M’agrada la gent que està de tornada de tot. Però m’agrada els que estan de tornada per un motiu: perquè ja han anat i vingut (i no precisament perquè han passat de tot). El concepte és més fàcil del que sembla: sóc molt fan d’aquells lluitadors i lluitadores, que han arribat a un nou estat vital, en el qual estan de tornada perquè simplement, l’anada ha estat molt intensa. No sé si aquell “Tan valent” que està de tornada de tot amb vint-i-tants anys seria el perfil al qual li dirigeixo aquesta oda invisible. Possiblement no, perquè com canta
La Brigada, no n’hi ha per tant…
(i si seguiu llegint, aquí veureu com enllaço amb La Iaia)
L’altre dia parlava amb en Joan Molas i la Núria Batalla, els personatges entranyables que apareixen el documental ‘
Mai no ha mancat el teu alè‘. Només d’entrevistar-los,
l’Albert (realitzador del documental) i jo vam patir un enamorament: aquells senyors d’edat avançada (quan ja no t’importen les arrugues de la cara perquè es contraresten per la serenor dels ulls), van ser els valents que van moure els fils (i les betes) per omplir un Camp del Barça de gent amb ganes de gaudir de
Lluís Llach. Sembla fàcil, però és un petit miracle. Ens comentaven després de veure el documental, que els seus néts estaven entusiasmats de veure’ls a la petita pantalla: a aquestes alçades de la pel·lícula, la notorietat que els atorguen els seus néts és la més important. I em va semblar una frase d’una gran saviesa: servidora sempre s’ha fet seva la cançó ‘Jo vull ser la meva iaia’, no només per fer els millors macarrons, sinó també per saber viure sense pressa. Potser hi té alguna cosa a veure l’amor incondicional per les àvies de la família, però aquesta passió creix exponencialment cada cop que la vida et fa creuar amb algun savi, d’edat avançada i de tornada de tot.