Poc-moderna

Aquí comença una nova –i humil– aventura Endeblocaire. Engega al
mes d’abril del 2008, 15 anys després del naixement de la revista i amb
perspectives d’un mes carregadet. El perquè de tot plegat –del nom, de
l’afició, de la música–, és una breu ressenya d’opinió que trobareu al
número especial 150 de la revista. El que ens passa a aquella generació
de ‘Nascuts en el boom‘…

[n’hi ha més]

Si quan neixes s’està donant un boom musical, el dia que t’arriba la
sang al cervell aquest moment àlgid s’ha fos i reconvertit (en el cas
que ens ocupa) en un autoodi generalitzat i difícilment reversible.
Però a palpentes i amb l’ajuda d’algun mitjà de comunicació provincià i
poc-modern, vas descobrint que la història no s’acaba aquí, sinó que
aquí tot just comença.
És el moment de sentir la generació que
precedeix a un fenomen de masses, sabent que en el mateix instant en
què ho facis públic t’etiquetaran de provinciana i poc-moderna.
Però t’és
igual, perquè mous el cul amb els ritmes de Sanjosex, respires amb
l’esperança d’El Fill del Mestre o la rebel·lió més enèrgica d’en Cesk
Freixas. Tens ganes de més Love of Lesbian, busques el Belda a totes les festes, gaudeixes
de la tímida seducció de Feliu Ventura, la modernor d’Antònia Font o
les grates sorpreses del Sona 9. Aleshores arriba aquell moment en què et ve de gust ressentir Els Pets,
donar nova vida als Gossos o gaudir de l’adrenalina d’un directe
d’Obrint Pas. 15 anys de música donen per molta música i tot el que
l’envolta: sentiments, ritmes, festa o lluita. N’hi ha per triar i remenar, de bo i de dolent. Per gaudir-ne només cal
ser volgudament provincià i més modern que ningú.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!