estirant del fil...

Des de les beceroles de la crisi, comptabilitat tafurera, la banca espanyola ja ha guanyat més de 66.000 milions d’euros. L’any passat, les 35 grans de l’Ibex35 se’n van endur 47.000 milions. Mentrimentres, un milió tres-cents mil pobres a Catalunya. 600.000 persones a l’atur. 50.000 desnonaments des de 2007. Qui violenta què quan els mercats financers, que ningú ha escollit però que voten cada dia decisivament, són els que han imposat 50.000 milions en retallades socials? Qui ha creuat la línia vermella? Qui la creua cada dia? Reforma laboral, suspensió de facto de la llei de dependència, congelació de salaris, ampliació de l’edat de jubilació als 67 anys, destroyer llei Òmnibus.

Abans, relat curt de crisi: quan el maig de 2010, en tan sols 120 segons —els 120 segons on Zapatero va desgranar al Congrés les nous mesures més antisocials des de la fi de la dictadura— es va certificar que el poder polític, harakiri neoliberal, sucumbia als mercats financers. Tres trucades d’Angela Merkel, Barack Obama i els «camarades xinesos» rebentaven la sobirania política i certificaven una mena de cop d’Estat econòmic. Incruent en termes militars, devastador en l’estructura social. Fins i tot, un any després, maig de 2011, la ministra espanyola d’economia ho ha dit sense embuts: «La crisi la paga qui no l’ha provocada.» I aleshores, què? Socialitzar pèrdues i privatitzar guanys, i prou? Muts i a la gàbia neoliberal?

Tan lluny i tan a prop, el 1808 la Junta Tuitiva de La Paz va proclamar: «Guardem un silenci força semblant a l’estupidesa.» Trencant el silenci, una nova generació de joves, un nou segment social fins ara al marge de la mobilització s’ha incorporat a la protesta amb una singularitat particular: xarxes i nodes socials agregats, dinàmiques de moviments d’invisibles i una empatia social ampla gestada per una demanda d’ampli espectre —democràcia real ara— que aspira a transformar la frustració individual aïllada en una acció col·lectiva comuna.

Malestar acumulat, precarietat creixent pertot arreu, en el rerefons d’una protesta que més que espontània ha estat sobtada. Però covada en la indignació. Indignació que anuncia l’esgotament d’un cicle que sembla albirar que res ja no serà igual. Renovada consciència social rehabilitada. «On és l’esquerra? Al fons a la dreta» crida la pancarta. «Hem perdut la por», la primera de les conclusions.

Com a (re)acció retardada, l’olla a pressió de la crisi no aguantava més. Poder financer i classe política, poder real i gestió institucional, mercaders financers i mercenaris a ses ordres, a l’ull —merescut— de l’huracà. Covat també en lluites i llavors anterior, perquè la lluita contra els efectes de la crisi —desnonaments, hipoteques et altri— ja arrelava als barris feia temps.

Llavor de Tahrir, llaurada doncs. Des de la convicció que la constància perseverant és l’única que dóna fruits. Lluita llarga i sorda i constant. Amb la vella lliçó de la lluita afroamericana pels drets civils als EUA: la qüestió no és què fa una minoria, sinó què fa la majoria. Quan la qüestió no està en allò que ells, per dir-ho en termes de Fuster, ens fan, sinó en allò que som capaços de fer nosaltres contra la lògica a què ens sotmeten. En la nostra exigència o la nostra indolència.

Pregunta primera de fons i rerefons que ressona irresolt encara: exactament, quanta democràcia aguanta el capitalisme?

Quanta democràcia suporta la Junta Electoral Central??
Com si indignar-se fos il·legal, anomalia excepcional, la situació s’enrareix i alhora es clarifica. Junta Electoral, Suprem i Constitucional, unànimes en el vet i la mordassa. El dret d’Estat, no pas l’Estat de dret, prohibeix i proscriu, endebades, les acampades ordenant el retorn policíac a la normalitat. Ves quines coses. Ritual habitual de la cotilla estricta de la minsa democràcia atorgada de baixa intensitat. Ofegada. Escarransida. Esparracada. Quasi muda.

