espai_frumentaria

Com en tots els treballs que Espai_Frumentària presenta al públic, es farà un breu col·loqui entre l’equip artístic i el públic assistent, uns pocs minuts després que hagi acabat la representació. I després del col·loqui, un convit de vi i olivetes.
Durant aquesta setmana hi ha previstes algunes entrevistes a Ràdio Illa amb alguns membres d’Espai_Frumentària. Estam treballant també en una humil edició del text que es podria adquirir el mateix dia de l’estrena. En una propera entrada al bloc us proporcionarem la fitxa artística i els textos del programa de mà.
En fi. A disfrutar-ho. De nou us convidam a seguir dia a dia el Diari del muntatge de Cap de tortuga, en aquest mateix bloc. Gràcies.

El primer assaig general va ser el dissabte 24 de novembre. Ajudàrem en Joan Lluquinet a muntar els focus a les 8:30 del matí, per tal d’aprofitar bé el temps. També vàrem usar l’equip de so de la Sala de Cultura per provar el so del micro. Probablement haurem d’amplificar el so del violoncel. Ara sona bé, amb la Sala buida; però quan hi hagi públic, la gent absorbirà el so.
Els jocs amb la llum seran molt importants, perquè establiran una jerarquia entre els diferents moments i accions de l’obra, i a la vegada guiaran l’atenció de l’espectador. La fosca, combinada amb la música, deixa a voltes en segon pla el text i la “trama” de Cap de tortuga.
El dissabte 8 de desembre vàrem fer alguns assajos generals i algun passi tècnic. Però el més important va ser l’assaig general amb públic, que programàrem per a les 18h per a un reduït nombre de persones a qui reconeixem la sensibilitat artística necessària per emetre un judici del que han presenciat. No cercam que ens afalaguin, sinó tot el contrari: volem que ens facin veure si hi ha algun moment de la representació que “grinyola”, o que està mancat de ritme, o…
Ho hem aconseguit? Un cop acabada aquesta representació “per a amics”, ens arremolinàrem vora el prosceni i iniciàrem el corresponent debat. D’entrada es destaca la creació d’una atmosfera intrigant i íntima, a la qual es va entrant a poc a poc després d’un inici carregat de sorpreses i interrogants. En el debat hi ha opinions dividides sobre la possibilitat que el fet que l’actor sigui alhora tècnic de so pugui desorientar l’espectador, o distraure’l. Ho discutim i tots opinam. Tothom destaca el paper central que té la música de Carme Lluch en el muntatge, i si se l’ha de pujar un poc de volum en algun moment. En Miquel explica a grans trets els principals eixos d’acció del muntatge i el sentit que tenen algunes accions (accions que de moment no explicam per no aixafar-vos les sorpreses del dia de l’estrena, és clar).
A jo, personalment, aquest assaig general m’ha fascinat. Firmaria perquè cap bolo o representació baixi del nivell d’aquest assaig general amb públic. El ritme ha anat molt bé i en Miquel ha interpretat el text amb minuciositat i li ha donat uns matisos que jo no havia percebut mai abans.
És clar que hi ha coses que no funcionen del tot bé: una de les cordes del violoncel corria el risc de trencar-se i no en teníem encara recanvi, en Miquel s’ha tallat el cabell i el micròfon sense fils ja no se li subjecta tan bé al cap, l’allargador de la taula de mescles de llum té un mal contacte que fa que els focus s’encenguin i s’apaguin com si hi hagués fenòmens poltergeist… En fi, que problemes n’aniran sorgint fins al dia de l’estrena. Però l’assaig, això sí, ha anat molt bé. La presència de públic ha permès que en Miquel hagi perfeccionat bastants detalls de la seva interpretació, entre ells, per exemple, escombrar amb la mirada el pati de butaques mentre manipula les taules de mescles. Detalls com aquest fan que el personatge creixi i es lliguin les diferents accions.
Esper poder parlar un poc més, en propers posts, de la interpretació i d’en Miquel, en aquest “Diari del muntatge de Cap de tortuga“.
Aprofitant que ho teníem tot a mà, aquest mateix dissabte hem fet també una petita sessió davant les càmeres, per tal d’obtenir imatges per a la promoció de Cap de tortuga.

