estirant del fil...

L’enterrament del totpoderós president del negoci olímpic va aplegar dijous passat a Barcelona la plana major del poder econòmic i polític, amb un desplegament policial –franctiradors del GEI (Grup Especial d’Intervencions) dels Mossos als terrats inclosos– que va ocupar i bloquejar el centre de Barcelona i on es van produir nombroses identificacions arbitràries de vianants per part d’agents de paisà. El comiat, tanmateix, va aplegar totes les elits dirigents però amb un escàs suport popular: només 2.500 persones van visitar la capella ardent i 4.000 persones van participar de la cerimònia a la Catedral de Barcelona, majoritàriament membres de les elits esportives mundials, de la diplomàcia i de l’alta burgesia catalana, acompanyats pel govern tripartit en ple.

La llarga llista de convidats, a la qual ha tingut accés la directa, és prou significativa: la família reial al complert, ambaixadors de Qatar i Corea del Sud, una ampla delegació del COI i la pràctica totalitat de la classe dirigent barcelonina, catalana i espanyola. Del poder que acumulava Samaranch, en van donar bona fe també les tres pàgines d’esqueles publicades a ‘La Vanguardia’: president honorífic del COI, de ‘La Caixa’ o del RACC, entre d’altres, als que cal sumar ser soci número u del Círculo Ecuestre, membre del Liceu o de la directiva del RCD Espanyol. I una significativa esquela de la pròpia Diputació de Barcelona on es recordava el seu mandat entre 1974 i 1978 al front de la diputació franquista. La mateixa diputació davant la qual es van viure les mobilitzacions que sota el lema ‘Samaranch fot el camp!” es van produir al finals de la dècada dels 70 i que va provocar un especial del mateix títol de la publicació ‘Arreu’.

Samaranch, home de poder previsor, calculador i autoritari, havia deixat escrit i definit el protocol del seu enterrament i com havia de ser cada detall. I els poders públics s’hi han plegat amb disciplinat acatament i elogis desbocats. Les declaracions oficials de Josep Lluis Carod-Rovira (“el català més important del món de l’esport”), de la Secretària General d’Esport de la Generalitat Anna Pruna –ERC-, afirmant que “sempre va ser un home d’idees avançades i ha estat, amb diferència, un dels millors dirigents esportius a escala mundial”, de Jordi Hereu –“honorarem la seva memòria en algun indret de Barcelona”– o, fins i tot, del mateix Josep Montilla, equiparant-lo amb la catalanitat universal del mateix Pau Casals que va patir l’exili com a conseqüència de la dictadura franquista han llindat el ridícul. També Jordi Pujol, que va ser qui va concedir a Samaranch la medalla d’or de la Generalitat que ha provocat que pogués ser honorat al Palau de la Generalitat, va valorar positivament la figura de l’exmandatari franquista. Lloança unànime, doncs, a la mateixa persona que el 20 de novembre de 1975, com a president de la Diputació de Barcelona, trigava ben poc en afirmar: “El mandat de Franco representarà, al meu parer, un dels més brillants períodes de la història d’Espanya. Sense cap mena de dubte”.

Entre les poques veus crítiques del món polític, cal destacar el regidor del PSC de Les Corts Enric Llorens que, en un post al seu blog recordant el seu pare, constatava les simpaties nazis de Samaranch, que quan estudiava a l’escola alemanya lluïa una esvàstica a la solapa i comentava que el nazisme “era el futur”. També a títol individual, el senador Joan Josep Nuet (EUiA) ha titllat el tracte a Samaranch d’“insult a les víctimes del franquisme” i, des d’ERC, Oriol Junqueras ha recordat que va “col·laborar amb una dictadura que va estroncar la vida, l’esforç i l’esperança de centenars de milers de persones”. També al camp del Barça, diumenge passat, es van sentir xiulets en el minut de silenci que Joan Laporta va decidir dedicar-li.

Comissió per la Dignitat: “una vergonya”
Hi ha hagut veus en contra i ben significatives, però en qualsevol cas silenciades. La més destacada, la de la Comissió de la Dignitat, que ha considerat que els actes al Palau són una “vergonya pel poble”, ha recordat que ni Josep Tarradelles va rebre aquests honors i ha manifestat que el govern “ha perdut els papers” en aquest afer. Josep Cruanyes, portaveu de la Comissió, ha insistit que Samaranch es va mantenir ‘fidel al franquisme fins al darrer moment’ i ha negat el suposat servei a Catalunya, tot recordant que va ser ell qui va incorporar les traves jurídiques per evitar que Catalunya competís internacionalment i disposés d’un comitè olímpic propi. En idèntic sentit s’ha expressat Toni Strubell, coordinador de la Comissió que va lluitar pel retorn dels papers de Salamanca: “és molt trist que el senyor Samaranch sigui honorat al Palau de la Generalitat i encara no s’hagi anul·lat la sentència de mort al president Lluís Companys”. 

