estirant del fil...

(0) Introito: impunitat, sinistra raó d’Estat.
 

Fins i tot el lehendakari Patxi López va declarar, fa deu mesos: “Els GAL ja han estat jutjats i condemnats”. El lehendakari oblidava que només han estat esclarits, parcialment, cinc dels 27 assassinats; que només hi ha hagut sis processos judicials i dues condemnes; que només s’han jutjat quatre atemptats amb resultat de mort i altres accions menors; que el 80% dels crims encara resten impunes; que a l’Estat francès, on es van produir la majoria d’atacs, s’han jutjat tretze dels 37 atemptats comesos i només contra els mercenaris que els van consumar… Els GAL, doncs, ni jutjats ni condemnats: continuen impunes i qualsevol investigació que volgués depurar responsabilitats polítiques sempre s’ha tancat en fals. Fins i tot és conegut que el magistrat Carlos Bueren va abandonar l’Audiència Nacional quan li va tocar investigar l’afer Lasa-Zabala: quan va veure que havia d’enjudiciar la Guàdia Civil, va plegar. Només la instrucció posterior de Gómez de Liaño, l’acció decidida de l’acusació popular i una sèrie de caramboles judicials –un gos que va trobar els ossos, confidents penedits i un comissari amb memòria– van aconseguir condemnar la cúpula d’Intxaurrondo, la caserna de la Guàdia Civil de Donosti des d’on operava el GAL verd tocat amb tricorni. Val la pena recordar que, durant aquell judici, el general Rodríguez Galindo va etzibar a la sala: “Amb sis homes dels meus conqueriríem l’Amèrica Llatina un altre cop”. 

[I els GAL en 14 píndoles viscudes a contrapèl]

I poca cosa més.

Schilingo a l’Audiència Nacional. És el responsable dels vols de la mort a l’Argentina militar de Videla. Tot és macabre: diu que posava música brasilera als desapareguts per fer-los més agradable la mort. Està a punt d’escoltar la sentència. I fa que es desmaia. És la darrera maniobra dilatòria.

Judici Lasa-Zabala a l’Audiència Nacional. Kike Dorado Villalobos i Bayo Leal declaren com a imputats. Elorriaga (PSE) va assistir personalment al palau de La Cumbre on romanien segrestats, abans de ser soterrats en cal viva a Alacant.

Villalobos i Bayo Leal són membres dels AT-1 (Antiterrorisme 1) d’Intxaurrondo. Kike perd el cap per la farlopa, és una història coneguda. El seu company afectiu ha aparegut mort —enfarlopat també— a un apartament de Guadalajara.

Bayo Leal ho prova tot. En una sessió es desmaia. Quan li pregunten si ha assassinat Lasa i Zabala diu per tota resposta:

—Em podrien facilitar un nolotil. No em trobo gaire bé?

El tercer dia —literal— es persona en calçotets i fortament sedat. I en cadira de rodes, desmaiant-se. Sessió suspesa. Per desmai sobrevingut.

Sobrevingut la nit anterior, quan el preparaven amb el seu advocat.

******

(3) Per què emmalalteixen?

Pinochet es posa malalt per evitar l’acció dels tribunals. De la Rosa, pobret, està deprimit i li concedeixen el tercer grau. Vera també està traumatitzat: ja està al carrer.

I Galindo, també, alliberat. Gent perillosa. És el general d’Intxaurrondo que va declarar a l’Audiència Nacional: «amb sis homes del meus reconqueríem l’Amèrica Llatina un altre cop». I es va quedar tan panxo. Molt valents per reconquerir pobles i continents, però amb la mania enquistada d’emmalaltir sobtadament cada cop que els engarjolen.

La resta dels presos també emmalalteixen. Es deprimeixen. I es suïciden. L’estadística, la maleïda estadística: 1.000 presos morts a Catalunya entre el 1990 i el 2000. Més de 4.000 a l’Estat. Morts a la presó, lluny dels seus, desatesos. I han de passar anys, a voltes catorze, perquè et reconeguin que «tot va ser un error».

