Poc-moderna
Bloc d'Elisenda Soriguera
Versió 1: “I no coneixes els Moniatos? Però si són molt coneguts a Masllofrinc! Tenen una maqueta que és l’hòstia! Aquest 2011 la petaran: tothom canta les seves cançons quan toquen al bar del poble! Com pot ser que no els coneguis?”.
Versió 2: “Perquè això de la votació popular és tot mentida, oi? Segur que us inventeu els tants per cent i els resultats, tot ho manipuleu com us ve de gust! Va, dona, explica-m’ho!”
Versió 3: “La Shakira toca al Palau Sant Jordi, em pots aconseguir 10 invitacions gratis a primera fila? Tu vas gratis als puestos i sempre et regalen entrades! També em podries aconseguir el disc…”
Versió 4: “Què el concurs aquest que munteu… ja sabeu qui guanyarà l’edició d’aquest any, eh? Està tot trucat, no? Vull dir que ara que encara no ha començat el concurs, ja sabeu qui guanyarà!”
Versió 5: “Ei, t’enrecordes de mi? Vam estudiar plegats a sisè de parvulari! Com estàs? Mira, que m’estic intentant lligar una tia que té un grup, i li he dit que et coneixia, i clar… podria sortir a la revista, no? No sé, a qualsevol lloc… Es que li he promès que en diríeu alguna cosa…”
Versió 6: “Que bo el vídeo del XaksonFree, eh? Perquè suposo que ja l’has vist, no? És el darrer crit a Austràliadelsud! Suposo que a l’Enderrock
ja n’esteu al cas, oi? Sí, dona! És el grup del cosí, del cunyat, del
germà, de l’Antònia (Font), que va marxar a recórrer món! Surt allà,
cantant al mig de la platja d’Austràliadelsud. De veritat que no saps de
què et parlo? Ah, clar, que tu només coneixes els músics d’aquí…”.
Això és una pinzellada del bo i millor, els greatest hits que dirien aquells. La gent no té pèls a la llengua, i a vegades tampoc té seny. Aquí va una resposta universal…
Benvolguts amics, apreciades conegudes, estimats pesats, entranyables personetes simpàtiques…
No, treballar en una revista musical no et converteix en allò popularment conegut com a sabelotodo de l’àmbit musical. No, treballar de periolisto no fa que sàpigues de tot-i-més, que hagis escoltat tots els discos del món i sàpigues quina és la diferència entre punk-rock-del-nord i punk-rock-del-sud. En tot cas, ens documentarem i aprendrem a diferenciar-ho, però no tenim un cervell superdotat ni res per l’estil. A més, segueixes sense el do de ser omnipresent ni omnipotent, una llàstima. Efectivament, ser periodista d’una revista musical tampoc et converteix en un manipulador nat, jurat malèfic o capo amb dret a fer-hi el que et ve de gust. Afegeixo: no tenim entrades gratis per tots els concerts del món, tampoc en podem anar repartint ni revenent. Una llàstima.
Només som persones humanes, que diria algú. Tenim els mateixos poders terrenals que la resta del món, ni criptonita, ni drogues. Així doncs, siusplau, tracteu-nos com a tal. Eternament agraïda per la vostra comprensió…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
D’una manera o una altra, em sento molt, molt, pero MOOOOLT, identificada amb el que dius.
Ja era hora que algú del (sub)gremi digués la veritat.
Però feu pagar o no per poder sortir a la revista?
Hahaha, molt bo, imagino que un deu acabar fins els pebrots de tant sense sentit. Quan algú et vingui amb alguna d’aquestes podries convèncer-lo que els que són bons de veritat són els XXX (qualsevol nom de grup inventat), que tenen DUES maquetes, i que tal i que qual, i els deixes amb un pam de nas 🙂
PD: Ei, quina merda això d’haver de posar títol al comentari i que ni tan sols et digui per què s’està recarregant la pàgina!
Hola!
Estic d’acord amb que aquests prejudicis no tenen ni solta ni volta però crec que això es limita a uns subjectes aïllats i una mala experiència no t’ha de servir per generalitzar. Jo respecto la professió de la gent però quan la desenvolupa amb humilitat, amb la voluntat de compartir i no d’adoctrinar.
Desgràciadament, també es troben periolistes (mai millor dit) que porten 2 dies en la professió i actuen amb prepotència, com si el seu criteri fos el més vàlid de tots, només perquè s’escolten tots els discos del circuit en el què estan ficats i han anat a un grapat de concerts.
Particularment, l’actitut d’uns i altres és determinant. Davant l’evidència de que els periodistes musicals no coneixen tots els grups del món ni de la seva ciutat, ni probablement el seu barri…Tens raó en que:
“Com pot ser que no coneguis al grup del meu poble?” No ajuda…
Però tampoc ho fa,
“No tinc perquè saber-ho tot…” o “Aquests són, indiscutiblement, els millors discos de l’any” o “Ah! Com pot ser que no t’agradin els amics de les arts ni Mishima ni els Manel?
Salutacions i bona feina!