Intents estèrils de tic autoritari, quan el sistema es defensa per decretar la paràlisi sistèmica contra milers de joves que exigeixen moviment. Que quelcom es mogui. Que canviï. Tips d’una ensarronada que viuen acumulada i continuada. I consentida. Per tots. Durant massa temps.

De sobte, allò sagrat —el TS, el TC— cau de la nit al dia. Just quan el moviment s’atribueix cinc victòries transitòries però ja immediates. Que no són pas poca cosa. Suspenen de facto la campanya electoral; desobeeixen i deixen en inservible paper mullat les decisions de la Junta Electoral Central i les màximes autoritats judicials; desborden i deroguen les classistes Ordenances del Civisme de Barcelona; fan prescindible la policia —el 27M i la nit de Champions, en una desbordant intel·ligència col·lectiva—; i sobretot, cabdal fonamental, fan trontollar l’hegemonia del discurs «neocon» respecte la crisi.

Així era: la sortida de la crisi, la protagonitzaven fins fa dos dies l’excusa xenòfoba de la immigració, la barra lliure de les retallades i la cultura de la por.

Del 15M en endavant (piulada ve, repiulada torna) les places han deliberat esmicolant el discurs oficial —tan propi de l’Escola de Chicago i la doctrina del xoc— del «no es pot fer res» i «no hi ha alternativa». Contrahegemonia: es torna a parlar de drets socials, d’aturar el robatori i de reinventar la democràcia recuperant el vincle social i el sentit comunitari. Autonomia, autorganització, deliberació. Dos discursos confrontats, dues sortides antagòniques i en disputa. I en condicions del tot desiguals, no cal ni dir-ho: l’excusa de la majoria silenciosa —silenciosa o hipotecada? Enmig, un postmodernisme de tall neoliberal que vol la política de la repolititazció per a que segueixin manant les elits. Ja ho va dir el financer nord-americà Warren Buffet, l’any passat i ben sincerament: «Això és la lluita de classes i l’anem guanyant.»

No és pas poc, si mirem com estava el país el 14 de març: campi qui pugui neoliberal on el sistema escopia que cadascú s’ho fes per a que la crisi no el toqués més del compte i que, sobretot, estiguéssim millor que no el veí. Primari individualisme radicalitzat, de caire neoliberal, a cada casa. Porta a porta. De bat a bat.

Contra això, les acampades han assolit la fita, de llarg recorregut, d’haver obert d’una vegada el debat públic i social sobre com hem de sortir de la crisi i el dubte més que raonat i raonable de perquè sempre la paguen els mateixos. Discurs oficial esbotzat: aquell que camufla la ideologia darrere mesures presentades com a merament tècniques, neutres i inevitables.

Tot plegat, que a la pell de brau. Que som on som i venim d’on venim. Potser en aquest codi descodificat s’inscriu el drama de la crisi, la tragicomèdia de la política i la sort de la protesta. Ull viu que l’arrel és fonda. La pedra ha estat tirada a les aigües vigilades fa tres dècades. L’ona s’expandeix. Una nova generació de joves, colze a colze amb els espais socials que ja s’oposaven a la crisi i al frau, crida que «aquella modèlica transició» i el model que en va sorgir no és pas seva ni la pensa rebre en dot. Anuncia, intuïtivament i via Twitter, que de les hipoteques dels consensos i del llast de les vergonyes de la transició, no se’n sent hereva, sinó víctima. Així ho esclaria una pancarta feta a mà i sense permís. Ho condensava en lletra clara des de la memòria d’un futur anterior. El dilema, irreverent, sublim, tornava a fer: «Per una transició a la democràcia.» Trenta anys després el passat ha tornat. Per escriure un altre futur.