Des del 2004, l’Estat ja ha pagat 2,6 milions d’euros per sentències condemnatòries fermes per «negligència» en fets produïts a les presons espanyoles entre el 1990 i el 2003. En aquest tàndem barrejat entre Adam Smith i Benito Mussolini (on tot s’escurça i retalla excepte les despeses militars i policíaques), només uns pocs jutges fan de tímid mecanisme corrector de la mà negra neoliberal i repressiva.

En l’evidència que la presó només empresona la pobresa i les víctimes de les desigualtats i la repressió. De les desigualtats provocades per lladres de guant blanc com De la Rosa i de la repressió exercida per comandaments condemnats que saben que dormiran poc a la presó. A Rafael Vera, els GAL li van costar inicialment, el 1995, 5 mesos i 9 hores de presó i 5 minuts addicionals. A Barrionuevo 3 mesos.

Pobrets. Quina pena. Quina pena de democràcia.

******

Necrològica a El País. L’espia Francisco Paesa, cercat per la justícia, és mort. El mateix mort, ben viu, ha contractat l’esquela. Reapareix deu anys després a Brussel·les amb sucosos negocis.

Està implicat en el ridícul de la captura de Roldán a Tailàndia, operació d’enginyeria genètica del CESID, Montalbán dixit.

Desmaiar-se, emmalaltir o fer-se el mort. Tres sortides diferents i divergents pels mercenaris i els victimaris. Del terrorisme d’Estat.

En una democràcia «de meravelles». On cada dos dies se’ns mor un pres pobre. De pena, de malaltia o de sobredosi.

Mentre, a fora, els rics i els repressors fan de bon vivants. 

******

(5) «Cumplimiento íntegro de la pena»

És l’altra estadística rampant d’una impunitat elevada al quadrat en aquest temps de «cumplimiento íntegro de las penas de los terroristas» i vandalisme oficial per la cadena perpètua encoberta. Bé, una estadística que trasbalsa: els pocs condemnats pel GAL no han complert mai ni un 10% de la condemna. I la cosa va millorant.

El segon ingrés de Rafael Vera a la presó, el 1998, va ser molt més ràpid: tres mesos, per ser excarcerat via indult la Nit de Nadal pel PP (la ministra de Justícia, Mariscal de Gante, va ben sincerar-se: «mai en la història judicial espanyola s’ha tramitat un indult amb tanta celeritat»). El 2001, però, Vera torna a la presó. No va passar-hi ni una nit: el mateix dia que entrava se li concedia el tercer grau. I el febrer del 2005 hi tornava de nou, aquest cop amb sentència ferma per robar 4 milions d’euros dels fons reservats. Avui ja està en tercer grau, aquesta vegada per «raons» de salut. Per l’afer GAL, ha complert 8 mesos d’una condemna de 10 anys.

Més. Galindo, detingut per l’assassinat de Lasa i Zabala, passarà 72 dies a la cel·la i arribarà caminant al judici. Condemnat a 75 anys, solament en complirà quatre. El darrer any a la presó d’Ocaña, on disposava d’un mòdul de deu cel·les per a ell sol i el tinent Vaquero: ordinador, televisió, gimnàs i barra lliure de visites. Des de l’octubre del 2004 ja corre lliure.

A Julen Elorriaga, condemnat primer a 71 anys i després a 75 anys en la revisió de condemna del Suprem, li va anar força millor: només ha complert el 3% de la condemna. La sentència final es va conèixer el maig de 2001. Entrava a la presó el 9 de maig per a complir quasi vuitanta anys de presó. El 23 de juliol del mateix any ja trepitjava el carrer. Dos mesos i catorze dies.

Tant Galindo com Elorriaga van ser excarcerats per motius de salut. La directora de Presons va al·legar respecte al general:

—Cal tenir una consideració humanitària amb les persones privades de llibertat.

I la consideració humanitària amb la resta dels 60.000 presos, on para que mai no arriba? A la insuportable mentida del «tots som iguals davant la llei». A la impunitat legal dels GAL.

