Llegir (contra) la UE…

“…però els mercats financers,
finalment, voten cada dia”
[Ramón Fernàndez Durán]

En vigília d’unes eleccions europees on seguirà guanyant, per ara i sobretot, la troika del joc d’encenalls, els cartells de cartes i els enginys tafurers, modesta bitàcola bibliotecària per seguir llegint en comú, desxifrant col·lectivament, la UE que ens assetja: la què és, no la que sembla. Repàs mínim per un bocí de la bibliografia crítica existent, des del sarró de la feina per fer i enmig de la desfiguració continuada del projecte europeu, meitat-mite, meitat-mentida. Llibres que són mapes per no perdre’s. Bruíxoles engreixades, pasteres a la deriva des d’on resistir i neurones activades, tot alhora. 

Primer i de recentíssima publicació és “L’últim europeu”, d’Àngel Ferrero, József Böröcz, Corina Tulbure i Roger Suso, que dur per subtítol el clarificant “Imperialisme, xenofòbia i dreta radical a la UE”, i que lluny de cap mirada virginal, analitza en profunditat el comportament real, l’essència mercantil i la jerarquia d’interessos de la Unió. Concessions zero en una UE on conviuen, avui per avui, la deslegitimació/desintegració social i l’expansió geopolítica. També recentíssim és “El sur pide la palabra. El futuro de una Europa en crisis”, de Zizek (Libros del Lince, 2014), una provocativa injectiva que apel·la a la necessitat d’una heretgia: l’heretgia de l’humanisme.

D’enguany és també “La gran ofensiva. Crisi global y crisis de la Unión Europea” (Editorial Icària), del professor de filosofia moral i política de la Universitat de les Illes Balears, Bernat Riutort, que discorre entre la financiarització de la crisi, la desregulació del capitalisme (adjectivem-lo, novament, com a capitalisme senil) i la postdemocràcia institucional europea. Com ell mateix sosté: “Enviar la gent a la pobresa és un violència sorda”. I muda. I cega.

***
De documentada (re)construcció i d’imprescindible tasca de contrarelat contra les maldestres versions oficials de sempre, és l’altra història explicada des d’una altra banda. “La Quinta Alemania” (Icària, 2013) cortesia del reporter Rafael Poch, despulla, radiografia i desbudella els diktats de la Marktkonforme Demokratie (la democràcia adequada als mercats) dissenyada i imposada per Merkel, la major involució social i política des de la postguerra europea i el mite de la fusió alemanya. O regressió autoritària o primavera dels pobles i les places, Poch alerta: “l’Europa democràtica comença a cada casa”. I aquí n’hi ha un petit tast. De com hem passat de l’afrancessat “Llibertat, Igualtat, Fraternitat” al germànic “Austeritat, Autoritat, Desigualtat”

Reflexions ‘pochianes’ que relliguen amb els ressons grecs, bressol de la democràcia i avui qui sap si tomba: des d’allà on es dirimeix tot plegat, dos imprescindibles amb tesis diferents: “El minotauro global” (de Yanis Varoufakis, Capitàn Swing (2012) una de les neurones econòmiques de Syriza) a propòsit dels delmes feudals de la servitud neoliberal i el “Crisis en la eurozona” de Costas Lapavitsas (Capitán Swing, també), que opta per la necessària sortida de l’euro si es tracta de bastir polítiques progessistes, de canvi de model i de transformació social. Un debat que travessa les esquerres alternatives europees. I on s’escola, en l’acte de fe que és la moneda única (aquella xarop de canya que ens va caure a sobre amb Maastricht i que opta avui a esclafar les classes populars), cal ressenyar “Sortir de l’euro per sortir de la crisi” (Viena, 2013) del catedràtic Antoni Soy: un altre espai de desmitificació, deconstruint tabús, per a la comprensió de la teranyina europea: que no és el mateix Europa que la UE, ni l’euro que l’EFTA ni el BCE la democràcia. Glossari, diccionari i alternatives a parts iguales. I també -mapes, mapes, mapes- un atles de la crisi de Le Monde Diplomatique (2012): “El atlas financiero. La estafa del siglo”.

