M’agrada d’El soroll després de Kerouac…
M’agraden… M’entusiasmen les il·lustracions de la Liliana que encapçalen cada recull de textos: la seva manera d’escriure i descriure poesia sense lletres ni paraules.
M’agrada que a la portada del llibre hi digui ‘Poesia o no?’, perquè cadascú decideixi i llegeixi com li sembli.
M’agrada El soroll després de Kerouac perquè si diuen que On The Road és el manifest de la generació beat (dic diuen perquè #joconfesso que no me l’he llegit, però que ho faré), aquest és un manifest de la nostra generació. Un recull de textos i fragments que són d’ara (o de fa 30 anys) però que ens identifiquen.
M’agrada aquest llibre perquè és la banda sonora de la Dharma, i és un plaer llegir-ne la seva música, la nostra banda sonora.
M’agrada com recorda l’Esteve, i com parla de l’amor, amb frases clares i directes, sense vergonya. Si encara fossis aquí…
Serà pels temps que corren, però m’agraden especialment els reculls dedicats a la guerra i a la ràbia, perquè en els dos casos s’hi respirem polsims d’esperança, ni que aquesta es tituli “l’esperança dels vençuts”.
I el darrer motiu, el més important de tots, és que en Josep ha explicat que s’ho ha passat de puta mare escrivint els textos nous que acompanyen al llibre (n’hi ha de nous i d’altres d’anys a). Les coses fetes amb passió s’encomanen. Jo us recomano que us hi encomaneu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!