ESCOLA MUSICAL

Coses de la Banda de l'Olleria

22 de març de 2010
Sense categoria
9 comentaris

Ja tenim un altre més

La cantera no para de fer-se gran. Ahir diumenge, a les 11,20h del matí, va vindre al món Alex. El senyoret no va voler esperar-se a la data que tenia programada, que era per la setmana vinent i va pillar a son tio (jo) tornant d’un viatge per les terres del nord. Encara que jo ja havia pronosticat que d’este darrer cap de setmana no passava, més que res, perquè ja no havia de cabre en la panxolina de sa mare, ella encara em deia que s’esperaria, je,je,je. Es per això que encara no el conec, però d’aquesta vesprada no passa. Pel que sé, estan tots bé, ell ha pesat 3 quilos i 220 grams i té uns pulmons d’escàndol. Perfecte, necessitem gent per al cor, je,je,je. En tornar esta vesprada, penge la foto.

 

De part de tota la Societat: ENHORABONA, ALEX, SUSANA I JAVI!!!

Afegitó: Clavaet a son tio, sobre tot pel (poc) monyo, je,je,je

  1. Ai mare quin xiquet més boniquet i son tio que content està.
    Enharabona per als papis i a vore quant el porteu a un assaig, que el xiquet te que anar acostumant-se.

  2. Portar-lo a l’assaig? No ho feu, per favor. Pel seu be.

       Amb una gest en apariència tan inocent com portar la criatura a un assaig, estareu encetant un terrible  camí sense retorn.  
       Perque el següent pas serà matricular-lo al musical on a poc a poc, sense donar-se compte (així de curel és aquest procés), començarà a estimar eixa cosa tan extranya que és la música (ell no ho sabrà però des d’aleshores estarà condemnat a necessitar-la, a sentir-la com algo propi).
       Després amb els anys vindrà el pitjor: entrarà a la banda. Allí s’accentuarà aquesta terrible malatia i, irremediablement,  coneixerà certs personatges (malalts com ell) que de mica en mica deixaràn de ser simples companys i companyes per convertir-se en autèntics amics i amigues.
        I aleshores ja està. Ja l’hem cagada. No hi ha remei. Pot ser pense que no, que pot deixar-s’ho quan vullga, i potser ho faça… però tornarà. Una vegada i un altra tornarà. I quan més lluny se’n vaja més fort serà el desig de tornar.
    I l’únic que li quedarà és acceptar la derrota. Reconéixer que ja no és un home lliure, que hi ha un lloc al que pertany. Que hi ha una gent que és la seva gent. 

    De veres que voleu això per al xiquet? Penseu-ho bé.

    Ah, i enhorabona!

    Jose Luis.

  3. Que reboniquet que és!!! I jo estic a favor que vinga i que al menys ens el presenten!!! a vore si tinguem una altra flauta més, que fan falta, per a variar.
    Enhorabona, Susana!!

  4. ENHORABONA ALS PARES DE LA CRIATURA PER EL XIQUET TAN BONIC QUE HEU FET.
    MESTRE JA TENIM FLAUTI PER A PODER TOCAR DINS DE UNS QUANTS ANYS UN ALTRA VEGADA “VENTS DEL GARBI” I NOSALTRES EN LA LLAGRIMETA AL ULLS EN LES BUTAQUES DEL PALAU.
    MARE MEUA AÇÒ DE LA TENSIÓ NO HO DUC GENS BÉ.
    ADEU¡¡¡¡

  5. I jo sense saber-ho!!! ja feia temps que no entrava per ací i ha sigut una sorpresa!!

    Enhorabona als papis i… als tios que el meu estimat Àlvar s’emprenyarà!! ja ja ja!!! 
    I deixeu-lo
    vindre a un assaig perquè cert és què és el lloc on moltes de les coses que tens al cap i que al llarg de la setmana van torban-te contínuament desapareixen per uns moments i et fan sentir una altra persona!!!

    Enhorabona!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!