estirant del fil...

Cada 15D, des del 1992, s’esmorza memòria a L’Hospitalet . Contra la impunitat. Nit maleïda mil cops, on Pedro Álvarez —20 anys— i la seva companya només passejaven quan un cotxe quasi els atropella. Tots dos van recriminar l’actitud al conductor. D’un Opel Vectra blanc va baixar un home de 40 anys, va treure la pistola, la va posar a les temples de Pedro i, sense pensar-s’ho, el va matar. A boca de canó.

Dies després era detingut José Manuel S.F., policia adscrit a la Brigada de Seguretat Ciutadana. Mateix cotxe, mateixa munició PK —d’ús quasi exclusiu als cossos policials— i immediatament identificat per la companya com l’autor material del tret. La coartada del policia, de bars al mateix Hospitalet, no acabà mai de quadrar, però la jutge que n’ordena la detenció l’alliberà. Se’l suspèn de sou i ocupació durant tres mesos i quan es reincorpora, agafa la baixa per motius psicològics. Aquella nit del quinzè dia de desembre, J.M.S.F. havia tingut un incident greu amb un guàrdia jurat a Bellvitge. Amb una trajectòria conflictiva, traslladat i degradat de vuit grups policials, l’agent havia realitzant tasques d’escolta als reis espanyols durant les Olimpíades del 92.

Tots sobrevivim -mig vius, mig morts, que diria Roque Dalton– des d’aquell 15 de desembre a L’Hospitalet de Llobregat, llunyà 1992, des d’on els incansables pare i mare de Pedro, nous amics i vells coneguts, recorden que la impunitat policial és un tret sec que ens disparen cada dia, a cada instant mentre no hi hagi justícia. 

Un tret cruel encara, en la memòria personal i col·lectiva. Un tret sòrdid al pati de ciment de l’Institut on la tardor de 1992, amb 16 anys, escoltàvem glaçats —més per dins que per fora— la cosina de Pedro, que ens deia que en Pedro ja no hi era. Que havia mort per un tret de la impunitat policial.

Un tret cec a la intempèrie i a la consciència i a boca de canó. Com el tret encara impune que el va matar un 15 de desembre.

A les portes d’un hivern glaçant de 1992 que encara dura.