delegación se vieron
obligados a esperar cerca de ocho horas el sábado, 11 de junio de 1994, en el
Juzgado Central de Instrucción nº 5 antes de obtener la información solicitad,
necesaria para que la delegación realizase su trabajo. Debe añadirse que la información
finalmente obtenida era en ciertos aspectos incompleta.”

I el qüestionaven
de bat a bat:

“el juez titular del Juzgado Central de
Instrucción nº 5 declara que “no se han inflingido malos tratos o torturas a ninguno
de los detenidos en este  procedimiento”.
A la luz de toda la información expuesta con anterioridad, el CPT no comparte
el mismo grado de certeza en esta materia. Considera que la
información mencionada es suficiente para despertar una legítima preocupación sobre
el modo en el que fueron tratadas al menos algunas de las personas arrestadas
entre el 2 y 7 de junio de 1994, mientras estuvieron bajo custodia” [CPT/Inf (96) 9 [Part 3], pár. 9]

I més i més i més i més. Amb Garzón
mai n’hi ha prou. No del passat; del rigor del present. El mateix Suprem va anul·lar aquest febrer passat una sentència
de l’Audiència Nacional contra cinc veïns de Vilanova i la Geltrú acusades de
pertànyer a Al-Qaeda. Per què havien denunciat tortures davant Garzón i Garzón
no va fer res. Res de res. Que sempre significa res. El Suprem no considera vàlides
les declaracions dels acusats per:

“la muy
fundada y sólida sospecha de que una vez los acusados fueron detenidos y
trasladados a dependencias policiales en Madrid, encerrados e incomunicados,
hubieran sido objeto de maltrato físico y/o psicológico con la finalidad de que
hicieran sus declaraciones ante el Juez de Instrucción en determinado sentido.”

El Tribunal Suprem
critica l’excepcionalitat de l’Audiencia Nacional de no investigar i ampliava l’ombra
de la sospita del maltracament a tots els detinguts:

“los sujetos pasivos de esas acciones ilícitas no
lo habrían sido solamente los acusados y testigos que las denunciaron, sino
también los que no lo hicieron, fueran finalmente absueltos o condenados, e
incluso muchos de los testigos que fueron detenidos en un primer momento,
incluido un testigo protegido.”
[Apartado 9º de los
Fundamentos de Derecho de la Sentencia 2/2011 de 15 de febrero de la Sección 1ª
de la Sala de lo Penal del Tribunal Supremo.]

Potser per això, fa ben bé res, el
27 d’abril de 2011, fa dos mesos i escaig, 22 organismes de defensa dels drets
humans d’arreu de l’estat ja declaraven Garzon “persona no apta” per formar del CPT europeu que tant l’ha criticat. Clar: el que mira sempre a l’altra
banda s’havia presentat. Penques. Quines penques.

Ara, finalment, ho ha aconseguit.
Dia trist per a la lluita per l’eradicació de la tortura. Europa no
escolta la societat civil ni el teixit compromès que fa dècades que hi lluita en contra. Malgrat
tot, diguem-ho clar: la memòria pot més que un jutge estrella estrellat. Molt
més. Infinitament més. No hi ha cap oblit que esborri l’horror de la tortura ni
la memòria insondable dels qui la van patir ni els cómplices que com Garzón la
van emparar. Mai. Enlloc. La memòria crema avui.

Ramon, Marcel, Joan, Aritz. I tots
els noms. Fins a 200. Tots els noms que bandegen Garzón. Per això aquest post.
Perquè tenim memòria. Que ens salva. Un cop més i encara. Memòria adolorida, avui. I demà: quan esmorzem vergonya.