Error al sistema. 404 Democràcia not found
?Qualsevol jorn també, una protesta espontània esdevé l’indiscutible acte central de cloenda en massa d’una campanya electoral que ha vist despullat l’exercici cínic del poder. I mentrimentres, tancats als despatxos, engabiats en un poder qüestionat, alguns sopen agre i sospesen silencis. Esperant muts (i sords i cecs) que passi la tronada. Amb la mirada estreta i el càlcul a curt termini, només anhelen amb l’ai al cor que el recompte electoral arribi, aspirant a poder parlar d’una certa normalitat recuperada. D’un malson fugisser que ja escamparà malgrat que ha esguerrat una campanya electoral on érem cridats a elegir entre el mateix i el mateix: que el mercat mana i els polítics obeeixen signant el pla d’ajust. Les pancartes, amb tot, no creuen el mateix. L’una els etziba: «Som els vostres caps i preparem un ERO». Avís per a navegants. O juguem tots o estripem la baralla. Proposta dels «antisistema»? No. En tot cas, dels fora sistema: exclosos i empesos al penya-segat de la precarietat.

Cúmul de desnonats, inacabable xifra de desocupats, visibilització dels invisibles d’un sistema dual. Freud neuròtic: el problema no és mai per què la gent protesta, sinó per què carai no ho fa. La banca que trinxa el sistema força el pas de l’indigneu-vos a #indignats. Singular «zapatisme» urbà? Podria ser. En la indefinició, saben perfectament el perquè del seu perquè, però no encara el com. I sí que ha de ser entre totes i tots. I tot i així els continguts ja es perfilen assembleàriament: pla de xoc contra els efectes antisocials de la crisi, dic de contenció contra l’auge de les desigualtats i un mai més sense nosaltres del qual es parlarà molt.

«Això ha petat una altra vegada», diria Ovidi. És el que passa quan es tensa la corda de la impunitat. Que la paciència s’esgota. Error al sistema. Sí. Refundació del capitalisme de «la xusma» de Sarkozy o refundació de la democràcia? Debat obert en canal. Però res no serà igual d’ara endavant. L’arrogància, la prepotència i la impunitat del Poder han esdevingut insuportables. Per què continuen guanyant tant els bancs? Què fa Camps de candidat? I Millet al carrer? Tornaran tot allò robat en el saqueig del Palau?

Contra eixa impunitat, l’esperit de Tahrir, d’Islàndia i de Palestina que va rebatejar la plaça de Catalunya s’ha escampat a tot arreu com la pólvora. Que ja n’hi ha prou. De Girona a Sabadell passant per Ripoll. Passa-ho de nou. Boca-orella que no cessa. Xiuxiueja-ho ara mateix: que som al carrer i no ens n’anem. Baixa i participa, que no podran res, com diria Estellés. Goytisolo fumant a la Rambla: «Dispareu, va, que som milers i el planeta no és vostre.» I el carrer que no calla: xerra, debat, delibera. No era dia de reflexió el 21M? Doncs hi havia una conversa a cada trobada i mil preguntes sense resposta a cada cantonada. Hashtag permanent del dia. Imbatible trending topic que arrasa.

I sí. És clar. Si la memòria sempre és un punt de partença, caldrà recordar que carrer i protesta han fet aquesta ciutat i aquest país. Res mai no cau del cel gratuïtament. Cartografia contra l’oblit d’acampades acumulades: del 0,7% a la Diagonal el llunyà 1994, a les tendes de la plaça d’Espanya contra la desfilada militar del 2000, passant pel «passa-ho» de l’11-M i fins avui mateix. A les portes del desè aniversari alterglobalitzador de la batalla de Gènova on fou assassinat Carlo Giuliani. En política, deia Churchill, no hi ha casualitats. Tampoc en la memòria de la protesta social. Tot és afluència i confluència, agregació i multiplicació, suma acumulada de lluites que mai no és endebades.

