ESMORZAR DE LA TERRA
ESPAI DE DEBAT (vss./)
DIARI LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ
8 d’agost de 2022 – 06:00h
Partal: «La comunitat internacional no ha trobat la manera que les fronteres es canvien de forma democràtica»
El director de Vilaweb parla a Ondara sobre el seu llibre «Fronteres»
Paraules que fan fronteres. Fronteres de cor i de destral. Fronteres de sang i de neguit. Són les fronteres que dibuixa Vicent Partal al seu darrer llibre, Fronteres, amb un subtítol que deixa clar les marques que ens farà creuar: «Aquelles línies que algú ha dibuixat sobre un mapa». I, en aquest viatge pel món, Partal ens va fer passar les nostres fronteres interiors des d’Ondara, a la Marina Alta, en una trobada organitzada per l’Associació Cultural Ocell d’aquesta població de la Marina, i pel grup del debat polític Esmorzars de la Terra, comandada per Vicent Serra.
La sala del restaurant Tastam es va omplir de gom a gom amb quasi cent persones a les quals les unia un mapa comú i que desitjaven traspassar la frontera del temps a Istanbul, la frontera de les paraules de Belfast o la frontera de la llum a Hong Kong. Per aquestes i altres fronteres, capítols del llibre, ens va passejar Vicent Partal, director i editor de Vilaweb, i periodista premiat per la seua trajectòria com a corresponsal internacional en algunes guerres i encara més fronteres.
«Podria ser un llibre de viatges que recull les 37 fronteres a les quals he estat», va començar explicant Partal, mentre obria el projector per a posicionar geogràficament a l’auditori amb mapes. «El llibre va nàixer amb una reflexió, l’1 d’octubre del 2017, arran de la violència que es va crear en un intent de canviar una frontera», va dir.
«Una frontera és un temps sobre un espai. No hi ha cap frontera eterna. Les fronteres inventen realitats», comenta l’autor mentre ens recomana la pel·lícula Katyn, d’Andrzej Wadja. Immediatament, apareix a la pantalla un mapa desconegut del segle XIX que mai ens han ensenyat a l’escola. És el mapa dels Països Catalans, que destaca en una Europa solcada per «un guirigall de ratlles» que s’entrecreuen fins a l’infinit. I ens sorprén amb el que no tots sabíem: «El 1812, Barcelona era la tercera ciutat de França després de París i Amsterdam».
«Però açò, que a Espanya no s’ensenya, s’aprén a totes les escoles a Europa», remarca Partal recordant les anades i tornades de Menorca, de França al Regne Unit, sense moure’s per la mar. I afegeix, «en vida nostra, Espanya ha perdut la meitat del seu territori des de Fernando Poo fins al Sàhara. De moment, els queda Canàries dins de la caixeta. La meua àvia també tenia un mapa dins d’una caixeta on encara estaven Cuba i Filipines, i això era Espanya».
De les inventades fronteres geogràfiques, va posar l’exemple dels Urals, que històricament divideixen Àsia d’Europa i on hi ha un monument que ho assenyala. «De l’Atlàntic als Urals, pensem que són una cosa seriosa, però els Urals, al costat d’aquest oceà no són res. Ha passat alguna cosa política, la voluntat d’un tsar que decideix que Rússia siga Europa, malgrat que sempre ha sigut Àsia. I s’inventa els Urals, una cadena de muntanyes insignificant, on el pic més alt és com el Penyagolosa», explica didàcticament Vicent Partal.
L’explicació és clara. «S’intenta jugar amb els mapes. La frontera té un element clau, i és que dibuixa la nació, delimita la nació. La idea de nació no naix fins a la Revolució Francesa, al trinquet de París, quan es passa de ser útil d’un rei a ser part d’un poble», afegeix. És més, comenta Partal, «la frontera com una ratlla, com una línia, no existia. És un invent d’aquella revolució que va establir que els de fora són forasters. I s’inventen el concepte nou de la frontera. Ho fan primer amb Luxemburg i els enclavaments ducals, per a deslligar-se dels senyors».
Cita Joan Francesc Mira: «La gran novetat és la figura mental, no la territorialització». D’ací la importància del mapa de Ballester Canals, amb la ja reconeguda figura dels Països Catalans. Partal ens avança amb xifres que «la frontera és un fenomen recent. El 51% de les fronteres actuals són del segle XX. Durant 77 anys han aparegut 121 Estats, un cada set mesos des del 1945». I comenta que «a Europa hi ha hagut dues independències, dos canvis naturals de fronteres, dues adhesions i un canvi de frontera d’un país a un altre per un acord».
La raó és que «tota frontera és fruit del poder polític. La major part de fronteres han aprofitat accidents geogràfics, perquè és més fàcil de creure’s. La gent creu que la frontera sempre ha estat ahí perquè el riu hi ha estat sempre». I continua recordant-nos les fronteres artificials del País Valencià amb Requena i Cabdet. «La clau per a saber qui és qui està en els escuts», assenyala l’autor, mentre sentencia que «les fronteres sempre són artificials i es poden canviar totes».
