La morera
Allà a sota, el veí hi té un petit pati. Temps enrere, quan feia poc que havia arribat, se’l va arreglar una mica: un petit cobert en un racó, un terra nou, un banc de ciment a un racó, una petita taula amb dues cadires per estar-s’hi. També algunes plantes. Un gerani entre les dues portes d’entrada que feia trescar les flors ben amunt tot cercant més sol, mentre malvivia lluitant amb les plagues. Una trepadora a la paret de més cap aquí, que va tirar amunt de seguida, però després va perdre tot el fullam de baix i va quedar amb un aire un xic trist. Sobre el gran banc, una falguera exuberant que semblava que volgués excedir-se per tots els costats. Des de darrere, jo que m’hi enfilo. Que m’hi aboco. L’observo quan el temps l’acompanya i passa sovint estones allà fora, assegut aquí o allà, llegint, menjant, fent el te. Només divagant de vegades. Escombrant. Ruixant-se amb la manguera per refrescar-se els dies de més calor. El temps just d’estendre la roba i fer les endreces els dies d’hivern. De vegades també apareix a dins, al pis de dalt, rere les finestres. Sovint es queda allà embadalit, mirant-me a mi o als altres. Mai no fa gaire soroll, ni a dins ni a fora.
Avui ha sortit aquí amb una escala. A la vora de la paret, ben a prop meu, s’ha enfilat. Tot seguit m’ha agafat amb la mà esquerra. Ha allargat l’altra mà i, de sobte, zas! m’ha tallat una branca. Quin esglai! A la mà hi duia unes urpes d’aquelles esmolades que s’ajunten i et tallen en sec, ràpid, dur, sense pietat. I vet aquí que he perdut una branca. Ai, si fos només una… ha anat seguint, tot a la vora del mur, tallant i tallant, i he perdut un bon grapat de fulles, una part de d’això tan bonic que estic fent créixer aquesta primavera plujosa. M’he sacsejat uns quants cops, he perdut pes i m’he desvinclat cap amunt. He plorat amargament tota plena de ferides. Ell tampoc semblava gaire feliç, però no s’ha tallat res, no ha patit cap ferida. Es veu que no li agrada que m’hi aboqui tan a la vora, que m’acosti fins a dalt del seu petit raconet d’aquí davant. I m’ho ha dit ben clar, sense subtileses ni contemplacions.