Això és així. I allò innegable és que a cada acampada acabada, una nova generació s’ha activat i un nou protagonisme social ha crescut contra una democràcia tutelada, teledirigida, pervertida. A «Ningú no és neutral en un tren en marxa», Howard Zinn anunciava que el canvi social és tan lent, i tan costós, que finalment només és possible per la suma i agregació de milers de gestos, coherents, acumulats al llarg del temps. Ètica èpica: tot comença i acaba al mateix lloc. En nosaltres mateixes. Amb Pontecorvo des d’un terrat de «La batalla d’Alger»: plantejar una revolució no és pas fàcil, guanyar-la ja és massa, mantenir-la és sovint inassolible. I aleshores? Aleshores cal rebobinar a abans de la protesta, quan era el desconcert de la passivitat. Com era possible que ens empasséssim l’enèsim abús de poder sense dir res, la penúltima tupinada sense alçar la veu o el darrer gest de vandalisme del mercat lliure sense exigir de fer-ho diferent? En quina mesura, per dir-ho cruament, havíem consentit cada demolició controlada?

Democràcia on? A la plaça. On milers de persones, moltes indignades fa anys i panys, han desobeït la inèrcia, han après en l’escola del carrer i de l’àgora de la plaça que acotar el cap ja no és obligatori. De la mateixa manera que no és ucrònic pensar en la dació en pagament de les hipoteques. Ni és utòpic creure en una suspensió dels desnonaments. Ni és somniar truites gravar transaccions milmilionàries. Ni és impensable exigir que la crisi l’aboni qui l’ha causada. És sentit comú i del tot possible. La realitat obliga: a aquestes altures de la deriva de la crisi, l’únic impossible és el seu món impossible. Que si no ens deixen somniar, el millor és no deixar-los dormir.

Col·lapse. Maig de 2011. 2.0. Xarxa. Matrix. Neo i Trinity enmig de la multitud de la plaça de Catalunya: «Saps on és la resposta i la resposta és al carrer.» De sobte. Un cop més. En la victòria o en la derrota.

Repic d’atuells i memòria d’un futur anterior?
Arran de terra, unida per l’anonimat, una col·lectivitat s’autodetermina: decideix per si mateixa. Quelcom encara imprevisible. Indefinit. Indeterminat. Imprecís, potser. Però on suren algunes poques certeses: que hi ha guspira, teló de fons i mètode. I això no és pas poc. Guspira: explosió de malestar i una crítica sistèmica focalitzada en el mal govern, la democràcia segrestada i l’avarícia bancària. Teló de fons diàfan: una crisi d’estafes que ha derivat en un cop d’Estat econòmic, esmicolant drets socials i laborals. I, sobretot, un mètode comú reutilitzat: els propis de l’alterglobalització, dels moviments socials i de cultura llibertària acompanyades per les xarxes 2.0 i les noves lluites cibernètiques per la socialització del coneixement. Mètodes que endinsen fondes arrels en l’aixecament de Chiapas, les protestes de Seattle o les trobades de Porto Alegre: assemblea, autogestió, autorganització, cooperació. Desenvolupament comunitari i construcció d’alternatives.

Guspira, rerefons i mètode que en pocs dies, que es diu ràpid, on es troben sumes de desitjos, reflexos d’inquietuds, assemblees de dubtes, xoc de contradiccions i la radiografia social amagada d’un país malalt de crisi, de col·lapses i de desencisos. Quan veus que la feina és massa i ja fem tard.

I deu ser normal: descobrir-se rere anys de silenci, d’apatia política i submissió social, no és gens fàcil. Implica autocrítica i corresponsabilitat. Mirar enrere per poder seguir endavant. I si el poc que ens queda és la coherència i el que no està en venda és l’honestedat, diguem-ho clar: durant massa anys hem renunciat, hem consentit, hem passat dels problemes del veí. L’anestèsia de la societat de l’espectacle, del consum compulsiu, del postmodernisme buit i l’autisme col·lectiu majoritari feien la resta. Ho fan encara: la majoria continua renunciant. I per sortir del forat, el primer és deixar de cavar.

Renunciar a la memòria és un perill tant com desvincular-nos de les lluites que ens han precedit. Més encara, en un país històricament acostumat i obligat a haver-se d’autodeterminar per sobreviure. I encara més quan el segrest de la sobirania popular que denuncia #acampadabcn enllaça directament amb l’absència de llibertat política als Països Catalans i amb el ribot passat a la voluntat popular amb el darrer Estatut(et).

