estirant del fil...

L’Ovidi s’ho mira:
celles enlairades, tabac negre i fum. Pressupòsits i
pressupostos d’economia de guerra, portaavions neoliberal liquidant l’impost de
Successions en plena crisi i caces de combat amb pilot de lobby patronal. Les
baixes ja es recompten: raïms de bombes de fragmentació i runes anticipades que
ja s’albiren. Cortesia de la prepotència i la xuleria instal·lada a la caserna
general convergent, que ja tornen a creure que el país és seu i els indígenes
locals no comptem res. Desordre neoliberal, disbauxa de capitalisme real,
ò(mni)bús antisocial. Festa als barris alts. Si,
senyor. Recontra si, senyor.

En un calaix de sastre maldestre que
esparvera: tisora, ganivet, destral. Aquell de tisoreta, ara punyalet; que és més finet.
Pertot arreu. Escabetxin-nos. Bèsties en el fons i barroers en les formes. Hooligans del mercat lliure. Així
pretén obrir el fil d’avui: sostenint que la supressió de l’impost de successions, la llei Òmnibus
i els pressupostos antisocials que arriben al Parlament dimecres legalitzen les
retallades socials, els privilegis dels rics i el frau socioeconòmic. L’estafa
política d’una crisi tafurera. Múltiple ofensiva legislativa que escola un
paquet neoliberal que anuncia que venen a sac. Barrija-barreja de tot: del Cap
de Creus a la xenofobia indissimulada passant per la conversió dels ‘seguratas’
del metro en agents de l’autoritat fins a l’obertura d’un nou cicle especulatiu
en matèria d’habitatge. Bye, Welfare.
No va ser un plaer conéixer-te: perquè a penes ho vam fer.

Aquell de la ma dura, ara
dura-cràcia. Perquè per aclarir i esvair els dubtes ja tenim el
Capità Collons reencarnat en Felip Puig. Avui compareix: el ventríloc ens
sorprendrà. De ben segur. Show must go on.
Tot quadra, casa, lliga: no deixa de ser curiós que el departament que menys
pateix les retallades sigui Interior. L’únic que augmenta places. Nòmina d’hòsties: el sou mínim dels
antiavalots, amb tanta hora extra acumulada, ja supera els 3.000 euros
mensuals. Val la pensa saber-ho. Pasta i ordre per la seguretat dels negocis.

I aquell que aconsellava, ara ja fot
crits.
“No hi ha alternativa” diu Oms; “no hi ha marge” etziba Mas Colell. Diccionari
de Butxaca d’Ovidi Montllor:

Duros!
Bancs!
Finances!
Or!
Negocis!
Bosses!
I milions!

Tan lluny i tan prop, síntesi
dràstica. Perquè la distància entre Chicago i Reijavik –on
jutgen caps de governs i empresonen banquers– segueix sent, fonamentalment,
mental. La seguim definint nosaltres mateixes. O bacallà d’Islàndia o tall de
digestió from Chicago’s Boys.

Encara, nois, encara,
diria el més estimat d’Alcoi enmig de qualsevol plaça.