Partal passa a fer una reflexió històrica de la línia entre Afganistan i Pakistan. «I aquí està el secret per a saber qui són els talibans, la línia dels pastun que viuen a ambdues fronteres». I afegeix que «tots els conflictes recents tenen a veure amb les fronteres, perquè la comunitat internacional no ha trobat la manera que les fronteres es canvien de forma democràtica».
I recorda que «el 2010 el tribunal internacional de la Haia, parlant de Kosovo, va sentenciar que la llei internacional no conté cap prohibició d’una declaració d’independència». I afegeix una frase de Timothy William Waters, autor de Boxing Pandora (Yale University Press), en una entrevista a Vilaweb: «El problema no és la independència. La independència és la solució». I es pregunta: «Com mantens per la força dintre d’un Estat la gent que no vol estar dintre d’eixe Estat?»
A continuació, explica la seua experiència amb els jueus caraïtes de Rússia, no reconeguts per cap comunitat religiosa o nacional. «Un vell que vivia en una de les típiques cases de tres finestres em va ensenyar una caixeta on guardava set passaports. “Però jo no m’he mogut de ma casa”. Li vaig dir: “I què sou?” Em va dir: “Jo soc jueu”. El que tot el món li negava».
Partal continua recordant viatges i revolucions. «El 1989, els de Hong Kong volien ser xinesos, malgrat la matança de Tiananmen. “No ho entens?”, em va dir un local. “Volen ser xinesos perquè són xinesos, no són britànics. I quan la colònia desapareix, tot va empitjorant. Fins i tot demanaren tornar a ser britànics. Així és com he vist en vida meua un país canviar d’idea».
I arriba a Belfast on es troba la Falls Road, el check point de l’IRA als anys 80, «el barri més republicà». I explica que «hui comencen a parlar en gaèlic-irlandés. Ha sigut una decisió del barri, tornar a emprar una llengua que fa 300 anys que no es parla. Inclús els borratxos la parlen. Per tant, va de bo, s’ho creuen. Havien canviat les fronteres de les metralletes per la frontera de les paraules. Però intentaven també marcar un territori, una frontera».
El públic pregunta a l’autor per la frontera canviable a la Constitució Espanyola entre Navarra i Euskadi, però no entre els Països Catalans. «Va ser una decisió política. L’Estat espanyol decideix en la Transició que el que li fa por som nosaltres. L’AP-7 la feren abans d’adonar-se’n… Hui la prohibirien».
I Partal explica una experiència que va tindre passejant per Nova York, on va trobar un llibre, A quick & dirty guide to war, escrit per dos exmilitars dels Estats Units, James F. Dunnigan i Austin Bay, que, «sens dubte, tenien a les mans informació molt i molt precisa; un dels capítols es diu “Spain and Catalonian: European tribes”». La precisa informació del Pentàgon explica que «els valencians són la carta que tomba la baralla, la tribu sud», desvetlla Partal.
Alhora, l’autor de Fronteres opina que «és molt difícil mantindre una estructura de dominació com la que ells pretenen mantindre. Una de les qüestions principals és que Espanya està feta pols. Ja fa dos anys que està en un buit i la ultradreta va pujant. Als Jocs Olímpics de Barcelona, el Rei Juan Carlos va entrar a l’estadi al so dels Segadors. Hui no hauria sigut possible. És un fracàs per a Espanya. Hi ha una majoria de la població que no vol ser espanyola. Ja es va veure l’1 d’octubre. El més interessant està a la Catalunya del Nord però també al País Valencià».
Vicent Partal parla de la transgeneració. «Un problema no és seriós mentre no hi ha més d’una generació. Al País Valencià no ho havíem sigut i ara ho som. El País Valencià se l’inventa Joan Fuster en la soledat de sa casa a Sueca amb un relat anticolonial, Nosaltres els valencians. I el conflicte és més agut, o nosaltres o ells. I som conscients d’això. Estem en una situació complicada».
Partal, nascut a Bétera, al Camp de Túria, reconeix que ha tingut «una sort en aquesta vida i és que he vist moltes revolucions i caure el mur de Berlín. Però no pense que estem acabats. Malgrat la pressió política i lingüística, ells tenen un problema molt seriós amb nosaltres. Espanya té un gravíssim problema amb la justícia. Perquè Mariano Rajoy li va donar atribucions al Tribunal Suprem que cap tribunal pot tindre. I el poder d’eixa gent és molt, són vots joseantonianos, perquè Espanya no ha tallat els lligams amb el franquisme».
Partal finalitza de forma contundent: «Per a entendre el món cal mirar per sota les fronteres». I això és el que ell ha fet amb tot un seguit de viatges que relata al llibre, capítol per capítol, descobrint-nos les fronteres inversemblants que romanen al cor de la gent.
Ondara, País Valencià, Països Catalans, 5 d’agost de 2022.
Esmorzar de la Terra
espaidedebat.esmorzardelaterra@gmail.com
A twitter @EsmorzarD
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!