marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

23 de febrer de 2009
0 comentaris

EL CRIT I EL GRUNY

Nas per nas, drets davant la balconada que s’obre a l’avinguda i amb tota la sang als ulls, Ell i Ella s’escridassen i es dediquen insults de distints calibre. No hi ha temps ni espai per al parpelleig. El nadó, sopat i net, dorm en el bres, damunt el sofà, esguardat de prop pel ca, amb el morro a tocar de la criatura. La fosca és a punt de fer el ple. Un retret d’Ell estira un menyspreu d’Ella, i el conseqüent jutipiri d’Ell, un crit d’Ella no catalogat a la llar. Un git de veu estrany, poc corrent, mai oït en aquelles  estances; com si la gola, esdevinguda matèria orgànica llefiscosa, se separàs del cos d’Ella i s’esclafàs als ulls d’Ell. La reacció de l’home és immediata: aixeca el braç dret, clos el puny que ja és enclusa.

Una fúria de sang a un ull li dóna l’ordre de pegar. Un pèl abans, però, el ca lladra dos pics i mostra les puntes dels claus al seu amo mantenint un gruny que la tensió amplifica. El nadó encara no diu res. Somriu oradament, com cal. El puny d’Ell no cau sobre la cara d’Ella. S’està quiet i tens uns instants torcebracejant amb el gruny amenaçant del ca, que ha posat en punta tots els pèls del seu cos. Guanya el gruny, aquest cop. Ell lentament abaixa el braç mentre Ella s’esforça a ser el deixant silent d’un crit d’espant. Ha guanyat el ca, aquesta vegada, però sap que serà la darrera nit que passi amb Ella i el seu amo. I en tenir-ne la certesa en trobar-se amb els ulls de cobra d’Ell, el nadó inicia el plor.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.