espai_frumentaria

D’entrada, descarto reduir-ho tot a un tòpic fraseològic del tipus “l’obra va ser rebuda amb diversitat d’opinions” o “la proposta va sorprendre”. No és que això no sigui cert, però crec que els lectors d’aquest bloc es mereixen una micona més d’aprofundiment, després d’haver seguit el procés de muntatge en les anteriors entrades.
Recorrent a la meva memòria immediata (que ja sabem que és feta també d’oblits, no solament de records), em vénen al cap alguns moments.
Un d’ells, la mateixa nit-matinada de l’estrena, quan, després de sopar as Marès anàrem a la fonda Pepe a fer dos gintònics més i veure com havia quedat de planet el solar on hi havia hagut ca ses Castellones. Dues persones m’aborden per dir-me que l’obra els havia semblat molt especial. “Especial” i “sorprenent” són per ventura dues de les paraules més usades pels espectadors que vengueren el dissabte. Les acceptam: la nostra proposta era nova. Espai_Frumentària mostrava les seves credencials al públic formenterer. Ja tocava, després de 4 anys des de la creació d’aquesta nostra/vostra associació teatral. Ho hem comentat ja en aquest bloc: ens definim com a creadors en sintonia amb la contemporaneïtat. Dic “en sintonia” per no tancar la porta a res i perquè la contemporaneïtat és una cosa molt ampla, també.
Però el que està clar és que ens agrada/motiva la poètica de la dissociació, la voladura controlada (o no) d’alguns patrons lògico-racionals, la coexistència de registres, els metallenguatges, la conversió de la tècnica en matèria escènica. En distintes intensitats, però acabam trobant en aquesta orientació de les arts escèniques un espai on compartir les nostres inquietuds.
Sé que amb això no aclarim gaire, i que ens continuaran preguntant quina punyetera relació hi ha entre una tortuga i el tramvia que apareix en les filmacions, o entre una tortuga i un raig de ketchup, o entre una tortuga i una camisa blanca d’empleat d’una sucursal de Bankia. Potser no serà fàcil explicar punt per punt tot el que hem fet i el que farem d’ara endavant. Però ens sentiríem bastant satisfets si aconseguim que les nostres propostes escèniques es visquin o es percebin no exclusivament des de la racionalitat o l’educació teatral viscuda/rebuda, sinó també amb el cor i les emocions.
Cap de tortuga es tornarà a representar a Formentera durant el primer trimestre del nou any 2013. Si tot va molt bé, se’n faran bolos i el resultat del treball d’aquests mesos anirà millorant i polint-se, incorporant nous elements. Per això consider que Cap de tortuga és encara, en certa manera, un treball en marxa, i que cal mantenir-ne aquest Diari de muntatge, que a partir d’ara s’anomenarà “quadern de treball”. Personalment, us puc dir que esper amb fruïció aquest procés i serà un gust anar-lo compartint amb vosaltres. Fins d’aquí a uns dies!

Vicent Ferrer

En primer lloc, la premsa ens ha fet un poquet de cas. Podeu consultar, amb un clic, la notícia apareguda al Diario de Ibiza d’avui (13/12/2012).
Disposam també del text definitiu que apareixerà al programa de mà. Ací el teniu:

Amb la direcció de Cap de tortuga he tractat els diferents elements 
de manera que es comportin com a capes d'informació d'una idea essencial, 
que enriqueixin des de la seva particularitat el tema central. Les filmacions 
de Xavier Gaja, on ens mostra una personal barreja de mirades, records i 
oblits; la música de Carme Lluch -creada especialment per a aquesta obra 
i interpretada en directe-, amb la qual ha intentat trasmetre els tremolors 
i esgarrifances que li van venir al cap quan li explicàrem la idea del 
muntatge; les formigues convertides en paraules de Vicent Ferrer, 
que creen una atmosfera inquietant on el temps es transforma en un objecte 
en mans d'un nen, i les metàfores en forma d'accions físiques, simples, 
subtils, que formen part del meu propi magatzem creatiu. Tot això és 
Cap de tortuga, una peça escènica d'estructura i estètica contemporània, 
una partitura de moviments, d'accions físiques, textuals i musicals. 
Un muntatge evocador, on es ritualitza cada instant per esdevenir metàfora 
estimulant per a l'intel·lecte emocional de l'espectador. Carn, vi, paraules, 
formigues, una camisa, un violoncel, un tècnic de llums i so, mosques... 
i el temps sotmès a la pausa.

Miquel Costa (director)

Muntant Cap de tortuga vivim també el conjunt d'esforços que van en paral·lel 
a la part més creativa: la producció, la promoció, la part tècnica... 
Tot plegat ens aproxima al fet teatral en tota la seva complexitat, fet que
sens dubte constitueix un bagatge important.

Vicent Ferrer

Doncs bé, en els assajos generals del cap de setmana del 8 i 9 de desembre vàrem començar a treballar amb les imatges definitives de les projeccions. Es tracta d’un muntatge realitzat específicament per a Cap de tortuga per Xavi Gaja, realitzador cinematogràfic barceloní amb estrets vincles amb Formentera i membre d’Espai_Frumentària. Esperam poder penjar algun dia un enllaç a aquest material, per a aquells que no puguin ser a Formentera el dia de l’estrena.
Aquest muntatge dura 3m 40s. Inclou imatges diverses extretes moltes d’elles d’altres curts seus. S’hi mostren escenes quotidianes (una ciutat, els clients d’una cafeteria, transports públics col·lectius, edificis…) a alta velocitat i en silenci.
L’efecte ja és, d’entrada, suggeridor: les imatges activen en el nostre cervell d’espectadors el soroll que els resulta intrínsec (trànsit, gent parlant, motors…), però el fet que estiguin en silenci provoca un efecte dissociatiu amb bastant càrrega expressiva. D’altra banda, l’actor (Miquel Costa), observant-les, reforça el seu paper de “contemplador” de la realitat heterogènia i canviant. No oblidem que “interpreta” un personatge que coneix totes les veritats de l’existència.
Però encara ha ha més: donant l’esquena al projector, la seva ombra forma part, a la vegada, d’allò que observa en la projecció. Ho observa tot en repòs, quasi immòbil. Les imatges, en canvi, són ràpides, molt ràpides. En el rectangle de llum, per tant, una silueta estàtica i unes imatges enormement dinàmiques. Tot plegat il·lustra la coexistència de dos temps, dos ritmes: un d’ells la “realitat” tal com la reconeixem tots; l’altre, el temps de la tortuga, pesat, pausat, flegmàtic…
El que està clar és que es tracta d’un moment-acció de l’obra bastant polisèmic. Una de les persones que va presenciar l’assaig general va dir que, ja que el personatge és un animal moribund, el “lògic” és que vegi passar davant dels seus ulls la pel·lícula de la seva vida. Una interpretació senzilla i aguda que a mi no se m’havia passat pel cap, però em demostra una vegada més que una part molt important del sentit de l’obra descansa no en el que nosaltres diem, sinó en el que cada espectador construeix a partir de la seva experiència i de les seves expectatives.
Sé que no cal racionalitzar-ho tot. Potser, en una obra contemporània, no convé racionalitzar, precisament, sinó cedir a les sensacions. Sí. Se sol dir això. Però m’ha guanyat, en aquesta ocasió, el vessant didàctic. En el fons, també aspiram a reivindicar una determinada concepció del fet escènic, no solament a realitzar-nos com a creadors. Buf!

Vicent Ferrer

El primer assaig general va ser el dissabte 24 de novembre. Ajudàrem en Joan Lluquinet a muntar els focus a les 8:30 del matí, per tal d’aprofitar bé el temps. També vàrem usar l’equip de so de la Sala de Cultura per provar el so del micro. Probablement haurem d’amplificar el so del violoncel. Ara sona bé, amb la Sala buida; però quan hi hagi públic, la gent absorbirà el so.
Els jocs amb la llum seran molt importants, perquè establiran una jerarquia entre els diferents moments i accions de l’obra, i a la vegada guiaran l’atenció de l’espectador. La fosca, combinada amb la música, deixa a voltes en segon pla el text i la “trama” de Cap de tortuga.
El dissabte 8 de desembre vàrem fer alguns assajos generals i algun passi tècnic. Però el més important va ser l’assaig general amb públic, que programàrem per a les 18h per a un reduït nombre de persones a qui reconeixem la sensibilitat artística necessària per emetre un judici del que han presenciat. No cercam que ens afalaguin, sinó tot el contrari: volem que ens facin veure si hi ha algun moment de la representació que “grinyola”, o que està mancat de ritme, o…
Ho hem aconseguit? Un cop acabada aquesta representació “per a amics”, ens arremolinàrem vora el prosceni i iniciàrem el corresponent debat. D’entrada es destaca la creació d’una atmosfera intrigant i íntima, a la qual es va entrant a poc a poc després d’un inici carregat de sorpreses i interrogants. En el debat hi ha opinions dividides sobre la possibilitat que el fet que l’actor sigui alhora tècnic de so pugui desorientar l’espectador, o distraure’l. Ho discutim i tots opinam. Tothom destaca el paper central que té la música de Carme Lluch en el muntatge, i si se l’ha de pujar un poc de volum en algun moment. En Miquel explica a grans trets els principals eixos d’acció del muntatge i el sentit que tenen algunes accions (accions que de moment no explicam per no aixafar-vos les sorpreses del dia de l’estrena, és clar).
A jo, personalment, aquest assaig general m’ha fascinat. Firmaria perquè cap bolo o representació baixi del nivell d’aquest assaig general amb públic. El ritme ha anat molt bé i en Miquel ha interpretat el text amb minuciositat i li ha donat uns matisos que jo no havia percebut mai abans.
És clar que hi ha coses que no funcionen del tot bé: una de les cordes del violoncel corria el risc de trencar-se i no en teníem encara recanvi, en Miquel s’ha tallat el cabell i el micròfon sense fils ja no se li subjecta tan bé al cap, l’allargador de la taula de mescles de llum té un mal contacte que fa que els focus s’encenguin i s’apaguin com si hi hagués fenòmens poltergeist… En fi, que problemes n’aniran sorgint fins al dia de l’estrena. Però l’assaig, això sí, ha anat molt bé. La presència de públic ha permès que en Miquel hagi perfeccionat bastants detalls de la seva interpretació, entre ells, per exemple, escombrar amb la mirada el pati de butaques mentre manipula les taules de mescles. Detalls com aquest fan que el personatge creixi i es lliguin les diferents accions.
Esper poder parlar un poc més, en propers posts, de la interpretació i d’en Miquel, en aquest “Diari del muntatge de Cap de tortuga“.
Aprofitant que ho teníem tot a mà, aquest mateix dissabte hem fet també una petita sessió davant les càmeres, per tal d’obtenir imatges per a la promoció de Cap de tortuga.

Vicent Ferrer

De les dues escenes que decidírem incorporar al text, una em va sortir sense problemes. I a més, és de les escenes que més m’agraden: la descripció sensorial d’aquella estranya pau que es pot trobar en un tanconet d’una casa pagesa: “Vidres, teranyines…”

Ara bé, l’altra escena, aquella que havia d’imprimir una mica de contrast al to general de l’obra, no em va sortir tan fàcilment.

En les moltes vegades que en Miquel i jo hem parlat de teatre, hem donat voltes al fet que l’obra teatral contemporània té vida més enllà del moment en què és interpretada, no se circumscriu a un moment i un lloc, sinó que té vincles amb la realitat que l’envolta, s’hi filtra, en prové. En virtut d’aquesta “idea estètica” (que no és en absolut nostra!) hem manejat en ocasions la idea que cal profanar la frontera entre el públic i l’escenificació, i que de la mateixa manera cal prolongar o projectar l’obra en una espècie de continuum de límits imprecisos. Ja sé que tot això és una palla, una frivolitat pseudointel·lectual. Però m’atreia la idea d’establir un pont entre Cap de tortuga i un muntatge anterior d’Espai_Frumentària. Així que vaig agafar un personatge d’aquella obra anterior i el vaig trasplantar a Cap de tortuga. Així va sorgir una “escena 8” en la qual no parla el personatge-animal-contemplatiu, sinó que parla un home que és a punt de sacrificar una tortuga furtivament. Només un emprenyador eixam de mosques és testimoni de les seves intencions. Unes mosques que, per altra banda, són la metàfora de la mirada de la tortuga que parla en la resta de l’obra, ja que provenen de les larves nascudes en la seva descomposició. Truculent? Macabre? Sí. Aquest vessant forma part del rerefons del text, per si no ho havíem avisat.

Total, que vaig enllestir aquesta “escena 8” i l’assajàrem en una ocasió. La cosa no anava, però. El personatge parlava amb un altre personatge extraescènic i vàrem pensar que això podria encara confondre més al públic. D’altra banda, la part musical, a càrrec de na Carme, ja havia anat prenent forma i presència. En aquells moments de l’obra, a més, es projectaria un fragment de Diari d’un passejant, del nostre company realitzador d’Espai_Frumentària Xavi Gaja. El contrast i la diversitat que buscàvem ja quedava cobert amb aquestes “capes” d’informació i decidírem que l'”escena 8″ no es representaria.

Tanmateix, considero que una cosa és la lògica del muntatge i una altra ben diferent és la lògica interna del text. És des d’aquest darrer àmbit que vaig decidir mantenir l’escena 8 en la versió “literària” de Cap de tortuga.

Escriure en aquestes condicions és penós i estimulant a la vegada. Trobo espectacularment desafiant escriure sota el dictat d’un muntatge (amb l’actor que em diu que hi ha frases impronunciables i que sobres adjectius), i no com havia fet fins ara, seguint exclusivament l’impuls de la meva pròpia imaginació en un exercici individual. Crec que això marca la frontera entre la literatura dialogada per a ser llegida i la literatura dramàtica de veritat. A voltes m’aixafa, però sento que aquest ritme em posa a lloc.

 

Vicent Ferrer

Ja el primer dia va venir a la Sala de Cultura amb el seu violoncel. Ni en Miquel ni jo entenem gaire de música, però comentàrem el que volíem i na Carme ho va pescar de seguida: ens va assegurar que la setmana següent tendria preparades algunes partitures provisionals. I així va ser. A la primera interpretació vàrem veure que la seva proposta musical funcionava: sons senzills, estripats, alguns amb les cordes fregades, inquietants i evocadors alhora. Jo, personalment, m’embadocava amb la música. El muntatge va cobrar, en qüestió d’una setmana, una dimensió impensable fins aleshores, no sols pel valor afegit que significa la música en directe, sinó també perquè la música és un element transversal que potencia el sentit de la resta de nivells de l’obra.

Quan queden menys de deu dies per a l’estrena, veig na Carme com una persona professional i complidora. M’agrada treballar amb la classe de persones que demostra que la professionalitat no és solament estendre factures, sinó saber amotllar-se a les exigències d’un treball en equip. Unes exigències que impliquen sintonitzar amb uns objectius que tenen lloc i data en el calendari i que requereixen esforç i humilitat.

Na Carme Lluch cultiva i comparteix amb nosaltres la poètica contemporània, en el seu cas projectada sobre la música, i exhibeix una sintonia amb el muntatge de Cap de tortuga que a mi, personalment, m’ha impactat en gran manera.

De cara a la promoció del nostre muntatge, hen pensat d’enregistrar una falca radiofònica i un clip de vídeo per a presentar-lo a programadors d’arreu. Na Carme ens ha enregistrat una de les 3 peces que ha composat, per fer aquests muntatges de so i imatge. En Xavi Gaja, en escoltar-la, ens ha enviat per correu-e un comentari en el qual defineix la peça com “transportadora cap algun indret indefinit i claustrofòbic. Va directe a l’intel·lecte, no passa pel cor i s’instal·la al conscient i passa després a l’inconscient, segurament esperant que sorgeixi o s’activi amb alguna paraula, actitud, gest…”

En Xavi podrà ser a Formentera el dia de l’assaig general amb públic, previst per al dia 8 de desembre. Les quatre persones directament implicades en Cap de tortuga ens trobarem en persona per primera vegada.

Vicent Ferrer

 

 

 

Una. La interpretació, la direcció i la tècnica aniran a càrrec d’en Miquel. Ens agrada el que en arquitectura s’anomena “obra vista”, és a dir, mostrar el procés, el que hi ha darrere del resultat més visible. Tot té un valor i un significat. Això vol dir que el públic veurà com en Miquel manipula la taula de mescles, com es connecta un micròfon sense fils que Espai_Frumentària ha adquirit per a l’ocasió, com executa un programa per iniciar les projeccions…

Dues. Veim que l’obra guanyarà molt si té música. Ens agrada un violoncel, no sabríem dir exactament per què. En Miquel proposa una persona, com a intèrpret-compositor. Quedam que ell farà aquesta gestió de parlar amb ella.

Tres. Comentam el títol de l’obra. En un principi havíem pensat de no ser excessivament explícits en l’ambientació i el naturalisme del text, però rectificam: molta gent del públic serà desconeixedora d’alguns elements ambientals o argumentals del text, com per exemple el costum tradicional a Formentera de cuinar la carn de la tortuga o aquest espai entranyable tan propi de les cases pageses que és/era el tancó. Per això hem d’evitar sobreentesos que puguin esdevenir desorientadors. Tampoc ens agrada, però, ser massa redundants i fer aparèixer la imatge d’una tortuga al cartell. Optam per una solució intermèdia: que la paraula “tortuga” aparegui al títol. Així doncs, acordam mantenir el títol de Cap de tortuga. Manejam també la idea de fer circular, sigui a través del programa de mà, sigui a través d’un suport com el radiofònic, algun text referit a les tradicions formentereres que apareixen al text.

Quatre. Hem decidit altres retocs al text. Un d’ells fusionar les escenes 5 i 6; l’altre, crear encara una altra escena que faciliti la comprensió del text.

Quan torno a casa, tenc dues escenes noves per incorporar a Cap de tortuga: una d’elles, la que acabam de decidir, la veig més o menys clara; però l’altra, la que decidírem incorporar el primer dia que anàrem a assajar a la Sala, encara no se’m presenta gaire ben definida. La veu que parla a l’obra és, se suposa, la d’una criatura moribunda que contempla, reflexiona i explica amb serenitat les coses. ¿Com es pot introduir un element que pugui fer variar aquesta línia discursiva? Aquesta escena em donarà maldecaps encara algunes setmanes. En Miquel em proposa una escena amb molta menys càrrega poètica, una escena més narrativa, més discursiva; una escena que trenqui amb la línia predominant al text. Sí, sí. La teoria ja la sé. Però no em surt, no. Almenys a la primera.

Hi ha més coses que tenim clares de cara al muntatge, però no les podem revelar. Reservam la sorpresa per als privilegiats que decidiran que el dia 15 de desembre, a les 21.00h, el millor que podran fer serà anar al teatre.

 

 

Vicent Ferrer

El llegírem en veu alta una altra vegada.

En el post anterior ja he dit que Cap de tortuga no era, inicialment, un text pensat per a l’escena. Alguns dels seus fragments s’havien escrit per ser llegits, no per ser interpretats. El to general del text (integrat per una desena de curts monòlegs) és pausat, molt explicatiu i descriptiu. I com que no hi ha més que un “personatge”, el contingut discursiu, interactiu, és inexistent. Decidim canviar-ho o, almenys, transmetre un poc de verticalitat al discurs, dimensionar-lo. En Miquel proposa reescriure l’escena 3 en segona persona, adreçant el text a un personatge extern a l’escena. Veig factible la idea.

Això ens obre una altra perspectiva: si aquest “canvi” el situam a l’escena 3, en el límit entre el primer i segon terç de l’obra, potser caldria també inserir un nou canvi al voltant de les escenes 6-7, en el límit entre el segon i el darrer terç. Més que res per equilibrar el muntatge donant-li d’entrada una certa simetria. Acordam que, si fa falta, s’afegeixi una escena nova, d’un to completament distint, que permeti a l’actor interaccionar amb el públic amb uns patrons interpretatius diferents. Es tracta, en el fons, d’explorar les possibilitats del contrast com a recurs expressiu, per mantenir l’atenció del públic. També ho veig factible.

Llegim altres escenes i decidim altres petits canvis, sobretot d’elements o frases redundants o expressions repetitives. Mentalment, ens feim un mapa de quins serien els moments de més “pes” de la interpretació i procuram distribuir-los, de manera que es reparteixin per l’obra sense concentrar-se en un determinat moment. Aquests “moments” no són solament moments del text, sinó moments de música, d’imatges i d’accions físiques.

Hem sortit d’aquest primer assaig amb un mapa bastant coherent del futur muntatge. Un mapa que no vol ser definitiu, però que constitueix una bona base per començar a apuntalar idees unes sobre les altres. Quasi tot ha cobrat coherència i jo sóc el primer a “creure” un poc més en les possibilitats d’un text “degenerat” i inacabat com Cap de tortuga. Unes hores després de l’assaig, envio a en Miquel un sms amb un text semblant a aquest: “Miquel, quan vàrem impulsar Espai_Frumentària, en la tardor del 2009, jo aspirava a viure tardes d’assaig com la d’avui”. Tornem a l’assaig, però.

En Miquel em diu que ja ha reservat la Sala Municipal de Cultura per a l’estrena del dia 15 de desembre. En certa manera això vol dir que no hi ha marxa enrera, cosa que ens imprimeix una mica de pressió. Una pressió autoinfligida amb la finalitat de treure el màxim profit d’un esforç que es preveu important en els propers dos mesos i escaig.

El primer assaig va resultar molt profitós. Però tot procés creatiu té també els seus moments de crisi. Continuarà.

 

Vicent Ferrer