Vicent Ferrer

De les dues escenes que decidírem incorporar al text, una em va sortir sense problemes. I a més, és de les escenes que més m’agraden: la descripció sensorial d’aquella estranya pau que es pot trobar en un tanconet d’una casa pagesa: “Vidres, teranyines…”

Ara bé, l’altra escena, aquella que havia d’imprimir una mica de contrast al to general de l’obra, no em va sortir tan fàcilment.

En les moltes vegades que en Miquel i jo hem parlat de teatre, hem donat voltes al fet que l’obra teatral contemporània té vida més enllà del moment en què és interpretada, no se circumscriu a un moment i un lloc, sinó que té vincles amb la realitat que l’envolta, s’hi filtra, en prové. En virtut d’aquesta “idea estètica” (que no és en absolut nostra!) hem manejat en ocasions la idea que cal profanar la frontera entre el públic i l’escenificació, i que de la mateixa manera cal prolongar o projectar l’obra en una espècie de continuum de límits imprecisos. Ja sé que tot això és una palla, una frivolitat pseudointel·lectual. Però m’atreia la idea d’establir un pont entre Cap de tortuga i un muntatge anterior d’Espai_Frumentària. Així que vaig agafar un personatge d’aquella obra anterior i el vaig trasplantar a Cap de tortuga. Així va sorgir una “escena 8” en la qual no parla el personatge-animal-contemplatiu, sinó que parla un home que és a punt de sacrificar una tortuga furtivament. Només un emprenyador eixam de mosques és testimoni de les seves intencions. Unes mosques que, per altra banda, són la metàfora de la mirada de la tortuga que parla en la resta de l’obra, ja que provenen de les larves nascudes en la seva descomposició. Truculent? Macabre? Sí. Aquest vessant forma part del rerefons del text, per si no ho havíem avisat.

Total, que vaig enllestir aquesta “escena 8” i l’assajàrem en una ocasió. La cosa no anava, però. El personatge parlava amb un altre personatge extraescènic i vàrem pensar que això podria encara confondre més al públic. D’altra banda, la part musical, a càrrec de na Carme, ja havia anat prenent forma i presència. En aquells moments de l’obra, a més, es projectaria un fragment de Diari d’un passejant, del nostre company realitzador d’Espai_Frumentària Xavi Gaja. El contrast i la diversitat que buscàvem ja quedava cobert amb aquestes “capes” d’informació i decidírem que l'”escena 8″ no es representaria.

Tanmateix, considero que una cosa és la lògica del muntatge i una altra ben diferent és la lògica interna del text. És des d’aquest darrer àmbit que vaig decidir mantenir l’escena 8 en la versió “literària” de Cap de tortuga.

Escriure en aquestes condicions és penós i estimulant a la vegada. Trobo espectacularment desafiant escriure sota el dictat d’un muntatge (amb l’actor que em diu que hi ha frases impronunciables i que sobres adjectius), i no com havia fet fins ara, seguint exclusivament l’impuls de la meva pròpia imaginació en un exercici individual. Crec que això marca la frontera entre la literatura dialogada per a ser llegida i la literatura dramàtica de veritat. A voltes m’aixafa, però sento que aquest ritme em posa a lloc.

 

Vicent Ferrer

Ja el primer dia va venir a la Sala de Cultura amb el seu violoncel. Ni en Miquel ni jo entenem gaire de música, però comentàrem el que volíem i na Carme ho va pescar de seguida: ens va assegurar que la setmana següent tendria preparades algunes partitures provisionals. I així va ser. A la primera interpretació vàrem veure que la seva proposta musical funcionava: sons senzills, estripats, alguns amb les cordes fregades, inquietants i evocadors alhora. Jo, personalment, m’embadocava amb la música. El muntatge va cobrar, en qüestió d’una setmana, una dimensió impensable fins aleshores, no sols pel valor afegit que significa la música en directe, sinó també perquè la música és un element transversal que potencia el sentit de la resta de nivells de l’obra.

