estirant del fil...

[No escrivim èglogues] · [Bloc intermitent]

28 d'octubre de 2013
0 comentaris

1996-2013: 28O, 17 anys sense Cinema Princesa

La batalla del Princesa, 17 anys després.

Ahir, avui, demà… 

[La batalla del Princesa]

1996. 28 d’octubre. El baptisme de foc de García Valdecasas.

Via Laietana, sis de la matinada. Desenes de furgons policials, 200 agents, carrers tallats i bombers. Un helicòpter a vol baix, amb un soroll estrident. Il·luminant amb un potent focus de llum blanca, assenyala l’objectiu militar a batre: l’assalt al cinema Princesa. La fortalesa okupa inspirada per Joan Conesa*, autònom antifranquista que unia resistències passades i futures, per protestar contra el Poder al bell mig de la ciutat dels Palaus: a tocar de l’Ajuntament i la Generalitat.

A les vuit del vespre d’aquell mateix dia, inusualment puntual, un petard anuncia al Portal de l’Àngel que la manifestació per protestar contra el desallotjament ja arrenca. Milers de joves participen d’un recorregut curt a un ritme frenètic: Fontanella fins Via Laietana. A la Jefatura Superior de Policía esclata la ràbia, s’ataca la comissaria i s’inicia una batalla campal com feia temps que no es recordava. La policia s’ha de replegar fins que arriben reforços. La Ribera bull. Escenografia de revolta urbana. Pilota ve, pedrada va. Cotxes creuats, colles d’agents de paisà i contenidors cremant entre càrregues policials.

L’endemà ens truquen des de Dinamarca: el Princesa és la quarta obertura del telenotícies danès. El certificat de les televisions europees conforme la guerra desigual i injusta decretada pel PP no ha fet sinó començar. Amb 48 detinguts al matí i 16 al vespre. Els 64 detinguts que inauguren oficialment l’era Valdecasas. Amb el baptisme de les hòsties de la democràcia.

I amb Benedetti cridant contra el vent: «qui pacifiqui al pacificador bon pacificador serà».

* Joan Conesa va morir l’abril de 1996 al cine Princesa, en precipitar-se al buit des del terrat.

[Una guerra il·legal]

El problema de les guerres il·legals rau sempre en el fet que el reconeixement de la il·legalitat sempre arriba tard. Massa tard i quan només en queden les runes.

Com amb la «batalla» del Princesa, que va ser una guerra il·legal decretada pel Poder contra el moviment social d’okupacions. Així ho certifica una llarga sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona que absol 30 dels okupes detinguts i titlla l’ordre judicial de desallotjament del cinema d’il·legal, antijurídica i il·legítima, i ho qualifica tot plegat de «funcionament anormal dels serveis públics».

El reconeixement explícit de la il·legalitat d’aquella guerra arribava, però, ben tard: el 16 de gener del 2003*.

6 anys, 2 mesos i 18 dies després que s’hagués consumat una ordre antíjurídica per la via de la violència taxativa d’una guerra il·legal.

Si és que hi ha guerres legals, és clar.

* Molt abans, el 1997, el fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Josep Maria Mena, ja havia afirmat que els okupes «mereixien escassísim rebuig social», es preguntava «quin dany social han causat les persones que van estar ocupant el cinema Princesa», els qualificava de «ciutadans alternatius respectables» i anunciava que «l’actitud de la Fiscalia amb gestos pacífics, malgrat siguin irregulars, serà pacífica i no participarem en l’espiral de violència que es genera al voltant dels okupes» (El País, 1-3-1997). Òbviament, ni Valdecasas ni el 6 van prendre nota del màxim responsable del Ministeri Fiscal a Catalunya.

[Els Mossos informen (del que volen)]

Abans que Valdecasas, els UIP i el 6 desallotgessin el Cinema Princesa, els Mossos s’havien encarregat de confeccionar aquell informe, que no deia ni una sola paraula sobre la propietat del cinema. Era de Salvador Forcadell*, detingut i imputat en l’estafa milionària de la consultora BPF ordida per l’exconseller d’Economia de la Generalitat i director de l’Institut Català de Finances CiU, Jordi Planasdemunt (CiU), a qui segurament els Mossos mai van investigar pels seus delictes de coll blanc i de tupinades que rondaven els 4.000 milions de pessetes.