Per contra, classe política i classe periodística s’han afanyat a oblidar 40 anys de compromís amb el feixisme i menystenir el sistema feudal i opac que Samaranch va bastir al COI. El periodista britànic Andrew Jennings en va deixar plena constància sobre el sistema vitalici, plutocràtic i mercantilista que dinamitzava el COI i sobre la corrupció que va lubricar la indústria olímpica als llibres “El senyor dels anells” i “El nou senyor dels anells”. Jennings documentava com Samaranch, ben aconsellat per Horst Dassler, l’omnipresident Adidas en el pastís olímpic, va arribar a un COI en fallida i el va convertir una corporació multinacional amb beneficis geomètrics a través de la fórmula suggerida pel president d’Adidas: el patrocini empresarial de les Olímpiades.  La corrupció acumulada, però, va acabar esclatant el 1998 amb l’escàndol de la milionària compra-venda de vots per a la designació dels Jocs Olímpics d’Hivern de 2002, fet pel qual Samaranch va haver de declarar davant el Congrés nord-americà.

Aquesta realitat ja va motivar que el 2007 un manifest internacional signat per 1.500 intel·lectuals d’arreu del món, entre ells James Petras, Howard Zinn o Josep Maria Terricabras, demanessin, sota el reclam ‘Democràcia i dignitat a l’esport’, la dimissió de Samaranch com president honorífic del COI. Pel seu passat feixista i la seva “clara col·laboració amb el règim totalitari de Francisco Franco”, el manifest al·ludia que era incompatible i incongruent  amb els principis de la carta olímpica honorar falangistes. En aquest sentit, cal recordar que el municipi de Lausanna es va negar a concedir-li la medalla d’honor pel seu passat franquista; l’Ajuntament de Barcelona, però, sí que li va concedir.

Censura en vida i en mort
El deteriorament de la pròpia imatge després de l’escàndol de corrupció al COI de Salt Lake City va provocar que Samaranch encarregués a la controvertida agència de relacions públiques Hill&Knowlton la gestió de la seva imatge pública i la del COI. L’agència ha tingut entre els seus clients a la secta de l’Església de la Cienciologia i al criminal president d’Haití, Baby Doc Duvalier, entre d’altres.

També el veterà periodista Josep Maria Huertas Claveria va viure fa quatre anys la censura imposada per Enciclopèdia Catalana/Edicions 62 sobre una biografia de Samaranch (vegeu la secció d’Opinió d’aquest número, on es reprodueix íntegrament). Aquesta censura també la va reviure un altre redactor dels continguts de l’enciclopèdia pel simple fet de fer un suau comentari neutre al cas de corrupció de Salt Lake City. Un responsable de continguts va dir que calia suprimir-ho perquè “Samaranch era un prohom de Catalunya” i no es podia ni insinuar cap referència a la corrupció que l’esquitxava.

Similar situació va viure al 2007 una productora que treballa per a la televisió pública catalana i s’encarregava de produir una entrevista retrospectiva en profunditat amb Samaranch. El dirigent va informar que només concediria un màxim de 90 minuts i prèvia lectura i control del guió, per declinar finalment el reportatge, que s’hauria d’haver produït a la Sala Noble de l’edifici de ‘La Caixa’ de l’avinguda Diagonal. Davant d’aquests fets, el portal media.cat, impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, està enllestint actualment un informe per abordar el tractament mediàtic i la cobertura desinformativa amb la pràctica totalitat de la premsa catalana que ha tractat la mort de Samaranch, en un dels episodis de censura, obediència al poder i silenci més greus i simptomàtics dels darrers anys. /DF

***
De la BBC a ‘La Stampa’:?autoritari, franquista i corrupte

L’Express francès afirma que Samaranch va canviar la divisa olímpica de Coubertin pels diners i el luxe

Amb molt poques excepcions, encapçalada per la tasca del diari digital Vilaweb, els mitjans de comunicació catalans han ocultat deliberadament el llarg passat franquista de Samaranch i les crítiques al model unipersonal de gestió autoritària que Samaranch va imposar al COI. L’anomenat ‘Papa Laic’, que havia visitat tots els estats dels món, rep severes crítiques de les principals capçaleres internacionals, principalment les del món anglosaxó, que mai no van acabar d’acceptar el seu lideratge. Totes recorden alhora que va ser secretari d’Estat de la dictadura franquista i que la seva gestió al COI va anar acompanyada de l’opacitat, el negoci milionari i el nepotisme que van convertir els JJ.OO en un dels símbols corporatius més lucratius del planeta.

