estirant del fil...
[No escrivim èglogues] · [Bloc intermitent]
Davant les pedres del camí
A propòsit de les jornades “Tot s’hi val per fer front a la violència?”, organitzades aquest cap de setmana per la FCONG, ací va una aportació a quatre a mans, escrita la tardor del 2009 amb Gabriela Serra. El text va servir de pròleg del llibre sobre desobediència civil “500 ejemplos de no violencia. Otra forma de contar la historia”, de Sabino Ormazabal (Manu Robles Angariz Institutua, 2009).
***
Davant les pedres del camí
Tirar la pedra i amagar la mà o amagar la pedra i tirar de mans? De moltes mans abans que de poques? Blanc i negre inamovible o tots els colors del verd, que diria Raimon? Foto fixa o pel·lícula en moviment? Donar la cara o eludir-la, inclús davant el mirall? Compartimentació estanca polaritzada o transversalitat difusa aclaparadora? Què construïm? I com? Xarxa entreteixida de dissidències o aïllament tèrmic criminalitzant? Confonem encara preu i valor? L’ou o la gallina? Els eterns debats sobre emancipació col·lectiva i transformació social, entre mitjans i finalitats, formes i fons, sota l’ardu prisma de la voluntat de ser coherents, continuen oberts. En una època de desfici col·lectiu i de guerra global permanent desfermada pels qui –de desfermar guerres, inocular pors i brandar violències– en saben massa. Al cap i a la fi, ells són perfeccionistes de l’horror i del terror. D’Estat.
Diguem, pot ser, que Galeano sempre marcà “no ser com ells” com a premissa irrenunciable abans d’emprendre el viatge. Afirmen amb Klein que la memòria és el millor antídot davant l’auge del capitalisme del desastre. Afegim, ja que Lakoff està de moda, que el nostre frame no pot ser el seu: el seu camp de batalla, al que pretenen obligar-nos a comparèixer agenollades, tampoc. Desertem de la seva lògica i obrim la nostra: saber generar espais també és pura política alliberadora, avui més que mai. Citem a Mariano Ferrer citant Paine a Barcelona: “Qui vulgui salvaguardar la seva llibertat haurà de protegir de l’arbitrarietat fins i tot els seus enemics, o s’establirà un precedent que es tornarà contra ell”. Sumem també, llavors, les lliçons apreheses de l’escola pedagògica de Freire: el procés allibera l’oprimit, però també l’opressor. Humanitza. Amarem-nos sens falta de les veus del feminisme davant tantes violències gestades en allò patriarcal. Esbiaixem el simplisme reduccionista que pretén esborrar la memòria davant la història densa –densa i contradictòria, fèrtil i dinàmica– dels moviments socials. Remenem la coctelera dels moviments socials i… hop!: un patrimoni insubmís inacabable, enciclopèdia quasi infinita, de la mescla heterogèniament llibre de necessitat i radicalitat, desobediència i compromís, imaginació i contrapoder, ètica i solidaritat.
Assumim-ho. Un error no justifica el següent. Mai. I encara menys si és nostre. Si el Poder és d’ells, que l’ètica sigui nostra: sense lloc per dobles arrasadors ni lleis d’embuts ni densos silencis. Així creiem, molt humilment, que hauria de ser. Aquesta és la nostra opció. Per principis. I, a la vista de l’altra història, per eficàcia en les lluites. Eficàcia no crematística sinó en termes humans. Saber què és el que no volem perdre en el camí. Llaurant el principi de la coherència: malgrat, o potser per això mateix, els densos anys de cops rebuts, d’embogida lògica antiterrorrista i, sobretot, davant de tants patiments acumulats a massa llocs.
Avui, demà, davant d’uns escenaris de cínica governabilitat autoritària via por i obsessió securitària; davant la sòrdida gestió, injusta i maccarthista per arremetre contra tot amb l’excusa –la gran excusa– de la violència nascuda en els ravals del malestar i la desigualtat; davant la sinistra raó d’Estat –avui pura raó d’Estat, a cosses amb el mínim bri de dissidència– obrim a senalles les portes de la desobediència. Desarmem-los. Si el problema, avui, rau en el desvincle, en la liquiditat baumaniana d’unes societats radicalment individualistes, atrevim-nos a afirmar que no hi ha millor escola que el vincle –el vincle social i comunitari, avui tan fet malbé i amenaçat– de la desobediència civil: no delega, autorresponsabilitza. És intrínsec a ella que el compromís sigui amb el cos, no amb la boca i les paraules que sempre s’enduu el vent. I és l’amenaça del bon exemple i les coses ben fetes.
Per a algunes i alguns dels qui enfrontem la violència –les violències– sempre com a imposició de la medul·la d’allò establert i mai, almenys, com una opció, el debat s’arrossega des de fa temps. Se sap. Però exemples, inacabats i inacabables, que les possibilitats d’acció són desbordadament múltiples és el regal incalculable i impagable del repertori de l’acció col·lectiva desobedient. No és la metonímia d’A o B: el logaritme de l’abecedari per a construir comunitats amb justícia i en llibertat és, afortunadament, extens. Aquesta és, cartesianament, la contribució directa i vigent de la nostra memòria fèrtil: aire fresc a la neurona de la suma multiplicant de l’infinit repertori per a deslligar el Poder amb pràctiques que, en se i per se, ja alliberen. Aire fresc, sí. I vent del sud. I tsunami desobedient.
Al cap i a la fi, matemàtica pura –la ciència més exacta que hi ha, potser l’única–, el canvi social radica en cada gest. I en cada gest mil·limètric ens la juguem. A “Nadie es neutral en un tren en marcha”, i davant de tanta pedra en el camí (les que ens col·loquen ells com a mur i algunes que ens posem nosaltres), Howard Zinn esbossava i assaboria una vida de compromís en base a la desobediència civil noviolenta. I la síntesi, la seva síntesi de vida i lluita, era precisament aquesta: que el canvi només es forja en base a l’agregació, finalment suma i multiplicació, de petites pràctiques, gestos i microhistòries de coherències. Si no, és que és impossible…
Potser, i com diria un amic que és el responsable de la frase que origina aquest article, “si em deixen triar, prefereixo donar la cara i no tirar cap pedra, abans que tirar-la i amagar-la”. El moll i el quid i el clau: donar la cara. Per la urgent necessitat –i el gust també, per què negar-ho– de donar la cara per cada pam d’espai alliberat. Cartografia alliberada al nostre cervell, a la nostra vida quotidiana i a les nostres pràctiques, que és l’únic lloc possible on gestar un altre futur. El futur de l’altra història. Per descomptat. El futur de la utopia i, sobretot i en paraules de Pere Casaldáliga, de l’eutopia: el sí-lloc on hi cabrem totes.
Gabriela Serra, membre del moviment pacifista català
[Tardor 2009]
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La confusió ja està feta, i encara que el mateix Beunza ho expliqui una i altra vegada, molta gent (que no es pot dir que siguin uns indocumentats) va dient i escrivint el què no és. I no em referirè a altres col·lectius cristians (mennonites i adventistes del setè dia) que també van ser objectors a l’exercit espanyol “avant Beunza” i que ni se’n parla enlloc (si dels testimonis de Jehovà se’n parla es perque la seva acció va ser tant nombrosa que és difícil d’amagar… almenys pel que fa a l’actual generació).
Atentament, i bona setmana
[Aquest comentari no vol ser una crítica a Pepe Beunza; tots els meus respectes a ell. Sols volia fer públics uns fets que de forma massa “normal” en aquest pais sovint s’amagen o tergiversen per raons ideològiques].