Poc-moderna

Ahir em van convidar a la presentació del llibre del Josep Fortuny, de la Dharma. El primer títol en català d’Edicions els Llums: El soroll després de Kerouac. 

Avui vull reprendre la vida del bloc, i per això aprofito per fer-vos cinc cèntims del que em va sortir del pap. No sé ben bé que s’esperava de mi, però vaig intentar dir quatre coses del llibre (sense spoilers). Bàsicament, ahir vaig ser a Can Batlló per explicar que aquest llibre m’ha agradat, i que no només pot ser una lectura per acompanyar-vos les properes nits, just abans d’anar a dormir, sinó que hi ha possibilitats en que es converteixi en un dels llibres de capçalera que, de tan en tan, agafes, obres, i llegeixes atemporalment.
Ahir vaig recomanar al llibre explicant les coses que m’agraden tan del seu autor, en Josep fortuny, com de la seva obra.  
 

M’agrada del Josep Fortuny…
M’agrada entrevistar al Josep. Ho vaig fer pel documental Mai no ha mancat el teu alè, d’una manera més profunda. Però qualsevol excusa és bona per sentir-lo i aprendre d’ell.
M’agrada com es defineix a la sopada del llibre, com un finant que no ha volgut crèixer, tal i com demostra la imatge de la mateixa sopa (obra del gran Carles Rodríguez), amb un somriure ben característic.
M’agrada perquè és un personatge VALENT; ho demostra la seva manera de viure la vida, d’entendra-la. M’agrada i l’envejo per ser més jove que jo, tot i que la seva edat no digui el contrari.
M’agrada que hagi fet un llibre tal com raja, com li ha sortit, sense esquemes ni idees predeterminades.

M’agrada d’El soroll després de Kerouac…
M’agraden… M’entusiasmen les il·lustracions de la Liliana que encapçalen cada recull de textos: la seva manera d’escriure i descriure poesia sense lletres ni paraules.
M’agrada que a la portada del llibre hi digui ‘Poesia o no?’, perquè cadascú decideixi i llegeixi com li sembli.
M’agrada El soroll després de Kerouac perquè si diuen que On The Road és el manifest de la generació beat (dic diuen perquè #joconfesso que no me l’he llegit, però que ho faré), aquest és un manifest de la nostra generació. Un recull de textos i fragments que són d’ara (o de fa 30 anys) però que ens identifiquen.
M’agrada aquest llibre perquè és la banda sonora de la Dharma, i és un plaer llegir-ne la seva música, la nostra banda sonora.
M’agrada com recorda l’Esteve, i com parla de l’amor, amb frases clares i directes, sense vergonya. Si encara fossis aquí…
Serà pels temps que corren, però m’agraden especialment els reculls dedicats a la guerra i a la ràbia, perquè en els dos casos s’hi respirem polsims d’esperança, ni que aquesta es tituli “l’esperança dels vençuts”.

I el darrer motiu, el més important de tots, és que en Josep ha explicat que s’ho ha passat de puta mare escrivint els textos nous que acompanyen al llibre (n’hi ha de nous i d’altres d’anys a). Les coses fetes amb passió s’encomanen. Jo us recomano que us hi encomaneu.