Jocs Olímpics SA
Per la BBC anglesa, Samaranch era l’home més poderós del món de l’esport i va governar el COI amb puny de ferro, deixant créixer el càncer de la corrupció, el luxe i el diner fàcil i convertint els JJ.OO en una marca comercial global. La cadena destacava la dilatada carrera política sota el franquisme (de regidor de l’Ajuntament de Barcelona el 1955, a procurador de les corts franquistes fins darrer president de la Diputació el 1978),  per cloure que Samaranch va fer de les Olimpíades una màquina lucrativa de grans èxits comercials. També al Regne Unit, ‘The Times’ el definia com una de les figures ‘més controvertides de l’esport mundial’ i atenia que per entendre la corrupció institucionalitzada dels nostres dies es podria començar pel despatx de Samaranch a la ciutat suïssa de Lausanna.

Tant ‘Le Monde’ com ‘Le Figaro’ recorden l’admiració que professava per Franco i el poder i les influències que encara exercia en l’actualitat. Als EUA, un obituari signat per Associated Press recordava que sota el regnat de Samaranch –tractat com “exdirigent esportiu del règim feixista de Franco”– es va viure el major escàndol públic que mai va patir el COI, en el marc d’uns determinats graus de corrupció que Samaranch tolerava. ‘Los Angeles Times’ destaca el seu caràcter autoritari i el vinclava amb el seu passat com a “funcionari feixista en l’Espanya del general Francisco Franco”. ‘Wall Street Journal’ recordava que insistia sempre en ser tractat d’“excel·lentíssim” i envoltar-se d’un luxe aclaparador i ‘The New York Times’ incorporava també que “l’antic dirigent franquista va tolerar un cert nivell de corrupció al COI”. L’alemany ‘Kurier’ anotava que “l’espanyol estava al servei dels feixistes” i ‘La Stampa’ italiana constatava que s’enduia a la tomba el seu fosc passat amb la camisa blava falangista. El ‘Sidney Morning Herald’ assenyalaba que amb Samaranch el COI va esdevenir sinònim de nepotisme, clientelisme, escàndols, secrets i elitisme. I el ‘New Zeland Herald’ en destacava el caràcter autocràtic i intolerant.

Finalment, ‘L’Express’ francès definia el mandat de Samaranch com un negoci on es va canviar la divisa de Coubertin. De “l’important és participar” a l’important és participar… dels beneficis. El rotatiu gal recuperava un reportatge del 1999 que el titllava de “exdignatari franquista readaptat a l’ideal olímpic; dotat de bones dosis de cinisme i un talent real de transformista”. I recordava simptomàticament que en el centenari dels JJ.OO del 1996 va triar com a seu Atlanta, la pàtria de Coca-Cola, davant Grècia, pàtria de l’olimpisme. “Hereu d’un imperi tèxtil, pròsper banquer”, el diari recordava que el 1998, un mes abans del nomenament de Nagano com a seu olímpica, va acceptar un regal d’espasa de samurai valorat en 200.000 francs. L’article acabava reflexionant sobre l’esperit olímpic amb un simptomàtic “Harakiri?”. Fet i fet, Coubertin havia escrit: “el dia que un esportista deixi de pensar en la felicitat del propi esforç i la intoxicació de poder, les consideracions de vanitat o l’interés el dominin, aquell dia l’ideal morirà”.

L’hemeroteca catalana també és prolífica. El 1980, en una entrevista a ‘Serra d’Or’ de Jordi Coca a Joan Llarch –autor de ‘Memòria de la negra nit”–, l’escriptor llibertari recordava un Samaranch al front republicà -60è divisió, 84 brigada- “amb pantalons de golf, sabates de ciutat, una caçadora de pell i un gorret de dues puntes, amb borla”. Llarch va ser la persona a qui Samaranch va confessar que l’endemà es passaria al bàndol franquista. Anys després, en plenes dificultats econòmiques del franquisme, Llarch va aconseguir visitar-lo i  va demanar-li ajut sense trobar-ne. Samaranch va dir “No ho puc fer, no puc”. Llarch era categòric en definir-lo com a covard. Qui també el va definir va ser Ernest Lluch, que va categoritzar Samaranch com “el gran camaleó”.