Quan queden menys de deu dies per a l’estrena, veig na Carme com una persona professional i complidora. M’agrada treballar amb la classe de persones que demostra que la professionalitat no és solament estendre factures, sinó saber amotllar-se a les exigències d’un treball en equip. Unes exigències que impliquen sintonitzar amb uns objectius que tenen lloc i data en el calendari i que requereixen esforç i humilitat.

Na Carme Lluch cultiva i comparteix amb nosaltres la poètica contemporània, en el seu cas projectada sobre la música, i exhibeix una sintonia amb el muntatge de Cap de tortuga que a mi, personalment, m’ha impactat en gran manera.

De cara a la promoció del nostre muntatge, hen pensat d’enregistrar una falca radiofònica i un clip de vídeo per a presentar-lo a programadors d’arreu. Na Carme ens ha enregistrat una de les 3 peces que ha composat, per fer aquests muntatges de so i imatge. En Xavi Gaja, en escoltar-la, ens ha enviat per correu-e un comentari en el qual defineix la peça com “transportadora cap algun indret indefinit i claustrofòbic. Va directe a l’intel·lecte, no passa pel cor i s’instal·la al conscient i passa després a l’inconscient, segurament esperant que sorgeixi o s’activi amb alguna paraula, actitud, gest…”

En Xavi podrà ser a Formentera el dia de l’assaig general amb públic, previst per al dia 8 de desembre. Les quatre persones directament implicades en Cap de tortuga ens trobarem en persona per primera vegada.

Vicent Ferrer

 

 

 

Una. La interpretació, la direcció i la tècnica aniran a càrrec d’en Miquel. Ens agrada el que en arquitectura s’anomena “obra vista”, és a dir, mostrar el procés, el que hi ha darrere del resultat més visible. Tot té un valor i un significat. Això vol dir que el públic veurà com en Miquel manipula la taula de mescles, com es connecta un micròfon sense fils que Espai_Frumentària ha adquirit per a l’ocasió, com executa un programa per iniciar les projeccions…

Dues. Veim que l’obra guanyarà molt si té música. Ens agrada un violoncel, no sabríem dir exactament per què. En Miquel proposa una persona, com a intèrpret-compositor. Quedam que ell farà aquesta gestió de parlar amb ella.

Tres. Comentam el títol de l’obra. En un principi havíem pensat de no ser excessivament explícits en l’ambientació i el naturalisme del text, però rectificam: molta gent del públic serà desconeixedora d’alguns elements ambientals o argumentals del text, com per exemple el costum tradicional a Formentera de cuinar la carn de la tortuga o aquest espai entranyable tan propi de les cases pageses que és/era el tancó. Per això hem d’evitar sobreentesos que puguin esdevenir desorientadors. Tampoc ens agrada, però, ser massa redundants i fer aparèixer la imatge d’una tortuga al cartell. Optam per una solució intermèdia: que la paraula “tortuga” aparegui al títol. Així doncs, acordam mantenir el títol de Cap de tortuga. Manejam també la idea de fer circular, sigui a través del programa de mà, sigui a través d’un suport com el radiofònic, algun text referit a les tradicions formentereres que apareixen al text.

Quatre. Hem decidit altres retocs al text. Un d’ells fusionar les escenes 5 i 6; l’altre, crear encara una altra escena que faciliti la comprensió del text.

Quan torno a casa, tenc dues escenes noves per incorporar a Cap de tortuga: una d’elles, la que acabam de decidir, la veig més o menys clara; però l’altra, la que decidírem incorporar el primer dia que anàrem a assajar a la Sala, encara no se’m presenta gaire ben definida. La veu que parla a l’obra és, se suposa, la d’una criatura moribunda que contempla, reflexiona i explica amb serenitat les coses. ¿Com es pot introduir un element que pugui fer variar aquesta línia discursiva? Aquesta escena em donarà maldecaps encara algunes setmanes. En Miquel em proposa una escena amb molta menys càrrega poètica, una escena més narrativa, més discursiva; una escena que trenqui amb la línia predominant al text. Sí, sí. La teoria ja la sé. Però no em surt, no. Almenys a la primera.

