Cicatriu de ferro
Publicat el 30 de setembre de 2026 per esdg
Travesso el camp per una cicatriu de ferro.
L’anomenen camí, i als meus peus un ocell.
De sobte, lluny és a la vora.
De cop, a la vora no és enlloc.
El món sencer s’accelera, però ningú no sap on va.
Els caps s’omplen de teques, però només són pardals
i res no queda
i res no perdura
i tot deixa un rastre de camins
que només són cicatrius.
Que difícil, d’entre tots els qui parlen,
trobar algú que digui una sola paraula.