Hi ha dret(es) | A Felip Puig en el dia de la Constitució…

Breu conte, en tres actes,
sobre la Doctrina Felip Puig de (in)Seguretat Nacional,
fet a quatre mans entre August Gil Matamala i David Fernàndez.
I amb especial dedicació a Ester Quintana.

Bon profit. Salut i llibertat.

—-

Hi ha dret(es)


Improbable epíleg impossible,
en tres actes, a propòsit de
“No hi ha dret”, de Jaume Asens i Gerardo Pisarello


“Per als oprimits, l’estat d’excepció és la regla” | Walter Benjamin

[Inici]

L’advocat i l’activista es truquen i es convoquen. Un cop més. A la plaça George Orwell de Barcelona. A les dotze en punt. Els cal xerrar urgentment sobre la deriva lliberticida, l’auge de les desigualtats i la pèrdua constant de drets socials. Volen seguir debatent sobre com respondre a l’excepcionalitat economicofinancera, politicosocial i tecnicojurídica dels nostres dies. Cercar respostes, potser les de sempre, a preguntes que són d’antic. I que fondegen encara en una condició humana capaç del terrible i del sublim. Avui, ara, aquí.

Per això se citen. En una primera paradoxa: per abordar els rigors del control social modern es retroben a la mateixa plaça on es va instal·lar la primera càmera de videovigilància de la ciutat. George Orwell. 1984. Barcelona. 2012. Hemisferi nord: perifèria del centre de la UE de les dues velocitats i una sola policia. Són les dotze ben tocades i l’advocat, bregat en totes les lluites i quasi totes les derrotes, arriba abans. L’activista, despistat habitual mentre recompta els sense sostre que habiten les cantonades de Ciutat Vella, ho fa amb lleuger retard. Invariablement.

El cambrer, potser sense contracte i aliè als dubtes convocats, els atén a la terrassa. Rumien i concorre el primer interrogant a resoldre:

—Per la llibertat, què és millor, til·la o cafè?

L’advocat respon til·la, que el combat és llarg i cal reflexionar la fondària del pou sense fons on ens han (mal)ficat. L’activista demana un tallat: cal mantenir la tensió emancipadora cafeïnitzada. Til·la i cafè, doncs. A les dotze tocades. I tots dos porten sota el braç el mateix llibre: aquest mateix.

—I van 26: acaba d’arribar la vint-i-sisena reforma del Codi Penal, i Rubalcaba s’enorgulleix de tenir la legislació més dura de la UE i el major nombre de presos; anem enlloc? —arrenca l’advocat, que coneix tots els rostres de la dictacràcia i la democradura—. I encara alarma La Vanguardia que els delinqüents entren per una porta i surten per una altra.

—No em puc creure que Can Godó abordi el cas Millet des d’aquesta perspectiva.

—No t’equivoquis. Parlen dels pobres. Millet entra i surt per la mateixa porta. Sempre. Justícia de classe —escateix l’advocat—. I és que parlem molt del dret penal d’enemic i oblidem sovint el seu revers: el dret penal d’amic. L’altar de la impunitat. De Millet a Urdangarin o Lehman Brothers passant pels GAL, fins a arribar a la guerra d’espoli i mentides d’un Iraq reconquerit i devastat alhora.

—Aleshores, què ens passa? —indaga l’activista en la memòria de l’advocat—. Què ha passat? On arrela el nostre consentiment quotidià i aquesta inèrcia devastadora?

—En lògica històrica, hem perdut consistència, consciència, constància i fortalesa. Hem assumit i interioritzat la impunitat més classista. Ens han invertit la realitat, capgirat les pors, alterat els riscos. Hem abandonat l’orgull de pensar.

—Potser per això Felip Puig ha anunciat que “anirà més enllà de la llei” en la lluita contra la dissidència.

—Perversament sublim. El responsable de fer complir la llei anunciant que la vulnerarà. Es pot resumir millor? —es pregunta l’advocat.

—Fa anys ho vas reblar: “primer van inventar-se el terrorista desarmat i acabaran per inventar-se el terrorista pacifista”. Però mira el nou govern Rajoy: un traficant d’armes a Defensa, un gàngster financer a Economia i un de l’Opus Dei a Interior.

—Unidad de mercado en lo policial —conclou el jurista.

—I el primer que han fet és tirar pel dret. Pel dret: mil reformes anunciades.

—Digue’m per a qui legisles i et diré qui ets —ironitza l’advocat.

