És curiós: normalment l’endemà dels Premis Enderrock els menys moderns corríem a escriure un text al bloc. Una contracrònica d’aquelles que tan agrada al personal, i que et donen moltes visites i et permeten explicar l’altra cara de la nit (com aquell
2010 o al
2009). Serà per l’edat (que fa que les ressaques es converteixin en mal de peus, no curables amb un simple Ibuprofén), però fins avui no hem entrat al bloc (un bloc que està més oblidat que habitualment, demanem disculpes per enèssima vegada) per explicar-vos la cara B dels Premis Enderrock. Però ja som aquí, i avui ho farem, tot explicant-vos
el que més ens agrada de nits com la de dilluns…
El que més ens agrada és trobar-nos entre bambalines a
Marina Rossell saludant efusivament a Santi Balmes (
Love Of Lesbian) i explicant-li el dia que el va descobrir. Ens agrada topar amb
Els Amics de les Arts saludant-se amb
Joan Colomo, que compartia camerino amb els
Obrint Pas (uns mestres, recordem-ho). Tot plegat mentre l’
Anna Roig i els
Chiens s’emportaven (per fi) alguna ‘e’ a casa (en la darrera ocasió la ‘e’ va ser per la Lyona, per la realització del clip “Je t’aime”), i que en
Cesk col·leccioni premis
. Ens agrada que
La Pegatina sempre siguin tants i tan encantadors (amb aquella sobredosi de bon humor, 100% necessària), i ens encanta que Tortell Poltrona vingués a entregar un guardó (això és del que més ens agrada, tots tenim debilitats confessables). Ens agrada que David Carabén (
Mishima) entregui cofoi el guardó als
Quico’s + la rondalla de
Pep Gimeno ‘Botifarra’ (i ens honora que els seu membres vinguts expressament des del País Valencià, es demanessin festa per poder venir a la gala), i ens agrada encara més que en Jordi Martí expliqui en
aquest article d’opinió que ells van ser els triomfadors dels Premis. Ens agrada (també molt) remenar les
galeries fotogràfiques (i es que el Xavi, el Juanmi i la Tatiana no van deixar de disparar) i trobar perles com
aquesta (Helena + Quimi + Busquets). Ens agrada que
Eric Fuentes & El Mal recollissin un premi, i llegir la crònica de la
Laura. Ens agrada que
The New Raemon torni encantat a entregar un guardó, com també ens agrada que en Roger Roca (director del
Sputnik) se sumi a la festa, que la Gemma Ruiz i la Bibiana mai no es perdin els guardons, que el Pere ho fés tan bé i que en Ramon Gener fós tan encantador. Ens agrada que entre el públic no parem de trobar cares conegudes (com
Roger Mas, els
Raydibaum‘s, els fills del Sona 9 o tants d’altres). Ens agrada la complicitat que es crea entre els músics a l’hora de compartir birres quan escasseguen, i veure l’art de molts per infiltrar-se als camerinos (una tàctica evolucionada).
Però el que més ens agrada és comprovar que totes les fronteres mentals que ens creem són falses, i ho veiem amb camerinos compartits i salutacions a tort i a dret. Perquè guardonats i no-guardonats tenen ganes de ser-hi, per saludar-se i compartir un moment de
festa major.
Les dues notes a peu de pàgina, diuen així:
* També ens agrada veure que cada any hi ha algun músic que és al wc (direm el pecat, però no el pecador) just en el mateix instant que la resta d’integrants de la seva banda estan recollint/entregant el guardó (imagineu-vos estar amb els pantalons baixats i sentir Pere Mas cridar-te a pujar a l’escenari. Alguna cosa se t’ha de tallar).
* I ens agrada molt que gent tan maca ens doni un cop de mà any rere any en aquesta nit. Moltes gràcies, de veritat.
(i que consti que no era pas jo qui estava al lavabo!)
Gràcies a vosaltres per voler-nos-hi! Un plaer!