Hi ha més coses que tenim clares de cara al muntatge, però no les podem revelar. Reservam la sorpresa per als privilegiats que decidiran que el dia 15 de desembre, a les 21.00h, el millor que podran fer serà anar al teatre.

 

 

Vicent Ferrer

El llegírem en veu alta una altra vegada.

En el post anterior ja he dit que Cap de tortuga no era, inicialment, un text pensat per a l’escena. Alguns dels seus fragments s’havien escrit per ser llegits, no per ser interpretats. El to general del text (integrat per una desena de curts monòlegs) és pausat, molt explicatiu i descriptiu. I com que no hi ha més que un “personatge”, el contingut discursiu, interactiu, és inexistent. Decidim canviar-ho o, almenys, transmetre un poc de verticalitat al discurs, dimensionar-lo. En Miquel proposa reescriure l’escena 3 en segona persona, adreçant el text a un personatge extern a l’escena. Veig factible la idea.

Això ens obre una altra perspectiva: si aquest “canvi” el situam a l’escena 3, en el límit entre el primer i segon terç de l’obra, potser caldria també inserir un nou canvi al voltant de les escenes 6-7, en el límit entre el segon i el darrer terç. Més que res per equilibrar el muntatge donant-li d’entrada una certa simetria. Acordam que, si fa falta, s’afegeixi una escena nova, d’un to completament distint, que permeti a l’actor interaccionar amb el públic amb uns patrons interpretatius diferents. Es tracta, en el fons, d’explorar les possibilitats del contrast com a recurs expressiu, per mantenir l’atenció del públic. També ho veig factible.

Llegim altres escenes i decidim altres petits canvis, sobretot d’elements o frases redundants o expressions repetitives. Mentalment, ens feim un mapa de quins serien els moments de més “pes” de la interpretació i procuram distribuir-los, de manera que es reparteixin per l’obra sense concentrar-se en un determinat moment. Aquests “moments” no són solament moments del text, sinó moments de música, d’imatges i d’accions físiques.

Hem sortit d’aquest primer assaig amb un mapa bastant coherent del futur muntatge. Un mapa que no vol ser definitiu, però que constitueix una bona base per començar a apuntalar idees unes sobre les altres. Quasi tot ha cobrat coherència i jo sóc el primer a “creure” un poc més en les possibilitats d’un text “degenerat” i inacabat com Cap de tortuga. Unes hores després de l’assaig, envio a en Miquel un sms amb un text semblant a aquest: “Miquel, quan vàrem impulsar Espai_Frumentària, en la tardor del 2009, jo aspirava a viure tardes d’assaig com la d’avui”. Tornem a l’assaig, però.

En Miquel em diu que ja ha reservat la Sala Municipal de Cultura per a l’estrena del dia 15 de desembre. En certa manera això vol dir que no hi ha marxa enrera, cosa que ens imprimeix una mica de pressió. Una pressió autoinfligida amb la finalitat de treure el màxim profit d’un esforç que es preveu important en els propers dos mesos i escaig.

El primer assaig va resultar molt profitós. Però tot procés creatiu té també els seus moments de crisi. Continuarà.

 

Vicent Ferrer

Des del passat mes de novembre torna la convocatòria cultural setmanal que omple els vespres del diumenge, a la Mola, a can Toni.
El nostre Espai_Frumentària col·labora amb aquesta iniciativa, un dels principals trets definitoris de la qual és que es realitza sense cap tipus de col·laboració institucional.
Idees, poesia, curtmetratges, teatre, debats, emissions radiofòniques en viu… Tot això té lloc dins El 7 a les 6. Us animam a participar-hi i viure la nit d’hivern a la Mola.