El diàleg s’endinsa aleshores en els amagatalls de la cultura dominant de la por. Aborden les preocupacions i fan repàs d’una època. Una època on la demolició controlada del garantisme constitucional de postguerra i el desmantellament del miniestat del benestar ha acabat generant resistències singulars, complicitats particulars, sinergies comunes i curioses. Temps a contrapèl on juristes progressistes, que conceben el Dret com un estri no neutral que també pot ser transformador i democratitzador, han caminat al costat dels mil dubtes dels moviments socials alternatius. Els primers confien en la seva capacitat alliberadora; els segons, que en reben els cops, sempre l’havien mirat amb imprudent recel. Els uns i els altres, però, s’han retrobat i reconegut en els mateixos maldecaps i les mateixes preguntes irresoltes. Malgrat tot, els ha unit el Dret: els drets. En uns temps recents, convulsos i complexos, densos i espessos, on la dissidència ha après a escoltar com concorrien contra ella les tres cultures penals més regressives del segle xx. El dret penal de l’enemic confegit per Carl Schmitt; les doctrines de seguretat nacional –l’enemic és a l’interior; i la tolerància zero, traduïda a casa nostra en la patriot act urbana que són les higienistes ordenances del civisme. Temps de doble llenguatge, doble moral i doble economia on el poder –cèntric, centrat, centrista– expandeix l’ombra de la sospita i defineix com a terrorista quasi tot, menys les seves pràctiques.


[Nus]

La vida, però, sempre continua. I a la plaça George Orwell també. Quan una barba inconfusible entra pel carrer Escudellers. La barba mira amb lupa, desxifra i descodifica com tres agents de la guàrdia urbana decomissen el material d’un top manta. 

Karl Marx sospira, es grata el cap, arrufa el nas i pren posicions a la conversa.

—Que lent que és el canvi social i com perdura la plusvàlua —etziba cansat.

—Per la llibertat, cafè o til·la? —el convida el jurista, provant d’animar-lo.

—Un cigaló de til·la i cafè: tesi, antítesi i síntesi. Us escoltava de lluny. I, en veritat veritable, us haig de dir que el Dret és la continuació de la guerra de classes per altres mitjans. L’expressió del domini d’unes sobre les altres.

—D’això enraonàvem. I no ens n’acabàvem de sortir. O sí —li respon l’advocat.

—És el gran saqueig de la gran deriva. Quan mai tan pocs havien robat tant, en tan poc temps, a tants. Ves. Mantenir un sistema tan injust i cada cop més desigual requereix, superestructuralment, d’elevades dosis de propaganda, silencis i violències: simbòliques, declarades o efectives. El Dret esdevingut arma: ordre i disciplina per la seguretat dels negocis. I els turistes, pel que veig, ben tranquils.

Abans que acabi, una veu, a manera de corus grec, irromp de sobte i a raig: 

—Un moment, un moment! Que sempre hi ha cinc dificultats per dir la veritat.

L’advocat, expert a mantenir la calma, fita serè però sorprès com Bertolt Brecht, des de la taula del darrere, evoca el seu text universal. El dramaturg alemany enfila la reflexió:

—Cinc que en són cinc. El valor d’escriure-la, la capacitat per cercar-la, la responsabilitat d’explicar-la, l’encert de trobar els codis i l’ús de canals adients per saber difondre-la. Tal com fan en Jaume i en Gerardo. Perquè clar: de què serveix dir la veritat sobre el feixisme que sempre es condemna si no es diu res sobre el capitalisme que l’origina?

—La memòria sempre és el millor antídot i el feixisme és la fase histèrica del capitalisme —esbossa l’advocat—, i molt em temo que hi ha molt d’histèric en l’actual correlació de forces del poder.

Tothom emmudeix. L’activista anava a respondre, però no té les paraules exactes i a més ha fitat, atònit del tot, com una mà alça el dit mentre demana pas. És la veu d’Hannah Arendt:

—Assumim-ho com abans millor. La metàfora global és Guantánamo. Se sap quan la van obrir, però no quan la tancaran. Se sap com ha començat tot plegat, però no com acabarà. La doctrina, avui, és la del xoc; l’idioma, el de la por; i el codi disciplinari de l’amo, Guantánamo. Metàfora universal arreu del no-lloc, del no-dret, de les no-persones. Quants Guantánamos hi ha en el món actual?

—Incomptables i arreu, un en cada cantonada: l’excepció s’expandeix en tots els àmbits —intercedeix Marx.

I enmig del carrer, allà on tot comença i acaba sempre, els dubtes es van autoconvocant i arrenca, improvisadament, una assemblea de generació espontània. Una família desnonada s’atansa; cinc okupes i sis top mantes, també. Des del carrer Avinyó, arriben quatre activistes de les consultes sobiranistes i des d’Escudellers entren en bloc una desena d’indignats del 15M. Fins i tot, barroerament, Baltasar Garzón prova d’apropar-se a l’assemblea, però Martxelo Otamendi –que ha arribat en bicicleta– li aclareix que no es pot pas estar en missa i repicant.

I passa que passa que, en un tres i no res, la sobtada trobada ja supera les 20 persones. Màxim legal establert per la llei per fer una manifestació no comunicada. I les alarmes salten. Arreu.

