Poc-moderna

Bloc d'Elisenda Soriguera

2 de novembre de 2009
1 comentari

Castanyes, Els Amics i família (experiments de dissabte)

Aquest dissabte la poc-moderna va realitzar un experiment interesantíssim. Consistia en celebrar una castanyada musical, en uns paràmetres poc habituals. Tan poc habituals com ser la filla única per una nit (ben difícil quan sempre has estat part d’una família simpàticament nombrosa i has patit la fiebredelsàbadonoche síndrome del dissabte nit —consistent en no parar mai per casa—).
Suposo que també hi va ajudar el fet que, al juny del 2007, vam llegir ben interessats com el senyor Pere Pons feia una crònica del concert dels Rolling Stones titulat ‘El karaoke de la iaia’ on es convertia en cronista el seu fill de 8 anys (ajà) i després s’enduia a sa mare a veure el senyor Bosé a Cap-Roig (ajajà). I ens vam quedar amb les ganes d’imitar la idea…
Així doncs, amb l’excusa de treure les castanyes del foc les castanyes, els moniatos i que Els Amics de les Arts tocaven a Calaf (“i quin campanar tan bonic! i quin mercat!”), vam anar a veure’ls dissabte a la nit. Pare, mare, i criatura crescudeta. Tocaven al Casal de Calaf, en un marc de concerts organitzats per un grup de joves del poble que, molt encertadament, l’any passat ja van portar als u_mä (ajà).
Ho teníem tot, fins hi tot el moscatell i els moniatos. Damunt de l’escenari del Casal de Calaf (sí, damunt, tots damunt. Ben bé on hi ha la trampa des de la que el dimoni s’esfondra cada Nadal pels Pastorets). Els pares que van parir a la poc-moderna i la poc-moderna. La nit començava bé; “m’han dit que són així com Los Manolos“, va dir la mare, quan en realitat volia dir “fan un estil similar als Manel“. I van sortir els quatre galifardeus en escena…

El quartet van començar amb el ja clàssic “Déja-vu” i van continuar amb la cançó preferida d’en Xavi Mercadé (va de trens). La veritat és que un cop vistos i revistos en directe, l’experiència familiar donava una nova visió als temes habituals. I parlen de l’endocrina i veus com als teus cronistes de la nit, se’ls escapa el riure per sota el nas –mentres el senyor Ferran Piqué segueix fent la seva coreografia per vendre discos, que tot i que es repeteix, també fa repetir el somriure camuflat–. I de seguida van captar la guinyada al Mecanoscrit del segon origen de Pedrolo, de la cada cop més brillant interpretació de “Liverpool”.
Amb el disc Bed & Breakfast (Nòmada 57) acabat d’arribar de fàbrica, la il·lusió pel digipack es va veure en les primeres interpretacions en directe de noves cançons. I ara es veu que presenten al Dani Alegret com ‘el noi content’ (i minimalista). I quan “Per mars i muntanyes” sona, la paraula calcetes torna a provocar aquells somriures cada cop menys tímids, fins que arriba el moment matemàtic del 36%; amb el doctor Eduard Costa al capdavant – i el senyor pare, va comprovant que les referències empresarials siguin correctes (defecte de fàbrica) i ja cabil·la amb noves possibilitats per ampliar els jocs de lletres amoroses i borsàtils–. La recta final del concert la protagonitza una remesa de temes nous. Que si ‘Jean-Luc’, que si ‘L’home que treballa fent de gos’,… Que si en Joan Enric ve d’un casament i encara no aconsegueix lligar dient ‘que és músic’, i arriben els visos, i final a capel·la.

  1. El pròxim dia que estiguis d’experiments jo hi vull ser, eh!
    Bona companyia, música simpàtica i al costat DEL camapanar…sí senyor, això s’ha de repetir.   (es que no invites, eh!)

Respon a laie Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!