Poc-moderna

Sempre hem estat fans de “Reykjavik” per tant, quan a l’estudi d’Aiguaviva ens van explicar que el disc anava cap aquí, vam pensar que seria un disc “dels nostres” (o dels que ens podem fer nostres). Però el primer cop que el vam sentir sencer, a l’oficina de management, no ho vam tenir gens clar. No sabíem com catalogar Espècies per catalogar. No entrava tan fàcilment com els altres treballs, rimar Schopenhauer amb afterhour era graciós, però no sabíem per on agafar-ho. Calia anar pas a pas… Per fi l’hem pogut escoltar amb calma, i de tan sentir-lo (de fons) ja ens el sabíem (sense saber-ho). I creiem que sí, que cada cop fan millors lletres, tenen millors veus i més consciència musical. La feina ben feta ha tingut molts bons resultats. Però que ningú s’equivoqui, avui neixen uns nous Amics. Són ells, però no són els mateixos.

(Aquest post al bloc es podria dir ‘Les millors frases d’Espècies per catalogar‘ i ens seria difícil posar-ne només 12, perquè n’hi ha algunes que, de debó, són genials. Llegiu les lletres, amb tranquilitat. A enderrock.cat trobareu un Cançó x Cançó oficial i també podreu sentir el disc, que és el Disc del dia)

És bonic sentir les veus que arriba a fer l’Edu a “L’home que dobla en Bruce Willis”, ens agrada que siguin tan internacionals com Manhattan (i l’Índia) i tan locals com Cardedeu, les bases del Ferran són diferents (gens forçades, molt ben integrades), les històries són boniques… “Els ocells” transmet tota la calma que no transmet una relació com aquesta, i ens sembla una metàfora bonica.
“Louisiana o els camps de cotó” és un nou punt de vista, que es va desgranant a poc a poc, i ens posa la pell de gallina. El Col·lectiu Brossa són uns cracs, i la viola de roda (i tota la resta!) fan de “Carnaval” una orgia literària preciosa.
Ens encanta “A aquestes alçades de la pel·lícula”, sobretot que sigui una cançó explicada tan cinematogràficament, gran do del Joan Enric, i brillant interpretació del Ferran amb el violí de fons, també. I parlant de cine, ja hem vist Olvídate de mi, i encara ens agrada més “Ciència-ficció”. “L’arquitecte” és, també, gallina de pell, i els vents de “Miracle” i el retrat de la generació low cost, també, ens agraden i ens retraten. Tendre i sincer són dues paraules clau per entendre el nou treball. Riem de nou amb “El matrimoni Arnolfini”, però se’ns pinta un somriure als llavis cada dos per tres, en la majoria de cançons d‘Els Amics. A les tristes també, perquè fan el retrat adequat, i el casen musicalment com anell al dit (felicitats al Dani, perquè aquí gran part del mèrit és seu; i el piano de “Tots els homes d’Escòcia” ho demostra).
En més d’una ocasió hem comentat que part de la gràcia d’Els Amics era que feien coses que tots podríem fer (però que nosaltres no les féiem i ells sí). Clips sense pressupost en pla seqüència, cançons gravades al menjador, lletres del dia a dia… Amb Espècies han fet el pas definitiu: per molt que ens hi dediquéssim, ara, nosaltres ja no podríem fer el que fan. I ens posen la pell de gallina.
I no vam saber què (més) dir.