el bloc d'Eduard Soler Cuyas

Solidaritat i Farmàcia

14 de març de 2011
Sense categoria
0 comentaris

Artcle de Bru Rovira a ARA

CARRETERES SECUNDÀRIES. Treball de Farmamundi a Butembo a la RDC Publicat a ARA 14/3/2011


ARRETERES SECUNDÀRIES

 

Som aquí

Tragèdia La violència contra les dones a l’est de la República Democràtica del Congo s’ha convertit en una cultura, després d’haver estat durant anys una arma de guerra en mans dels militars Suport L’associació congolesa FEPSI, subvencionada a través de Farmamundi per l’Ajuntament de Barcelona, ajuda les dones víctimes d’abusos sexuals

 

BRU ROVIRA 

Hi ha un fet que va desencadenar la decisió de mama Elisa i quinze amigues de Butembo, a l’est de la República Democràtica del Congo. Era l’any 2000 i la ciutat estava sota el control dels Mai-mai, un exèrcit sense una adscripció precisa, format per militars desertors i nens abandonats, que segueix uns codis en què la tàctica militar es confon amb la bruixeria.

Un dia, un grup de nens i nenes d’una de les nombroses bandes d’adolescents de la ciutat van assaltar una botiga i els soldats els van detenir. Eren tres nens i tres nenes. Abans de traslladar-los a la presó, se’ls va voler donar un escarment exemplar i els soldats els van obligar a caminar pel carrer principal exposant-los a la població. Les tres nenes avançaven completament despullades, amb el cap cot, mentre que els nens caminaven vestits.

I va ser aquella nuesa de les dones, aquella humiliació que ensenyava les nenes com un objecte que mereix més escarni que els seus companys masculins, el que va desencadenar la decisió de mama Elisa i les seves amigues. De fet, aquella escena no va fer més que confirmar el que havia començat amb la primera guerra del 1996, i que hauria de marcar la resta de les guerres del Congo fins avui dia: la violència en contra de la dona s’ha convertit en la principal arma de destrucció i domini de la societat.

“Es tracta -diu mama Elisa- d’una violència que ho perverteix tot. A més del dolor immens que representa per a les víctimes, el fet de destruir i humiliar la condició femenina, de degradar la dona més que els mateixos animals, acaba corcant tot el sistema. Les relacions humanes, l’amor, la maternitat, la vida familiar, la infància. Tot se’n va en orris i ens condemna a un sistema d’esclavatge dominat pel terror i la vulnerabilitat de la dona davant la prepotència masculina, una masculinitat que no te límits”.

Llegat de Mobutu

Explica mama Elisa que les guerres del Congo i l’escarni contra la dona -ja fa 16 anys que aquestes guerres duren i els morts es compten per milions- van començar en aquesta regió el 1995, l’últim any del règim de Mobutu, quan el president va deixar de pagar a l’exèrcit, als funcionaris, es va paralitzar el país i la societat es va esmicolar. Els militars, sense exèrcit i sense salari, es van dedicar a saquejar-ho tot, incloent-hi les dones com un trofeu de caça. Des de llavors, tots els exèrcits de la resta de les guerres que vindrien -els ugandesos i ruandesos durant la invasió que portaria Kabila al poder, els guerrillers i els militars del govern o de les diferents faccions- van seguir projectant la seva violència sobre les dones, convertides no només en un trofeu, sinó també en un símbol del poder sobre tota la població. “Els ruandesos hutus de l’FDLR -explica- a vegades entraven en un poblat, tancaven els homes en una casa i agafaven totes les dones i les violaven en massa. Era una manera de dir: aquí manem nosaltres i fem el que volem”.

“El que va passar -continua- és que ben aviat la violència sobre la dona va deixar de ser una arma exclusiva dels militars, i també els civils es van encomanar d’aquestes pràctiques humiliants, fins a convertir-les en una cultura general masculina en què un veí pot entrar a casa d’una veïna per violar-la, un policia pot violar una nena camí de l’escola, un pare a la seva filla o un germà a la germana. I això és precisament el que passa des de fa anys i el que continua passant”.

De cultura a epidèmia social

“A nosaltres -diu mama Elisa- aquella història dels sis nens ens va decidir a crear la FEPSI, una organització mèdica que treballa per ajudar les dones que han sofert agressions sexuals. El que no sabíem aleshores és que no només ens hauríem d’enfrontar a la guerra i que finalment aquesta cultura de la violació s’acabaria convertint en una epidèmia social”. FEPSI és una organització congolesa que treballa supervisada per Farmamundi i rep l’ajuda econòmica de l’Ajuntament de Barcelona. A més de l’ajuda mèdica i psicològica a les víctimes de la violència sexual, FEPSI també s’ocupa de la prevenció i el tractament de les malalties de transmissió sexual i de la sida.

“Avui -explica mama Elisa-, aquestes províncies del Congo no pateixen una guerra tan oberta com la que hem patit els últims anys, però la guerra segueix viva a les zones rurals. Abans la gent de les ciutats fugia al camp per poder-se amagar dels soldats. Ara vivim un fenomen invers: la gent del camp ve a les ciutats perquè les muntanyes i els boscos estan plens d’exèrcits descontrolats. Per això, Butembo ha crescut fins a prop d’un milió de persones, però no tenim ni electricitat, ni aigua, ni carrers asfaltats, ni clavegueram, ni pla urbanístic, ni recollida d’escombraries. Ni tan sols tenim un bomber! Tenim militars que ens fan por, i un contingent de l’ONU que no surt de la caserna, i comerciants que buiden les mines i no deixen res, i polítics etiqueta, que els posen aquí perquè obeeixin, perquè facin el que els hi diuen. Qui? No ho sabem, potser des de la capital potser des les grans potències que necessiten els nostres minerals …”

Mama Elisa és pessimista sobre el futur del Congo. Massa interessos, diu. “La nostra feina és una gota en aquest oceà. Però ajudar-nos ens manté vius, dignes. Som com el nàufrag que sosté la bandera aixecada assenyalant la seva posició: som aquí”. De fet, conclou, el Congo i els seus problemes, el patiment de tants milions de persones subjugats als interessos econòmics dels poderosos, està prou localitzat en el mapa i està prou ben informat perquè els països rics facin veure que no ho saben. “Potser algun dia…”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!