L’informe anava acompanyat de fotografies preses mentre s’identificaven els okupants en retencions rutinàries. Tu el fitxes, jo el fotografio. Un complet reportatge fotogràfic —previ al desallotjament— que farcia més de 500 pàgines, quatre cintes de vídeo i prop de 70 imatges personals dels «habituals» i els «ocasionals» on arribaven a concretar, fins i tot, les opcions polítiques i estètiques personals. I que anava acompanyat d’anotacions com «subjecte dels més actius i reivindicatius». Després, les bajanades habituals de la incomprensió absoluta dels nous moviments socials: «instrumentalització política per part de grups antisistema», «difusa ideologia llibertària», tot adduint que la frustració juvenil i la manipulació política aboquen a la violència gratuïta. Lamento aigualir la festa, però les expressions violentes i els sabotatges atribuïts genèricament —i amb força mala llet— als okupes són qualsevol cosa menys gratuïts. Qui ho fa sap perfectament què fa: entitats financeres, immobiliàries especuladores i ETT. Els símbols dels temps que corren i del poder econòmic que els precaritza i els exclou. Accions violentes però selectives. De gratuïtes, res de res.

…on sí que encertàven, però, era en la radiografia catalana de l’ocupació de vivendes buides: «okupes, delinqüència comuna, ètnia gitana, indigents, famílies amb problemes econòmics i magrebins». Malgrat que només anunciaven mesures dràstiques i polítiques contra els primers: el moviment social d’okupacions. Ben simptomàtic. No és cap repressió gratuïta. Sinó selectiva. Saben perfectament què volen copejar. Que volen eradicar. Que volen combatre. Que volen tombar.

* Forcadell, protagonista també de l’afer Estivill, va morir abans del judici.

[Cicles, fases, etapes]

Síntesi d’una etapa* a càrrec de l’advocat Jaume Asens:

Hem analitzat com l’aparell policial ha manegat els actes de protesta mitjançant diferents estratègies des de dues instàncies operatives —els serveis secrets i les unitats d’antiavalots— segons la configuració del context sociopolític, partint de dues hipòtesis de treball: (1) que es produeix una influència recíproca entre la protesta i les tàctiques policials; (2) que els mèdia exerceixen un paper decisiu a l’hora d’incentivar un tipus de repressió o una altra, a la vegada que també incideixen en les formes que adopta l’acció col·lectiva. Es tracta d’un procés d’adaptació dels tres factors principals analitzats (mass media, policia, protesta) que hem dividit en quatre períodes. El primer és el previ a l’aprovació del Codi Penal, quan en un context de certa tolerància es comença a gestar un procés d’estigmatització policial de la protesta (1984-1996). El segon s’obre camí amb el procés de criminalització policial de la protesta posterior al canvi legislatiu (1996-1999), en la qual hem destacat l’efecte de difusió del cinema Princesa en l’aparició del nou cicle de protesta. El tercer és el de la intensificació o expansió de la dinàmica anterior (1999-2001), on hem descrit com impacten en la protesta, ampliant o reduint les seves oportunitats polítiques, episodis com el del 12 d’octubre (1999), les operacions antiterroristes contra ETA (2001) o el 24 de juny (2001). El quart és el que es produeix després dels atemptats de l’11 de setembre, quan l’excusa del terrorisme permet iniciar el que s’ha anomenat «guerra global permanent» de conseqüències encara difícils de preveure per al conjunt dels moviments socials.

* Per a un marc de referència analític i exhaustiu, val la pena llegir l’article sencer. Jaume Asens, «La represión al movimiento de las ocupaciones: del aparato policial a los mass media», a Miguel Martínez i Ramon Adell, ¿Dónde están las llaves? El movimiento okupa: prácticas y contextos sociales, Los Libros de la Catarata, Madrid, 2004.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.