Poc-moderna

“No havíem trempat mai d’aquesta manera: ni tocant ni assajant” explicava un Roger Mas eufòric. Una eufòria menys continguda –però també plasmada– a la que transmetia Oriol Gibert (tible i portaveu de la Cobla Sant Jordi, guardonada recentment amb el Premi Ciutat de Barcelona). Això va ser ara farà un mes en un bar del carrer Astúries de Gràcia, tot entrevistant als músics per a un article de l’Enderrock. Transmetien aquella seguretat i gaudi que es contagien, i que et fan creure en un projecte. Es tracta d’una proposta que es fa encara més gran quan l’has gaudit en directe, quan has vist com la pell se’t posava de gallina ben espatarrada a la butaca de platea.
En els darrers mesos hem vist com la cobla es fusionava amb disciplines diverses, demostrant la seva capacitat musical i les ganes de gresca. Una tasca espectacular. Potser la fusió de la cobla amb el cantautor solsoní és menys exòtica que la de la cobla amb el flamenc (Niño Josele), el que tenim clar és que està tan ben casada, que no us l’hauríeu de perdre…

Al número de març de l’Enderrock podreu llegir una entrevista gens moderna a Roger Mas i la Cobla Sant Jordi, en motiu del disc que la setmana vinent publicaran (tot presentant-lo a l’Auditori de Barcelona). Un treball enregistrat a Solsona, l’últim concert de l’any 2011 per als pocmoderns. Un discàs amb temes del solsoní i versions i adaptacions, el primer treball en directe per a les dues formacions, i una mostra d’un espectacle que s’ha de viure en primera persona, amb el tible sonant ben fort. Si Frank Sinatra va amb una big band… a ningú li hauria d’estranyar que Roger Mas vagi amb una cobla.