La mateixa divisa: democràcia real. Cantonada memòria, som al país on abans d’ahir 500 consultes per la independència rebien 825.000 autodeterminacions personals. El mateix país de fonda memòria antifeixista on al mig del maig del 2011, 60 acampades s’alcen contra la injustícia social i per independitzar-se d’una màfia financera que amenaça directament tota sobirania. El mateix país, cal recordar-ho perquè l’oblit és font d’injustícia, que el 12 de març de 2000 durant les eleccions generals i desobeint la prohibició explícita de la Junta Electoral Central, aconseguia 514.072 vots en la Consulta per l’Abolició del Deute Extern, que va cloure amb un 98% de sís solidaris. El mateix país on milers d’insubmisos van fer passar a la història el servei militar. El país del milió contra la guerra i els 500.000 contra l’Europa del Capital del 2002. Si ho oblidem, estem perduts. Perquè contra l’auge del capitalisme del desastre, com recorda Naomi Klein, la memòria és el millor antídot.

Memòria al mateix país on avui Xirinacs somriuria alçat, veient el relat de la confluència de sobirania i autorganització. D’autodeterminació i desobediència civil: full de ruta i mètode alhora. Ja ho va dir l’estimat Arcadi Oliveres els primers dies de plaça: «Ara som indignats, d’acord; però per fer el mateix que feien tots els que ens han precedit en la lluita contra la injustícia: desobeir». Desobeir com a procés.

Del ventríloc del mercat lliure: retallades a hòsties?
Les càrregues del 27 de maig a la Plaça de Catalunya sota l’excusa «d’una operació de neteja» i els fets del Parlament del 15 de juny condensen, en un mes, la pràctica autoritària del poder, l’enorme capacitat dels mèdia per crear falsos estats d’opinió alarmistes i la més vella de les polítiques repressives. A pals, fins i tot amb la pastanaga. Que qui es mogui no surt a la foto. Cortina de fum. Soroll eixordador. Guerra al malestar. Doctrina del xoc. Mordassa, silenci i propaganda.

Vella tàctica militar de distracció política. Devastadora sovint. Provant de reduir el conflicte social a una simple —ximple— qüestió d’ordre públic. En menys de 15 dies, hem passat del «ni retallades ni hòsties» de les acampades al singular «retallades a hòsties» proposada pel conseller d’Interior. Canvi de tornes, dissimulació propagandística i violència policial per callar les demandes de democràcia real. Substituir el debat polític pel debat policial. Hi ha quelcom més vell i pervers?

Inventar-se enemics, atiar la por, esmolar càstigs. Per fer-ho, s’acompanya del llenguatge bèl·lic habitual, en aquest cas d’antologia: que si 23F, que si democràcia segrestada, que si violència extrema, que si nosaltres o el caos, que el 1934, que si feixisme, que si kaleborroka… Llegint determinats titulars, semblaria que en quatre hores d’un 15J la vida, mort i resurrecció del Parlament hagués salvat la humanitat sencera. Autobombo autista. Autoclausurats al Parlament, blindant-se al seu búnquer, la cridòria parlamentària anuncia que, d’entrada, no farà ni cas de cap demanda de les 4.000 persones que desobeeixen el frau per impedir l’estafa. Perquè qui ha deixat inútil el Parlament han estat els mercats. I la llei Òmnibus de Mas, més: aquella que pretén canviar 80 lleis sense gaire debat parlamentari.

El més llest de tots, deia Xavier Bosch a Ara, a propòsit de Felip Puig. I amb tota la raó. Puig ha tirat de veta de Maquiavel pur. Gestió de conflicte dissenyada per presentar-se com el darrer salvador de la democràcia. (Anti) Sistema Felip Puig d’impunitat. És el que ha passat. I ho saben. Ja ho va dir Felip Puig baixant de l’helicòpter, com a xèrif del comptat del 3%, quan va etzibar: «Ara resulta que només jo vaig entendre què passava el 27M». I clar que ho va entendre. Perfectament. Que un sistema d’exclusions forjat en el frau polític i l’estafa econòmica trontolla i s’esquerda. I que el carrer l’ha esmenat a la totalitat. Que res no serà igual. Per això Puig travessa les línies vermelles que anuncien el forat negre de sempre, per on sucumbeix la realitat, la primera víctima de tota guerra, les llibertats i les garanties fonamentals. Crònica anunciada: a hòsties físiques i mediàtiques. Per imposar retallades que no constaven en cap programa electoral.

I és que des de la resistència pacífica del 27M, Puig estava obsedit amb la guerra de les imatges. Ordia el pla. Del 15J en endavant va explotar cínicament una foto fixa adulterada, en aquest país hipòcrita on la mínima engruna de malestar és criminalitzada i tota violència estructural invisibilitzada. Hipèrbole repressiva, a la llum dels atestats mèdics, que diuen que no hi ha ni un sol diputat contusionat ni agredit físicament. Però sí 45 manifestants ben contusionats per les porres de la democràcia. Al mateix lloc i a la mateixa hora, malgrat no se’n parli enlloc. Irreal democràcia mediàtica.

Formalitat repressiva. Sense escrúpols, Puig inventa un relat kafkià, fals, prefabricat. On totes les imatges desmenteixen cada paraula dita: versió oficial, versió d’oficials. 27M. Amb llenguatge bèl·lic, balcànic, quirúrgic: neteja i higiene. I un descampat a la Zona Franca, cortesia de la Guàrdia Urbana i BCNeta, on s’amunteguen ordinadors, pancartes i perillosíssims materials. Silenci i propaganda a parts iguals. Rebla: «Seny, cautela, prudència i, quan ha calgut, contundència.» Dosis de democràcia policíaca per a esmozar: porres, garrotades i la darrera joguina de guerra de les noves pilotes antiavalots que des d’ahir ja comptabilitzen noves víctimes. I sostracció de material sense ordre judicial. I vulneració de drets i llibertats fonamentals. I agressions intimidatòries a periodistes. Ben de pressa ha igualat la seva antecessora. Celèric ha emulat Valdecasas, que tot just ara fa deu anys repartia idèntic xarop de canya al mateix lloc amb les protestes antimundialització.

Resum demodràstic. Quan el pitjor és que no ens hauria d’estranyar. Puig ho va anunciar maldestrament fa vint-i-cinc dies. I molts vam tremolar aleshores. Sense despentinar-se, fins i tot fent conyeta, el 2 de maig passat Felip Puig, conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya, va anunciar «que aniria una mica més enllà de la llei» en el combat contra la dissidència. Prou per exigir la dimissió. Qui ha de garantir les llibertats anunciant a micro obert que les vulnerarà. En Terricabras ho té escrit des que Aznar va visitar l’Autònoma el 1999, enmig de càrregues i cops de porra: la policia existeix formalment per defensar la llibertat, la integritat i els drets de les persones. I en Terricabras reblava: «Si no ho fan delinqueixen; ells i els qui els manen.»

Tot era anunciat. Paradoxes postelectorals indignants, el 14 de maig, en plena campanya electoral, els joves de CDC d’Osona van tenir l’ocurrència de regalar a Felip Puig un bat de beisbol, amb el qual va somriure cofoi al final del míting. De les paraules als fets. De la broma macabra a la macabra realitat. Els cadells, com hooligans, regalen bats de beisbol i deu dies després, derivada consecutiva, les urgències de l’Hospital Clínic van atenent ferits. Però més enllà de tots els cops rebuts, de cada cap obert, de la darrera estripada de cabells, allò que fa mal de veres no és el dolor físic, sinó el dolor sociopolític. El que es va viure i veure: la brutalitat d’una violència impune i la banalització del dolor —pobre Hannah Arendt— escoltada en conferència de premsa oficial.