I és que acabant l’època de calor, trànsit i desordre, toca enfilar una tardor creativa, un hivern productiu i una il·lusionant primavera. I res millor que començar amb un plat contundent: JOHN W. PAIN & LA SIRENA, un muntatge que arriba d’Eivissa, de l’escola de clown d’Eric de Bont. El dissabte 6 d’octubre, a les 20:30h a la Sala de Cultura.

La presentació d’aquest muntatge fou en maig. Vàrem anar a Sant Josep a veure l’estrena i de seguida vàrem saber que havíem de portar-lo a Formentera més prest o més tard.
Ens va atreure el fet que es tractava d’una obra, d’una durada que no arriba a l’hora, on conflueixen diversos llenguatges (poesia, clown, projeccions…), presentada en forma de producció de petit format, llesta per accedir als canals de distribució, concebuda i creada a Eivissa, començant pels textos, els actors i la direcció. I sobretot ens toca de prop el fet que és un muntatge nascut d’una activitat formativa, l’escola de clown d’Eric de Bont a Sant Josep. El nostre Espai_Frumentària, com bé sabeu, opera en aquest triple eix: formació, investigació i producció. I per això ens emmirallam un poquet en aquesta iniciativa escènica que ens proposen des de l’illa veïna.
L’obra acull molts contrastos, que van des del llenguatge a la mateixa acció, que bascula entre el drama i la comèdia més destravada. Això la converteix en un muntatge força dimensional. A més, té moviment, té sorpreses. Ens atrevim a recomanar-vos-la. Molt probablement us emocionarà.
Us adjuntam un extracte del programa de mà:

John W. Pain i la Sirena viatgen junts per un desert de sal.

John és un clown que es creu un guerrer. Vol salvar el món, exterminar el Mal, però les seves aventures estan destinades al fracàs.

John no afina la presència de la Sirena, un ésser fantàstic que l’acompanya i li ofereix el pas a una nova vida, a través del seu cant.

Entre continus fracassos i constant poesia, el públic es passeja per un univers surrealista i anàrquic amb múltiples significats. Una mostra del poder subversiu i transformador del clown, del compromís de la poesia amb la llibertat, la dignitat i la revelació de l’ésser.

Espectacle en portuguès, castellà, anglès…

(es distribuiran al públic traduccions del text poètic)

 

Concepte i actuació: Lucien Elsen & Vanessa Buffone

Direcció: Eric de Bont

Text i poema: Vanessa Buffone

Disseny d’escenografia: Lucien Elsen & Vanessa Buffone

Realització d’escenografia: Meny Olinger

Disseny de vestuari: Vanessa Buffone

Realització del vestuari “La Sirena”: Laurie Lamborelli

Disseny de llum i programació visual: Marko

Visuals: Thierry

Disseny gràfic i vídeo promocional: Javier Rodríguez

Us hem adjuntat també  un video promocional que serveix de tràiler, perquè aneu fent boca.

Sí. Mirant enrere, a la passada primavera, quan teníem aquest bloc interromput, però seguíem complicant-nos la vida organitzant cosetes. En aquest post en recordam una: el maridatge de vi i poesia.

Va ser el 27 d’abril al centre artesà Gabrielet. Hi participà una vintena de persones. Hi col·laborà la bodega Terramoll, que aportà 6 vins de la seva producció:

Savina 2011 (vi blanc jove)
Terramoll Primus Blanc 2011 (vi blanc fermentat en bóta)
Rosa de Mar 2011 (vi rosat jove)
Es Monestir 2009 (monovarietal monestrell)
Terramoll Primus 2006 (vi negre criat en bóta)
Terramoll vi dolç 2011 (vi blanc dolç natural)

Entre tast i tast, les explicacions de l’enòleg i les lectures de textos narratius, dramàtics i poètics.