Però potser la premsa independent nord-americana ha estat la més categòrica i sintètica davant la mort del Marquès de Samaranch, títol concedit per la monarquia espanyola. En un article al digital CouunterPounch titulat “La mort d’un feixista català”, els periodistes Muntaner i Benach cloïen afirmant: “Les referències al passat feixista de Samaranch durant el règim assassí de Franco han quedat vergonyantment absents. Aquest silenci és una prova més del “pacto de silencio” de la transició del feixisme a la democràcia a Espanya i el preu que encara es paga (econòmic, polític i cultural, com Vicenç Navarro ha demostrar en reiterades ocasions). Un cop més, un feixista espanyol mor en pau en un còmode hospital privat, tractat amb honor, i elogiat pels mitjans de comunicació locals i internacionals”. Amén. /DF

******

Juan Antonio Samaranch | Per Josep Maria Huertas Claveria

[Article censurat per Enciclopèdia Catalana]

“Joan, mañana cuando os levantéis yo ya me habré ido y no pienso volver”, li va dir Juan Antonio Samaranch a l’escriptor Joan Llarch a La Curullada, un poblet de la Segarra o­n tots dos estaven destinats el 1938 com a soldats de la 60 Divisió republicana que manava el dirigent comunista José del Barrio. I és que Samaranch ha tingut algunes vegades una irresistible tendència a fugir quan les coses van mal dades, com també va passar el 1977. Fracassat el partit Concòrdia Catalana en el seu intent de treure algun diputat a les primeres eleccions democràtiques, va aconseguir ser anomenat ambaixador a Moscou i va posar terra pel mig.

Juan Antonio Samaranch Torelló va néixer a Barcelona el 17 de juliol de 1920, un dia que sempre va considerar providencial. Setze anys després, Franco es revoltava contra la República; el 17 de juliol de 1973 seria nomenat president de la Diputació de Barcelona i, exactament quatre anys més tard, deixaria el càrrec per anar d’ambaixador a l’aleshores URSS. El 16 de juliol de 1980 va ser nomenat president del Comitè Olímpic Internacional (COI).

El pare de Juan Antonio era un industrial tèxtil que tenia l’empresa Samaranch a Molins de Rei, empresa que faria aigües durant la crisi dels anys setanta. El jove va estudiar el que aleshores en deien comerç i va esdevenir professor mercantil. El van cridar a fer de soldat als 18 anys, però es va fugar i va passar al bàndol franquista. El 1946 va caure malalt de tuberculosi, però es va curar i es va dedicar més a l’esport que als estudis. Va fer alguna vegada de boxejador, però o­n realment va fer-se un nom va ser com a jugador d’un esport poc conegut, el joquei sobre patins, del qual va esdevenir seleccionador nacional. Espavilat, va aconseguir el 1952 muntar un campionat nacional de joquei a Barcelona. Amb els seus amics Juan Vilà Reyes i Federico Gallo tenia tres coses en comú: parlaven sempre en castellà, volien fer carrera dins el règim franquista i eren de l’Espanyol.

Samaranch tenia, a més, fama de faldiller. El 1955 va ser nomenat regidor de l’ajuntament de Barcelona, però en prendre possessió el governador civil del moment, Felipe Acedo, li va dir: “Joven, a mí los concejales me gustan casados” i, sempre obedient amb el poder, es va casar l’1 de desembre d’aquell any amb María Teresa Salisachs a la catedral de Barcelona. Va començar a valorar molt la informació i es va envoltar d’una colla de periodistes. I també va alternar als cercles de Madrid o­n es va fer amic del marqués de Villaverde, el gendre de Franco, fins al punt que el dictador el va fer anomenar delegat nacional d’Esports el 1966. Esport i política sempre han estat una bona combinació en la vida de Samaranch.

El 1967 era ja procurador en Corts, mentre es dedicava a participar en empreses immobiliàries amb un toc d’especulació, des de la construcció del barri de Ciutat Meridiana fins l’avortat projecte de fer una ciutat de vacances a la platja del Prat, o­n tenia interessos el banquer Jaume Castell. El 1973 Samaranch va esdevenir president de la Diputació de Barcelona, càrrec que va ocupar quatre anys, en el qual el va sorprendre la mort de Franco (“soy franquista ciento por ciento”, va dir en aquell moment). Llest com la fam, va veure que un futur polític no era possible i va anar a la URSS a llaurar-se un futur paraesportiu aconseguint els imprescindibles vots dels països aleshores comunistes per ser anomenat president del COI.

Com han dit alguns, el seu passat feixista va semblar esborrar-se quan un altre 17, però d’octubre i del 1986, va anunciar que els Jocs Olímpics de 1992 tindrien lloc a Barcelona. Diuen que duia a la butxaca una castanya, un costum habitual en ell, tan supersticiós com el d’intentar que els fets importants de la seva vida caiguessin en 17 de juliol. Plegar del COI ho va fer un dia abans, el 16 de juliol del 2001. Quatre mesos abans, l’Ajuntament de Lausana, la ciutat del COI, es va oposar a una petició perquè fos declarat ciutadà d’honor pel seu passat  franquista. L’Ajuntament de Barcelona li havia donat, en canvi, la medalla d’or de la ciutat uns anys abans. / Josep Maria Huertas Claveria