[Desenllaç]

En un previsible final, tot es precipita: llums, càmera i acció. Comença l’espectacle de la reapropiació. L’escena, invariablement, acaba com sempre. Quan arriben dues furgonetes de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra, la càmera de la plaça George Orwell enregistra fa estona fins a la darrera neurona dels concentrats. Soroll reconeixible: un cop de porta corredissa rere el qual baixa un caporal invocant la 1/92 de Seguretat Ciutadana. Ritual de lletania habitual: manifestació no comunicada.

—Identifiquin-se primer. Dissolguin-se després.

L’advocat prova d’intercedir, en una incursió de la millor defensa pel lateral esquerre:

—Bon dia. Identifiqui’s també vostè. Identifiquem-nos. 

Espases en alça, la lògica de la defensa dels drets, del Dret, acaba d’irrompre en la realitat. Drets contra Dret. I davant la inòpia i un silenci més que estricte, l’advocat recorre a l’autodefensa per inquirir si el mur és franquejable:

—Qui és el responsable de l’operatiu? —furga el jurista.

—Carl Schmitt —adverteix el caporal autonòmic del regne d’Espanya.

—Comencem bé. Doncs l’últim que apagui el llum —sospira l’advocat.

I el llum, certament, es comença a apagar en el temps del capitalisme senil. Tot passa de pressa, quasi incomprensiblement, com la (ir)realitat dels nostres dies. Disrupció. Tumult. Tensió. Incomprensió. En fraccions de segon, Hannah Arendt és reduïda per quatre agents mentre crida quelcom sobre els orígens del totalitarisme. Marx, indignat per escorcollat, crida que això és un atropellament a la dialèctica i malda que la història es repeteix. L’advocat cita les sagrades escriptures per insistir endebades a requerir el número de placa. Martxelo Otamendi addueix la seva condició de periodista, resposta amb un categòric: “doncs encara pitjor!”. L’activista, desbordat però encara insubmís, prova de convocar una immediata concentració de solidaritat. Ho fa via twitter amb el seu smartphone, però una mà gens innocent l’hi pren. Ja se sap: les mans de qui ens ataquen es veuen, les cares de qui ho ordenen s’amaguen. Temps de vampirs, de mercats, de rescats. De fraus polítics i estafes econòmiques.

L’activista, en un darrer gest impotent, calla. S’asseu a terra. I blandeix el present llibre a manera de pancarta. Dues mans més l’hi prenen de cop. El caporal, neuròticament frenètic, fureteja les pàgines compulsivament.

—Això què és? —li etziba nerviós el policia.

—“No hi ha dret”.

—No provoqui més, vailet. O el denuncio per desobediència. Això què és? —crida.

—“No hi ha dret”, de Jaume Asens i Gerardo Pisarello.

—Denunciat queda.

—No hi ha dret.

I es fa un nou, ben vell, silenci. El caporal treu fum. Remena el llibre. Però dubta. Té ISBN. Aparentment revesteix legalitat formal. Truca pel walkie-talkie al centre de coordinació i demana pel comandament Schmitt, per requerir si el llibre pot ser constitutiu de múltiples delictes.

—Legal no ho sé. Sospitós segur. Perillós de totes totes. Segurament és competència especial de l’Audiència Nacional, que per això la vam inventar —se sent pel walkie.

El caporal informa que el llibre queda requisat i l’advocat reclama que, si ha de ser així, li raoni la base jurídica i expedeixi una acta de decomís. El caporal s’hi nega a totes dues coses.

—Absolutament excepcional —constata l’advocat.

—El llibre? —li reclama Carl Schmitt pel so del walkie, que ha quedat obert.

—No, vostè i l’estat d’excepció permanent de les coses que va parir. I el llibre, per descomptat. És un llibre resilient: explica el que passa i per què passa i com reconèixer-nos-hi i resistir-nos-hi. Explica, de fet, això mateix que ara passa aquí. Que pel poder la realitat ja és el pitjor delicte.

El caporal gesticula i rebufa. Comunica a l’activista que queda detingut conjuntament amb el llibre. De reüll, amenaça l’advocat que si no calla en temps de silencis també l’arrestarà per apologia del pensament en l’espai públic. L’activista, a terra, opta per posar-se a cantar “Grândola Vila Morena”. 

—Vostè, dret! —li ordena el caporal.

—Ha dit Dret o dret?

—No comencem de nou! —ordena, dretanitzat, el policia.

—Han començat vostès —conclou l’advocat. Tot just abans de ser detingut.

I aleshores sí. Es fa el silenci. El carrer queda buit. I arriba la pau social i la glòria monetària. I s’apaga el llum. I s’encenen les sirenes. I marxen les furgonetes. 

August Gil Matamala i David Fernàndez

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *