Potser ens cal fer-ne vivència personal i fins hi tot obstinada, dels molts moments que hauríem d’allunyar-nos del nostre Jo, per a esforçar-nos – si no sabem fer-ho d’altre manera – a entendre els qui més a prop tenim, fent-ne fins hi tot, les concessions que calgui per a compartir somnis i neguits que ens obrin portes cap a un viure més agradable.
Al mateix temps que ho escric, penso que no m’hauré allunyat prou del meu Jo intern per a fer-ho, perquè, passat els anys, sembla que no me n’he sortit bé del tot; hi ha gent que se m’ha allunyat i d’altre que no ho ha entès.
Tornant a Mahler, més de quatre centes persones a l’escenari, déu n’hi dó! Llàstima dels estossecs però…és clar, refredats i tot hi ha gent que no s’ho han volgut perdre, i sabeu què? Que han fet bé i ho hem d’entendre!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!