Mentre van parint estirabots, posant crits al cel i falsejant ais al cor cada vegada que una persona empresonada durant 22 anys i amb la condemna complerta és a punt de recuperar la llibertat. I aleshores s’escandalitzen bramant que és un escàndol escandalós, que això no pot ser i que quin desastre per a l’Estat de Dret. I s’inventen una nova pena que li recomputa la condemna fins on arbitràriament i despòtica calgui. Una cadena perpètua gens encoberta. És el cas de de Juana Chaos.

A quines rebaixes de saldo van comprar la democràcia? 

******

(6) Hemeroteca dels GAL

Sempre menteixen. Sobretot in situ, en directe i en calent. Anys després, les declaracions semblen còmiques o tràgiques.

Quan els GAL van matar Santi Brouard, pediatra de 64 anys dirigent d’HB i HASI, què deia la policia? Després d’una vaga general que va paralitzar el País Basc, es va iniciar la investigació.

En les conclusions provisionals, el fiscal Valerio va assenyalar que «creia que l’atemptat es podia haver evitat i que algun servei secret tenia coneixement previ dels fets». Abans d’aquestes declaracions, Valerio havia enviat una requisitòria a tots els serveis secrets (CESID, SIGC, CGI, BCI) perquè facilitessin tota la informació disponible. La petició va aixecar butllofes i cap servei secret va respondre. Valerio va ser destituït fulminantment i titllat de «criptobatasuno». El més curiós és que Emilio Valerio Martínez de Muniain era un fiscal navarrès conegut pel seu antibasquisme visceral i el seu dretanisme rampant.

Així que van enviar Martínez Torres, capitost de la Comissaria General d’Informació, a redactar un informe adequat a les circumstàncies. Martínez Torres, meravelles de la democràcia i la transició, era conegut sota el franquisme amb el sobrenom d’El Carnisser de Saragossa.

L’informe que va redactar què deia? És a dir, què deia la policia que muntava els GAL sobre els GAL? El 1984, un informe remès als jutjats per la CGI signat per Martínez concloïa: la possibilitat de la participació de l’Estat no es «considera ni com a mera hipòtesi de treball». Sobre un atemptat de l’extrema dreta deia: «des de la perspectiva policial cal oblidar aquesta possibilitat». Sobre la possibilitat que haguessin estat els GAL tenia la barra de sostenir: «aquest grup va assegurar que no intervindria en territori espanyol i fins el moment no es té constància que hagin incomplert res del que anunciaven». Per tant, el Carnisser de Saragossa sostenia que les hipòtesis més reals apuntaven a l’autoria d’ETA o a la d’un ajustament de comptes mafiós.

I tema resolt. Fins 20 anys després, però, quan el tinent coronel Masa de la Guàrdia Civil era imputat per l’assassinat del dirigent abertzale. L’acte de processament del jutge González Armengol cloïa: «ideat des de la direcció de la Seguretat de l’Estat pel seu màxim responsable, finançat per ella, organitzat des de persones properes a l’esmentat entorn i encobert amb ordres concretes i específiques de paralització de les investigacions començades per comandaments policials».

I aquí rau el problema. Que cal que passin dos, cinc, deu o vint anys per reconèixer que mentien. En calent, en directe i in situ.

Martxelo Otamendi reinvidica: «No vull que d’aqui a 30 anys una Comissió de la Veritat certifiqui que em van torturar. M’hi nego. Vull justícia ara».

******

(7) El GAL català?

En plena crisi dels GAL, el 1984, Interior es cuina un muntatge ben barroer per demostrar la versió oficial del Govern —tan falsa com totes les versions oficials—: el GAL és cosa de l’extrema dreta. Cortina de fum.

Per demostrar-ho recorren a la cuina dels serveis paral·lels: recluten cinc neonazis de CEDADE, compacten l’escamot a Andorra i l’envien a Iparralde (País Basc del Nord). Allà assassinen el ciutadà francès Robert Caplanne, quan el confonen amb un refugiat polític basc.

