El silenci del gafarró

El concepte “ecològic” ha entrat fa anys a les nostres vides, de la mà de la conscienciació progressiva sobre la importància de tenir cura del medi. Ha arribat sobretot al sector de l’alimentació, però també a d’altres. Un producte que té l’etiqueta d’ecològic, per aquest sol fet, ja té un prestigi, la presumpció de ser quelcom d’una qualitat millor. Això també influeix en el preu, ajudat pel fet que es renuncia a alguns processos agressius i/o intensius que permeten una producció més massiva i barata. Ecològic també vol dir, teòricament, menys contaminant – o gens – segons uns criteris que sovint són poc clars o directament incomprensibles, i que massa vegades es decideixen potser per qüestions purament burocràtiques o d’interessos.

Ecològic hauria de ser molt més que això. Per a molts ja ho és. Convé que deixi de ser una qüestió de prestigi i d’idealistes, de gent amb bona voluntat i molta empenta, tots molt lloables i a qui devem un gran agraïment. El ser ecològic hauria de ser un valor tan central i profund que no caldria ni anomenar-lo, de tan obvi. Formem part del medi, el necessitem per a viure, per tant tenir-ne cura és tenir cura també de nosaltres mateixos. Tot allò que mengem i tot allò que tenim i que gaudim ens ho dona la natura generosament. Tant hi fa la quantitat de processaments i modificacions que hi fem fins arribar als productes finals, tot ve de la natura. Per tant, correspondre a aquesta generositat amb la nostra generositat no és cap caprici ni cap ideologia naïf, és un deure. Cap cultura ni cap civilització pot perdurar gaire ni ser saludable si no hi ha una consciència profunda (i conseqüentment una pràctica) d’aquesta generositat i d’aquesta reciprocitat. De que no hi ha separació. De tot allò que ens alimenta i ens proveeix en tenim cura, ho venerem i ho honorem. Ens assegurem, per tant, que també estigui ben proveït i ben alimentat, i que rebi el mateix respecte i cura que tenim envers nosaltres mateixos.