***

I clar. Allà on va començar tot. Que són molts anys –molt abans de la crisi de 2008– de crítica a la UE dels mercats, els brokers i els taurons financers. En l’origen dels mecanoscrits de tots els orígens, sempre en Ramón Fernàndez Duran. Aquell que ens ha marcat a tants, des de fa tan de temps -tan lluny, tan aprop: de les protestes contra Maastricht (1992), de la campanya ‘FMI-BM, 50 años bastan!’ (1994) o rere l’altermundisme post Seattle (1999). ‘Contra la Europa del capital’  (Talasa, 1996), constitueix avui i encara el millor pamflet –en el millor sentit del terme– sobre el projecte econòmic neoliberal de les elits europees. L’enyorat Ramon es autor també, precursor caldria dir, de ‘La explosión del desorden’ o del pòstum La Quiebra del Capitalismo Global: 2000-2030″ (Virus, 2011). En la lògica movimentista –i amb perspectiva europea de places i carrers–, cal apuntar i apuntalar “Crisis y Revolución en Europa”, un dels treballs magnífics als que ens té (molt ben) acostumats l’Observatorio Metropolitano de Madrid, i que us podeu descarregar, copylfet i creative commons, en pdf aquí.

I altres cinc més per començar a acabar. Una radiografia brillant de les faccions i fraccions del capitalisme d’avui en dia, feta des de dins, per l’inversor i matemàtic George Von Wallwitz a “Ulises y la comadreja” (Acantilado, 2014), i del qual en Xavier Antich va fer una condensada síntesi. Temps de lògica acumulativa primitiva i embogida, de la cultura de la cobdícia i de la banal irracionalitat dels mercats. Més. De Tony Judt, “Una gran ilusión? Un ensayo sobre Europa”, de Taurus Ediciones del 2013. D’Andy Robinson, que l’any passat publicaba “Un reportero en la montaña màgica” (Ariel, 2013), on el corresponsal de La Vanguardia explica com Davos ens ha dut on som i com el capitalisme mai soluciona problemes, només els desplaça. I d’Ulrich Beck, és clar: “Una Europa alemana” (Paidós 2012). D’aquells landers també aterra “Bruselas, el gentil monstruo de Europa”, d’Hans Magnus Enzenberger (Anagrama, 2012). Un més encara, des del cabàs de la memòria, escrit fa 60 anys contra l’homo economicus en el que ens volen convertur. El sublim d’en Karl Polanyi: “La gran transformación. Los orígenes políticos y económicos de nuestros tiempos” (FCE, 2003).

Més llibres, més lliures. Sempre. I com sempre, i en cas de dubte latent, si hi ha urgència d’emergència, un anestèsic de certesa sòlida. Píndoles vermelles enmig de la Màtrix: els informes del Seminari Taifa, i el darrer ‘Desentranyant Europa’. El darrer, en preparació, precisament sobre la UE. I de l’equip humà de Taifa (aquest mes compleixen 20 anys al peu del canó, mil gràcies per tot), cal destacar-ne el del pastisser de Bellpuig, Josep Manel Busqueta, que l’any passat ja ens va regalar-deleitar amb el gust de tastar ‘Delitos de los Estados, de los Mercados y daño social’ (Antrophos, 2014), acabat de sortir del forn de la imprempta i coordinat per Iñaki Rivera.

Si és ben possible que el mercat hagi après de la màfia, tot el que la màfia creia que havia après del mercat, i si el futur ha de ser un lloc diferent, caldran processos, reparacions i una pila de judicis per rescabalar, recomposar i reconstruir. En uns temps estranys tot plegat. D’estrany barrija-barreja entre Adam Smith i Benito Mussolini. Mercat i (des) ordre a parts iguals. On hem passat dels cops d’estat, dels crims d’estat i de les raons d’estat. Als cops de mercat, els crims de mercat i la sinistra raó de mercat. De la sinistra “raison d’État” a la perversa “raison du marché”. O la destituïm o ens destituiran el futur. Sencer. Així seguim: entre l’espasa del mercat i la paret de l’estat. Enmig, encara nosaltres. Nosaltres mateixes.

Bona nit i bona sort.

PS. Com tot llistat, és parcial i subjectiva. Però de codi obert. Ampliable, matissable i enriquible entre tots. #UEnoFutur

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *