Segona part del balanç dels 100 dies d’escabetxina camuflats d’inevitable pack anticrisi eixordador i que anuncia la ona neocon que vindrà i ens caurà a sobre. A cura de nou de Iolanda Guillamot i sota el fèrtil ínflux estimulant de la tesi de la ‘doctrina del xoc’ de Naomi Klein, que repassa, departament a departament, com s’esmolen les tissores a totes les àrees. L’autora canadenca manté, aferrissadament, que el millor antídot contra l’auge del capitalisme del desastre segueix essent la memòria. Saber que sempre fan el mateix i amb el mateix objectiu, disfressant-ho amb nous discursos de pa sucat amb oli: una nova volta de cargol -de bracet del PP, ja ho han anunciat- per a que la crisi es pagui sempre des de baix. I el frau i l’estafa continuïn.
Casualitat de memòria, però, avui ens hem assabentat que el pare de
Javier de la Rosa, advocat de l’Estat sota el franquisme, es veu que
també va plegar per lladre en el seu moment. Vés quines coses. Coses de
les nissagues de poder, icones del ‘business friendly’ de CiU S.A. i de
la impunitat del poder d’alta volada. Ells, que mai perden i sempre
guanyen. Fan el que els hi rota, com els hi plau.
Per sort, el
fil de la setmana s’enriqueix, per primer cop, amb la incorporació, poc
habitual, d’una magnífica il·lustració d’en KAP, anunciant a la pàgina 2
els temps que vindran d’Artur Mas. Tots dos fils, repassant aquests 100 primers dies dels ‘millors’, han tingut molt de periodisme chomskià.
Revisar l’entrelínies de les notícies, atendre l’últim paràgraf,
estudiar les declaracions i cercar-ne un relat col·lectiu que doni claus
per entendre el que passa i ens passa.
Mentrimentres, ahir,
mentre tancàvem, escoltàvem RAC1 (tot esperant amb deler que
tornin aviat les emissions de ‘La Tarda sense Embuts’ de
Santsonalliure) i escoltàvem l’ànima sindical del doctor Gallego que, a
propòsit de la crisi, s’escolava per les ones del Grup Godó, ens convida
a les concentracions del dia 14 en defensa del sistema públic de salut i
sostenia que no entenia pas com els carrers encara no estaven plens amb
les cares dels responsables de la crisi.
Se’ns pixen a sobre i diuen que plou. Com aquella vella proclama tuïtiva i comunitària a La Paz del 1808, que anunciava: “estem guardant un silenci força semblant a l’estupidesa”. Que no el guardem gaire més. O prendrem mal. I no hi haurà sanitat pública que ho arregli.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!