La cultura ha mort
El títol, evidentment un xic hiperlatiu per fer-lo una mica provocador, no és pas una exageració. Respon a una realitat que, evidentment, es pot defensar que també té altres cares. Potser seria més rigorós assumir que la cultura no mor, sinó que muta i evoluciona. Actualment, tal i com ho veig, la mutació de la cultura és tan bèstia que parlar de mort no em sembla exagerat. És un procés que ha començat fa temps, no definiré quan perquè no ho sabria ben bé, i que no ha fet altra cosa que accelerar i accelerar, i em sembla que ara ja estem arribant a un punt crític. Vull deixar clar que no estic parlant només de les generacions que comencen a pujar ara, i que encara ho tenen pitjor. També n’estic plenament afectat, i generacions anteriors a la meva també. Ara, com més va, encara més.
Parlo de la cultura com una cosa que es transmet a la llar, al carrer o al poble. La cultura popular és la que dona arrels, la que fa identitat, la que situa la gent en un espai i un temps amb els seus veïns. En el fons no és només cultura, també és coneixement. El coneixement lligat a la pròpia terra. Tot això està en fase final d’extinció i ben aviat ja no en quedarà res més que restes esparses, aïllades aquí i allà, i encara gràcies. Els qui vinguin darrere nostre, o potser convindria que ho féssim nosaltres i ara, ho hauran de començar gairebé tot de cap i de nou.
Òbviament que les cultures com la nostra, atrapades sota les urpes d’un poder veí o senzillament aliè, encara ho tenim pitjor. Però en això no som cap excepció, d’aquestes cultures el món n’és ple i n’hi ha moltíssimes que encara estan pitjor que nosaltres. En tot cas, nosaltres som els que som aquí.
Vull ressaltar dos aspectes concrets quan em refereixo a que la cultura ha mort. L’un és la terra i l’ofici, és a dir el conèixer l’indret on es viu i saber fer les coses. L’altre és la cultura popular en el sentit dels relats i tradicions que es transmeten a les llars de generació en generació. Ara no parlo amb la cultura popular en el sentit, diguem-ne, de folklore. Tot i que ambdues coses estan, naturalment, connectades, diria que la part folklòrica conserva encara molta més vitalitat.
Sobre la terra i l’ofici ara no hi vull aprofundir. Potser n’escrigui una altra entrada més endavant. Sobre la transmissió de generació en generació, em sembla que la trencadissa és força òbvia. En no massa temps la vida quotidiana de la gent ha girat com un mitjó. Les sobretaules llargues i les trobades a la llar de foc, diguem-ho així per simplificar, han quedat molt reduïdes. El jugar els nanos en grup al carrer, als barris, és quelcom cada vegada més rar i llunyà. La transmissió cultural, llavors, s’extingeix de la mateixa manera com ho fa un animal quan desapareix el seu hàbitat. Segurament tot comença amb l’escola obligatòria, que a més a més de transmetre una sèrie de coneixements també imposa el seu relat i tendeix a menystenir, o fins i tot atacar, tot allò que el contradiu o, senzillament, no hi encaixa. El gran punt d’inflexió potser sigui l’entrada de la televisió a les cases. D’ençà d’això, moltes de les històries que s’expliquen i s’aprenen dins de les parets de la llar es van substituint a poc a poc, inevitablement. Ara bé, durant molts anys la televisió era a la sala d’estar. Moltes estones davant de la pantalla es passaven en família, de manera que dins de la nova “no-cultura” hi havia una part significativa de contingut compartida per tothom. Quan gairebé, o literalment, no hi havia canals per triar, en arribar a l’escola la majoria dels nanos havien vist el mateix. Avui dia potser ja gairebé no queda nio això, amb la manera de consumir actual tot és molt més fragmentat. Els espais de convivència a les llars mateix es van reduint. si ja no hi ha ni arrel ni gairebé cap cosa compartida, ens quedem aïllats en grupuscles cada cop més estancs i humanament més febles. Acabem sent una societat on la gent ens entenem cada vegada menys amb nosaltres mateixos, i estem més desintegrats del nostre entorn. Cal i és necessari refer aquesta mena de lligams d’alguna manera.
Ara em ve al cap, com a exemple, que fa pocs anys es va parlar força de la pastora Marina, la més vella de Catalunya. En va fer un llibre molt bonic l’Abraham Orriols, però en vaig sentir parlar a més llocs, va sortir aquí a Vilaweb mateix. Recordo com cantava amb entusiasme velles cançons passades de generació en generació, una herència que encara conservava ella i segurament ben poques persones més. Quantes coses com aquestes ja s’han perdut sense que en siguem, moltes vegades, ni tan sols conscients? Una bona part, gràcies a l’esforç fantàstic i lloable de molta gent, queda recollit en llibres i gravacions, i això està molt bé, però no és cultura viva, és museu. Records del que un cop era. I perdurarà només el temps que aquesta documentació perduri i hi segueixi havent gent que l’entengui i que l’estudiï.
La cultura, per tant, ha mort.