D’entre tots ells, us oferim el conegut poema del poeta, filòsof i matemàtic persa Omar Khayyam (1048-1131):

-Per què vens el teu vi, mercader?
Què poden dar-te, a canvi del teu vi?
Diners? I què et poden donar, els sous?
Poder? Que no ets l’amo del món
quan sostens a la mà una copa?
Riquesa? Hi ha algú més ric que tu,
que a la copa hi tens or, robins, perles
i somnis? Amor? No sents cremar la sang
a les venes quan la copa besa els teus llavis?
No és la besada del teu vi tan dolça
com la més ardent de les hurís?
Idò, si tot ho tens al vi, digue’m,
mercader, per què el vens?

-Poeta, perquè fent arribar a tothom
el meu vi, dono poder, riquesa, somnis,
amor… Perquè quan estrenys l’estimada
en els teus braços, em recordes;
perquè quan vols desitjar felicitat a l’amic
alces la copa;
perquè Déu, quan beneí l’aigua,
la transformà en vi, i perquè quan
va beneir el vi, es transformà en sang…
Si t’ofereixo el meu vi… poeta,
no em diguis mercader!

Això mateix: perdent la peresa i recobrant la il·lusió a les envistes d’un nou hivern i d’una nova programació de tallers i produccions escèniques.
Vam interrompre el bloc en gener, però això no vol dir que des d’aleshores hàgim estat dormits. D’ací a poc…

… començarem a publicitar els nostres nous projectes. Però potser abans caldria fer una petita mirada enrere per recordar les activitats fetes entre febrer i maig.
D’entrada, la continuïtat i bona acollida de les trobades setmanals a Can Toni, els diumenges, que s’englobaven sota la denominació “El set a les sis”: debats, projeccions, dramatitzacions…
En primavera, el 21 d’abril, la primera de les “Rutes_frumentària”, volta a Formentera amb bus i a peu acompanyada de lectures i explicacions sobre literatura, toponímia, gastronomia, història… En la primera edició s’hi inscrigueren una trentena de persones i fou tot un èxit.
Llegírem, textos de Bert Schierbeek, Marià Villangómez, Ignasi Riera, Josep Pla, Jules Verne, Al- Sabbini, Joan Colomines, etc. tot visitant indrets emblemàtics com el castellum de can Blai, el far de la Mola o es Campament de la Savina. Férem una aturada a les bodegues Terramoll, on tastàrem un dels vins elaborats amb un dels raïm autòctons (el monestrell), i acabàrem la ruta al bar Es Cap amb un potent esmorzar de vi pagès, frit de freixura i frita de polp. Ah! També vàrem deixar pujar a l’autobús a s’Home des Senalló, a qui la “Campera” li havia fet filet. I el pitjor de tot: el vàrem deixar parlar pel micro!

Per als seguidors d’aquest bloc en general i per als alumnes dels cursos d’Espai_frumentaria en particular, oferim una llista de 10 propostes de textos teatrals per a llegir en aquest inici d’any. Us animam també a llegir la ressenya del diari “El Mundo” sobre llegir teatre.
Anau a “vull llegir la resta de l’article” i sabreu quins són els títols. Bon principi d’Any Nou.

ACÍ ELS TENIU (En les edicions més difícils de trobar us hem inclòs l’ISBN)

Josep Pere Peyró, La vida lluny dels poetes
Jaume Miró, L’Atlàntida
Aina Tur, Dimecres

(Aquests tres primers llibres els podeu obtenir en format pdf accedint a www.teatreib.cat i anant als respectius autors)

Marià Villangómez, El jardí dels amants (Eds. Can Sifre ISBN 978-84-92481-09-5)
Juan Mayorga, Últimas palabras de Copito de Nieve (ISBN 84-89987-67-X)
José Sanchis Sinisterra, Trilogia americana (Ed. Cátedra)
Thomas Bernhard, A la meta (Ed. Institut del Teatre, 1994)
Sam Shepard, Un western autèntic (Ed. Tres i Quatre)
Harold Pinter, Cendres a les cendres / Ashes to ashes / Cenizas sobre cenizas (no hem trobat referències de les edicions disponibles al mercat. Probablement només n’hi ha en castellà)
Albert Camus, Estado de sitio (Alianza Editorial)

El títol era “inverteix en personatges i atmosferes i deixa’t d’històries”. A la sessió de divendres dia 2 no solament assistiren al curs els alumnes del Taller, sinó també, com a oients voluntaris, alguns dels alumnes del curs de creació d’escenes que s’inicià a principis de novembre.
Aquesta primera sessió va tenir un caire més teòric. Es va dedicar a dibuixar els vectors de tensió que defineixen un personatge: els seus conflictes amb l’entorn, amb altres personatges, amb el destí o amb ells mateixos. També es reflexionà sobre la importància de l’ambientació a l’hora de cohesionar el material dramàtic. De fet, quan passen anys després d’haver vist una gran obra de teatre, què ens queda? L’argument? O més aviat la identificació amb un personatge o el record d’atmosferes peculiars i envolvents? No tot és trama; no tot és faula.
Les sessions pràctiques s’iniciaren el dissabte 3 al matí i continuaren a la tarda i al matí de diumenge 4. Foren sessions destinades a la lectura i a la reescriptura d’escenes. El mecanisme de treball era pensar dramàticament al voltant d’una il·lustració (la que reproduïm en aquest post) de Goya: “el vell que es gronxa”, tot posant en contacte aquest personatge tan obert i suggerent amb altres personatges variats, i tot intentant, a la vegada, convertir-lo en una projecció o una metàfora de les essències de la vida a una illa com la nostra.
Aquest vell pot ser un indigent. O una mena d’àngel salvador. O un pagès que s’alça davant la pressió immobiliària. O un enigmàtic conseller vital que descabdella l’anagnòlisi en els personatges que interactuen amb ell.
De fet, quan són nou cervells a pensar en una mateixa escena, les neurones no funcionen 9 vegades més ràpid, sinó 18 o 36 vegades més ràpid. L’intercanvi, la interacció entre els alumnes potencia força la creativitat. El principal problema no era construir una escena, sinó descartar-ne 4 o 5 de les elaborades, qualsevol de les quals podria haver funcionat perfectament en el context del treball comú.
Totes aquestes variades escenes formaran part d’un projecte d’obra que serà reelaborat en un entorn online, tot i que no descartam que en el futur immediat (mes de febrer?) Paco Zarzoso pugui tornar a Formentera a donar-li les pinzellades finals.
Mentrestant, en aquest post, obert com sempre a la participació dels alumnes del curs i de totes les persones que estiguin interessades en el tema, anirem penjant algunes de les escenes elaborades en el marc del curs. Teniu en compte que es tracta d’esborranys que esperen el retoc final, per favor.
Naturalment, el curs ha tengut una profitosa extensió en els sopars i dinars amb el dramaturg valencià, que han permès a alguns dels alumnes inscrits intercanviar punts de vista i propostes personals amb el ponent. Igualment, el diumenge dia 4 de desembre al vespre, dins de la programació “El 7 a les 6” de desembre, Paco Zarzoso llegí, davant unes 30-35 persones reunides a Can Toni (la Mola) una escena del seu famós text Umbral, que despertà la rialla sincera de l’audiència. A continuació de l’acte hi hagué un distès debat amb el públic.
Tot plegat ha estat una magnífica experiència creativa que de ben segur tendrà continuïtat.

El passat 25 de juny escrivíem en un post sobre el mateix: el procés de deconstrucció d’un text per rescatar les línies que hi conflueixen, que poden ser molt variades: la història, la memòria, les atmosferes…

El passat 20 de novembre, a Can Toni, va tenir lloc la segona de les activitats programades en l’oferta del 7 A LES 6. Va consistir en la lectura d’algunes escenes de Tramuntana morta, acompanyades de la projecció del video promocional del muntatge i d’unes explicacions sobre el procés que es va seguir, l’any 2003, per iniciar l’escriptura del text.
En la lectura hi participaren Carlos Miguel, Nico Gerbi i Miquel Costa. Entre 25 i 30 persones assistiren a l’acte.