El gener del 1985, marejant la perdiu, detenen els membres de CEDADE Ismael Moreno, Javier Rovira, Jose Luis Fariñas, Jorge Porta i Carles Pedemonte. Seran condemnats a penes d’entre 34 anys i 4 mesos de presó. Ismael Moreno, però, haurà de venir a complir condemna des de Tailàndia, on compleix 40 anys de presó per narcotràfic. També van ser imputats, però absolts, l’inspector Jorge del Haro i Francisco Álvarez, alias Gálvarez, que anys després serà condemnat per la trama dels GAL.

Gálvarez, que era comissari a Barcelona, va ser nomenat amb el PSOE cap del Mando Único de la Lucha Contraterrorista. El MULC, que primer es deia MULA (Mando Único de Lucha Antiterrorista). Qüestions semàntiques van fer canviar el nom. Però el que no es podia canviar era tot allò de barroer, cutre i nyap que tenia el GAL reclutant macarrons, mercenaris i ultres per fer la feina. Com un bunyol.

Si ja ho va dir Jordi Pujol. Spain is different. El problema del GAL és que es va fer malament. No pas que s’hagués fet amb l’estàndard europeu homologat.

Com amb els presos de la RAF a Alemanya. On tot eren suïcidis formals camuflant l’assassinat d’Estat.

******

(8) La maleteta dels GAL

Hi ha silencis, rumors i remors que passen factura.

A mitjan dècada dels 80, José Amedo Fouce, un dels comissaris del GAL que es deixava els calers dels fons reservats als casinos bascos abans i després de cada atemptat, té un accident de cotxe.

L’assisteix l’Ertzaintza i mentre recullen els efectes personals es troben una maleta ben delicada amb papers relatius als GAL. Restaran muts. Ni el PNB ni l’Ertzaintza diran res. Quan la notícia, anys després, suri finalment a la llum pública, ja serà massa tard.

******

(9) El GAL és un botó

Autònoma. 1996. Xerrada sobre l’acusació popular en l’afer dels GAL.

La millor síntesi que hem escoltat mai. És de Kepa Landa, advocat:

El GAL, el terrorisme d’Estat en qualsevol de les seves formes, només és un botó, que es prem quan cal.

Denuncia que els mecanismes militars i estatals que en faciliten la creació (fons reservats, opacitat, Estats dins de l’Estat, l’esfera de la seguretat nacional) segueixen ben intactes. Que tenen calers i infraestructures per tornar-lo a bastir. Quan vulguin.

I que el dia que calgui tornaran amb un GAL, un BVE o una Triple A. Prement un botó i convocant una reunió. I, tal vegada, afegeix, sense tantes evidències i pífies com amb els GAL.

(10) El GAL judicial

Hi ha un terrorisme d’Estat de nou encuny, segons el Financial Times. Any 2002. És l’organització d’un nou GAL, segons la definició del rotatiu anglès. Afortunadament, no segresta, ni assassina, ni soterra en cal viva, ni opera amb uniformats policials descontrolats a la nit. Però es carrega drets civils, tanca mitjans de comunicació, castiga projectes i propostes, empresona sense proves, excepcionalitza la dissidència, expandeix els efectes multiplicadors de la por, vigila i amputa la solidaritat i vulnera garanties jurídiques, drets individuals i llibertats fonamentals. Opera des de l’Audiència Nacional, el Tribunal d’Orden Público rebatejat, on s’ha instal·lat el neoliberalisme judicial. Tota una dinàmica que, a propòsit del tancament d’Egunkaria —el quart mitjà de comunicació basc tancat des de 1998— va ser definida per l’escriptor Joxe Arzumendi com «kale borroka d’Estat».

Els presos d’ETA estudien. Prou. Es fulminen tots els estudis que es cursen a les universitats basques. El pres basc Olaskoaga Gil —empresonat 13 anys— surt en llibertat. A prendre pel sac. Guerra a la jutgessa Ruth Alonso que ha signat l’ordre i nou Jutjat Central Únic de Vigilància Penitenciària. Olaskoaga acabarà suïcidant-se només trepitjar el carrer. Una altra osca de la política penitenciària.

