Del Marquès d?Esade, el gran timonell ?business friendly? i un mirall irlandès esbotzat…

Amb què obrim l’estirant nostre de cada setmana avui? En fi. Cercle d’Economia al moll de l’ós del govern: elits nodrides de doctrines neoliberals, camuflades de liberals via ESADE. I de l’IESE de l’OPUS també. I també una recepta irlandesa trencada: ‘Irlanda és el model’ insistien Madí, Mas i fins i tot Rajoy. I, sobretot, la paradoxa del timó amb que Artur Mas comandarà Catalunya. Li va regalar son pare. Son pare…. que el novembre passat passava discretament per l’Audiència Nacional per arreglar un frau fiscal de 532.225 euros, evadits a Lienchenstein abans de 2002, quan el seu fill ja era conseller en cap. Propi del delicte d’alta volada, el pare se n’ha sortit: per impunitiva prescripció delictiva. El timó del gran timonell, vés, és un frau. De llei. Tafurer, tafurer. Amb això obrim.


És clar que titular a la tremenda sempre és un risc. El Xavier Giró, que ens fita sempre perquè no ens passem adjectivitzant de més el substantiu, sovint ens diu que mai apurem la frenada als titulars de l’Estirant. Ahir, a les tantes de la nit, això passava. Sospesàvem titular “Cercle d’Economia, patronal i burgesia ja governen ‘de facto’ Catalunya”. Sort que en Jordi Garcia ens va dir que no, que això era inexacte: que de facto venen governant sempre. Clar. Quanta raó. En Jordi ens deia que,en tot cas, seria que governen ‘de iure’, gràcies al suport popular electoral i l’onada neocon d’ascendència reaganiana, de la que aquest país tampoc se’ns salva. Ja se sap, qui no treballa és perquè no vol i qui no pugui pagar-se el pla de pensions, que prengui la sàvia i eficient decisió microeconòmica de morir-se abans….. Boi Ruiz literal: “la barra lliure només per a qui se la pugui pagar”. Què bèsties les paraules, a vegades.

Sort també que en Sergi, en Sergi Picazo, va dir que si, que l’estirabot cacofònic de recòrrer a ‘Marquès d’Esade’ -sadomasoquisme noeliberal, voilà- tenia un ribet propi d’Eduardo Galeano. Si un titular tremendista és un risc, tira de sentit de l’humor, de veta metafòrica, de jocs verbals, és un antídot. O sigui que vam tirar de veta de dosi galeanítica per fer una radiografia sobre això anomenat el ‘govern dels millors”. Radiografia impossible d’encabir en dues planes –la dictadura del caràcter comptat, ja se sap–  per fer una anàlisi del que s’emmascara sota “l’excel·lència en la gestió”: els nostres particulars Chicago Boys, còpia defectuosa del neoliberal Milton Friedman original.

La CiU i la PSOE

Fa molt que l’entranyable sindicalista andalús Diego Cañamero del SOC insisteix en que no s’ha de dir mai més “el PSOE”. Sosté que és incorrecte del tot: “cal dir la PSOE”. Insisteix. Ho raona a gust: “ja és com una multinacional: hi ha la Renault, hi ha la Ford, hi ha la Nissan… i hi ha a la PSOE, sempre al servei d’interessos aliens”. Amb CiU hauríem de començar a fer el mateix: res de la coalició o federació nacionalista o CiU a seques. D’ara endavant: “La CiU”. CiU SA: la permanent porta giratòria entre el món empresa i el món govern, des que el 1976, amb el primer eslògan electoral, aclarissin el guió: “Ordre. Economia. Benestar”. Com que de benestar no n’hi ha pas, passa que passa que amb els temps que corren ho han bescanviat per Seguretat: oi, Puig? Ordre. Economia. I Seguretat (dels negocis). Al país del ‘Businnes friendly’. Que és com dir del worker’s enemy. Ai. Que prendrem mal. O si. O no. O què…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *