Poc-moderna

Ahir al a nit Cohen va fer un (altre) gran concert: ho vam vaticinar quan va ser el darrer dels músics en pujar a l’escenari, i ho va fer brincant, per demostrar un gran estat de salut.
Vam notar que seria un gran concert quan va saludar al públic del Sant Jordi donant la bona nit a Catalunya i dient que, com que no sabíem quan ens tornaríem a retrobar, durant les següents hores (més de tres hores), ho donaria tot. I així ho va fer.

També ho vam imaginar (que seria un bon concert) quan de bon principi es va agenollar davant de la bandúrria de Javier Mas, dedicant-li un petit homenatge.
I ho hem confirmat (la magnificència de la nit) aquest matí, mirant les fotografies de rockviu: amb només 5 minuts de concert el mestre de l’elegància, va donar als fotògrafs totes les cares possibles perquè tinguessin el millor material. Quin home!

Al 2009 ja ens va seduir. Cohen és d’aquells homes galants, que es treu el barret per presentar a cadascun dels seus músics i fer una petita reverència a cadascun dels seus companys d’escenari. No és l’únic do d’un músic que aconsegueix fer sonar el Sant Jordi com un teatre petit i acollidor, i fer sentir a milers d’espectadors com si fóssim quatre gats afortunats. 
Afortunats de sentir una trentena de temes, mesclant les cançons del seu darrer disc (per cert, tan de bo tots tinguéssim guardades al calaix tan bones Old ideas) amb les de tants anys de carrera. Sentir “Hallelujah” en viu i en directe sempre és deliciós, com fer-ho amb “Suzanne”, “I’m your man”, “So long, Marianne” o “The Partisan”.

Per cert, hem guardat pel final la bona notícia: la sensació d’ahir és que no hem de patir. Ens va donar la sensació que a certa edat, els anys ja passen més a poc a poc. Sembla que tindrem Cohen per molts anys.