Operativa del nou terrorisme: si una sala no rutlla, es dissol; si un jutge discrepa, torn dels expedients; si una llei no serveix, es canvia l’endemà. Acebes legislant ad hoc a cop de polèmica mediàtica. Ni hi ha proves, ni calen.

José Martí també se’n fa ressò des de La Vanguardia un 18 de juliol:  “Truco l’expert en terrorisme i em diu que no en té constància. Del que es parla, em diu, és «d’un GAL judicial molt més intel·ligent i sofisticat». Què és? És el vist-i-plau que alguns jutges donen als atestats procedents de la policia i que s’empren per dictar unes resolucions que condemnen sense proves. És greu. S’està vulnerant l’Estat de Dret”.

Però la Sala Quarta de l’Audiència Nacional no està inserida en aquest GAL judicial desvetllat pel Financial Times i, per això, tomba jurídicament tota la literatura de Garzón. Cop rere cop, anul·la els autos i decreta l’alliberament dels empresonats.

De fet, està tombant una estratègia d’Estat. No saben amb què juguen. Els propis jutges seran víctimes de la maquinària de l’Estat per la qual treballen. No es salva ni l’apuntador. Opereta i dissolució de la Sala Quarta després d’un escàndol fabricat a mida per l’alliberament d’un narco deprimit. És la primera vegada que una errada judicial es paga tan cara a l’Estat espanyol. Baltasar somriu. Nihil obstat. A partir d’ara ningú contradirà Garzón. I menys des de la mateixa Audiència Nacional. Discurs unificat.

Des dels pisos superiors, la Sala Quarta ja no esmicolarà mai més el que Garzón inventa des del seu despatx de la tercera planta.

I el GAL judicial seguirà funcionant. 

******

(11) Qüestió de microfilms

Per Nadal de 1994, Mario Conde és a punt d’ingressar a la presó pel cas Banesto. Diuen que es troba amb Felipe González. Li diu o li fa arribar que si trepitja una cel·la aireja els GAL.

Ell coneix el coronel Perote, que ha robat 1.500 microfilms del CESID. González no transigeix i Conde ingressa a la presó el 28 de desembre, diada dels innocents.

I només per aquest innocent motiu El Mundo publica, puntualment, l’acta fundacional dels GAL. Perquè ha començat una altra guerra bruta. Política. Mercadotècnia per desallotjar el felipisme.

Només per això sabem dels GAL. I pels càlculs electorals dels néts de Franco. 

******

(12) Haixix a La Ràpita

1999. Operació contra el tràfic de drogues al port esportiu de Sant Carles de la Ràpita. 5.400 quilos de haixix decomissats. Una persona surt del iot i es disposa a agafar el cotxe. És detingut. L’operació passa força desapercebuda. Per què?

Perquè el detingut, que volia protegir el iot, resulta ser Máximo Blanco López, tinent coronel de la Guàrdia Civil. És l’exnúmero 2 d’Intxaurrondo, mà dreta de Galindo. El mateix que el 1992, davant el Servei d’Informació de la Guàrdia Civil (Informe Arca de Noé), va acusar el general de realitzar negocis il·legals des del 1981 amb el beneplàcit de Benegas i Múgica, del PSOE. Ara és Máximo Blanco —ben implicat en la trama dels GAL i en el museu dels horrors d’Intxaurrondo— qui trafica. S’esclareix que la setmana abans el cap de la xarxa li va ingressar 1.600.000 pessetes. Està acreditat que al País Basc ja havia rebut crèdits del mafiós Plomos, assassinat per ETA. Dos dies després de la detenció, Blanco entrava a la luxosa presó militar d’Alcalà, era cessat en les seves funcions i se li obria un expedient governatiu per falta greu. Però no se l’expulsava.