I és que, fet i fet, les gracietes verbals del conseller, que fan pena i foten por, ja el van fer estrenar-se al gener pregonant «la fi de la impunitat». Coincidència maldestra de doble tracte que esparvera, ho va dir el mateix dia que el nou govern convergent deia que retirava l’acusació contra els dirigents de CDC implicats en el frau del Palau de Millet i el cobrament de comissions via Ferrovial. Sublim i clarivident. Fi de la impunitat? De quina? De quines?

Felip Puig, doncs, premi Oscar al millor muntatge de 2011, compareix reiteradament, immolant-se com a escut policial del mercat lliure. Tot és cartró pedra. Aposta autoritària per governar inventant-se pors, a cavall entre la mediocritat i la hipocresia.

I, tot plegat, personificar-ho seria un error. Puig és una baula més, una més encara, d’una cultura políciaca que beu de les noves doctrines regressives de militarització mundial de l’ordre públic i que perviu ancorada en la política d’ordre públic del franquisme: controlar la població, anatemitzar-la com a enemic intern i tractar tota mobilització, oposició o protesta com una mera qüestió d’ordre públic.

La violència, deia Asimov, és el darrer recurs dels incompetents. Així ho recordava una pancarta ahir a la plaça de Catalunya. Incompetència. Que tregui la calculadora el conseller: ahir al matí, a trenc d’albada, n’eren cinc-cents. Avui milers enmig d’una solidaritat que s’escampa a tots els Països Catalans i d’una Puerta del Sol que cridava ahir «Visca Barcelona». 19J: milers i milers arreu..

Aporia de Felip Puig: per perdre l’ètica i els principis, primer cal tenir-los. Aquest és el problema. I la solució és potser que si no ens mobilitza la indignació, que almenys ens mobilitzi la vergonya. Ni que sia. La vergonya de tenir un conseller que anuncia que creuarà la llei, que ho fa de seguida a plena llum del dia i que a sobre se n’enorgulleix públicament. Amb V. Amb V de vergonya. Pròpia i aliena.

Sort que ens queda Benedetti també, contra el vent, quan va deixar escrit fa temps: «Cuando a uno le dan palos de ciego, lo más efectivo es dar palos de vidente».

De la desobediència civil?
Potser comença a ser certa l’asseveració palestina que xiula que les millors solucions són al carreró sense sortida, esdevé certa la insistència de les Madres de la Plaza de Mayo que xiuxiueja que l’única lluita que es perd és la que s’abandona i concorre la constant històrica, d’Antígona fins avui, que el molt que podem fer és desobeir. Desobeir l’Ordenança del Civisme, desobeir la Junta Electoral Central, desobeir el Suprem i el Constitucional, desobeir la violència policial, desobeir les retallades socials. Impedir-les, com s’està fent amb els desnonaments.

Fum i cortina orquestrades, por de pànic teledirigit o pa i circ planificat, l’aposta per la despolitització de la crisi pretén vendre els salvatges plans d’austeritat que vindran com a mera resposta tècnica, quasi administrativa a imperatius econòmic-financers. I no pas com allò que són: les estratègies deliberadament estudiades i planificades pels amos del nou ordre mundial.

Recentment, el filòsof Slavoj Zizek, davant la indigència intel·lectual d’una esquerra exhausta, ja recordava que calia sortir de la trampa i apostar per fer l’impossible. Quan la trampa cabdal del segle és aferrar-se cegament al capitalisme com a model inqüestionable, Zizek suggeria un obstinat rebuig a un (des)ordre insuportable aplicant la màxima lacaniana: «L’impossible succeix», variant de la martipoliana «Tot és possible». No deixem passar, doncs, l’oportunitat: siguem hackers de l’impossible per fer real allò necessari. Perquè com afirma Zizek i el carrer: avui més que mai estem obligades a viure com si ja fóssim lliures.

Ho escrivia el novembre de 2010. S’ha complert el maig de 2011. Com un crit anònim. D’Anonymous: «Recordin, el canvi està succeint. Som legió, no oblidem, no perdonem. Espereu-nos». Recordin. Recorda-ho. Espereu-nos. /DF