Escriure a mà
Tot i que acabo d’obrir aquest bloc digital quan fa molt de temps que han passat de moda, en realitat com m’agrada escriure és a mà. Això encara és més passat de moda, potser, però igualment és quelcom que seguirà existint mentre siguem humans, sigui com una pràctica general o més de nínxol. Si deixem d’escriure amb les mans, ja no serem una civilització, serem una altra cosa.
D’acord que escriure amb el teclat és molt pràctic i més ràpid, i ara van sortint tecnologies encara més modernes, que ja són capaces de transcriure directament allò que els hi dius. Amb tanta intel·ligència artificial, escriure amb llapis i paper potser ja sembla una ximpleria natural. Del meu punt de vista, però, segueix tenint tot el sentit del món, perquè té molts avantatges gens menyspreables.
La mateixa lentitud del procés d’escriure, de vegades, pot ser un avantatge. Vivim una vida tan accelerada, en tots els sentits, que tenir activitats que es facin a poc a poc ja no és que sigui saludable, és que és una necessitat gairebé imperiosa. Escriure a mà, en aquest sentit, és una possibilitat ben senzilla entre el ventall inabastable d’alternatives disponibles.
Un altre avantatge és que, en general, el text resultant serà més rumiat. Escriure d’aquesta manera, al cap i a la fi, és una activitat física, i quan el cos acompanya el cap no hi ha dubte que es pensa millor. Amb el teclat també hi ha activitat física, d’acord, però amb un potencial més limitat. Anar prement tecles és una activitat purament mecànica, sens més. Si parléssim de les tecles d’un piano, ja seria una altra cosa. Quan el moviment de la mà és qui produeix les lletres, hi ha una dimensió addicional en l’escriptura. La lletra, la cal·ligrafia, és un tret personal únic i genuí, tan particular de cadascú com ho és la petjada dactilar. Per tant, en un text escrit a mà hom hi aboca molt més de si mateix que en un escrit a màquina, ordinador, mòbil o el que sigui.
Arribats a aquest punt, resulta obvi que per a les coses importants escriure a mà sempre és una bona idea. Qualsevol cosa que impliqui reflexió, sortirà millor. Si implica creativitat, encara més. Un diari personal escrit en una aplicació, ben segur que hi ha gent que li serveix. A mi, tanmateix, em sembla una feina feta a mitges. Per escriure poesia o qualsevol mena de ficció, exactament igual. Potser per escriure una novel·la, assaig o similar l’inconvenient de la lentitud, i d’altres relacionats amb l’ordre i la gestió de la documentació, pesin més que aquests avantatges. Com que aquestes tasques superen de llarg les meves capacitats presents, no ho sé.
Hi afegiria encara que, en un temps que tot va a la xarxa o al núvol un cop allà ja no se sap fins on anirà a parar, el nivell de privadesa d’allò que es posa en un paper és definitivament dels més elevats que hi ha.
Encara una altra cosa. Una entrada de bloc com aquesta, si s’ha escrit primer a mà, en el procés de picar-la rebrà una repassada addicional, i per tant és probable que en el moment de publicar-lo la seva qualitat sigui millor. Tant de bo que aquest text que estàs acabant de llegir no em contradigui.