Els negocis paral·lels d’Intxaurrondo van surar a la llum pública per primer cop arran de l’Informe Navajas, realitzat pel jutge de Sant Sebastià Luis Navajas. L’informe va néixer de la desaparició misteriosa de 1.000 quilos d’heroïna decomissats a una llotja d’Irun, 260 quilos dels quals van reaparèixer col·locats a Galícia. Els capos gallecs van assegurar que els l’havien venut agents d’Intxaurrondo, aleshores sota el comandament de Rodríguez Galindo.

Les diligències 491/91 de Navajas, però, van néixer maleïdes perquè s’hi acusaven els agents d’Intxaurrondo —el bastió de la lluita contra ETA— de narcotràfic i altres màfies de contraban, a partir d’informes de la Guàrdia Civil i l’afirmació taxativa del comandament Pedro Catalán que Intxaurrondo era «un focus de corrupció». En nom de la lluita antiterrorista, però, tot s’havia de tapar*. I l’amatent fiscal general, Javier Moscoso, va tancar alegrement l’informe amb set claus, no sense enviar-ne abans una còpia a Alfonso Guerra i a un lladre anomenat Luis Roldán.

Era la guerra bruta, barrejada amb negocis milionaris i tràfic de drogues, que protagonitzaven els AT-1, el grup d’elit que va assassinar en calç viva Lasa i Zabala i que va ofegar a la banyera Mikel Zabalza. I que sabien que gaudien de la més absoluta de les impunitats. Mentre torturaven, també s’enriquien. Amb el contraban de tabac i el narcotràfic.

No van ser els únics: el tinent coronel Rafael Masa va ser expulsat del cos el 1995 per tortures; el 1999 va ser readmés; el 2001, en actiu, va ser detingut a La Costera (València) per tràfic de drogues: 188 kilos de cocaïna pura. En el moment de la detenció tenia cursada una ordre de recerca i captura com a imputat en l’assassinat de Santi Brouard.

La guerra bruta obliga. Com amb Galindo, quan ja pres i governant el PP, seguia cobrant a final de mes la seva nòmina gens precària. Com amb els GAL: després de tots els escàndols, avui encara hi ha mercenaris que cobren pensió pels serveis prestats a l’Estat en l’estratègia de la tensió que van protagonitzar durant la transició i en el terrorisme d’Estat de la dècada dels 80 sota el segell dels GAL.

Avui encara segueixen cobrant. No és cap broma.

******

(13) Síntesi

A propòsit dels vols de la CIA a Europa, Gregorio Morán escriu a La Vanguardia: “Benditos empleados de la CIA. Si se demostrara que la CIA ha utilizado aeropuertos españoles como tránsito para sus operaciones mafiosas contra individuos a los que no defendía ningún Estado, musulmanes conversos —ahora va a resultar que convertirse al Islam es malo para la salud del inviduo y sin embargo hacerse Legionario de Cristo facilita las relaciones sexuales con menores—, si se demostrara, digo, la CIA no sería una central dedicada a lo que se dedica».

Un paràgraf abans havia escrit: «No hay pruebas alega un tipo que dice llamarse Lluís Maria Puig, del que no tenía noticias y que al parecer es senador socialista y jefe de grupo. «No se ha demostrado», dice.

Morán segueix sintetitzant diferenciant botxins i ajudants (polítics) del botxí: 

I comença a acabar: 

I clou: 

******

(14) Síntesi

El desembre del 2001, cinc anys abans de l’article de Gregorio Morán i en relació amb la trama dels fons reservats dels implicats en el GAL, l’informe final del Fiscal Anticorrupció cloïa definint l’entorn dels processats com el d’una «màfia on dir la veritat s’interpreta com una traïció».

La Màfia. L’Estat. La contrapedagogia de l’horror i la crueltat.  Catorze anys enrere, quan van assassinar el jutge Falcone, la revolta va esclatar durant el seu sepeli. En un moment molt determinat. Un instant exactament concret.

Tota l’església era plena a vessar. I en el just moment en el qual van entrar els polítics una gola col·lectiva va esclatar amb un sol crit:

Un crit col·lectiu i anònim, en una sola veu certera i inexpugnable.