ESCOLA MUSICAL

Coses de la Banda de l'Olleria

4 de maig de 2011
Sense categoria
4 comentaris

Simples reflexions per als meus estimats ?músics amics? i ?amics músics? de la SEM:

Divendres 15 d’abril, dia de baixar cap a la terreta i agafar les vacances de pasqua…però abans ofereixc la meva ajuda al meu institut ja que fan jornada de convivència amb nens d’un col·legi d’educació especial amb diferents tallers. El meu coordinador, valencià també, m’informa que com sóc músic m’ha posat al pati controlant i donant un cop de mà al taller de “batukada”… una cosa és ser músic i l’altra… jo em pose de tots els colors i de sobte venen a la meva ment els meus estimats percussionistes… com us vaig trobar a faltar…

Gràcies que varen aparèixer uns músics molt “especials” i una mestra molt “especial”… veure com aquells nens “especials” i  no “diferents” ensenyaven a tocar i portar el ritme als meus alumnes em va fer veure que amb esforç, treball i constància podem aconseguir molts bons resultats.

I ara us preguntareu per què “collons” us conte tot aquest rotllo, no?

Doncs perquè el diumenge següent teníeu concert, el famós concert de “setmana santa” i en el qual jo estaria present d’una manera diferent; músic de la SEM però en aquest cas d’oient. El fet d’estar d’oient no va fer possible que m’oblidés dels meus “músics-amics” “amics-músics”  ja que, quan tenia converses des de la distància amb algú de vosaltres, el primer que feia era preguntar pels assajos i per com anava tot… de seguida em responíeu: un “anem fent”, érem molt pocs, sempre som els mateixos, està molt verd, hi ha peces un poc avorrides, hem acabat tardíssim, Pere estava insuportable (tot s’ha de dir), el programa és interminable…

La meva intenció era anar a l’assaig del divendres o del dissabte però circumstàncies de la vida m’ho varen impedir encara que també he de dir que massa ganes no tenia ja que m’entraria ràbia i m’emprenyaria amb mi mateix pel fet de no estar a dalt de l’escenari.

 Així que… directe al concert (casi arribe tard) però, encara vaig posar algun que altre atril, instruments de percussió i així fer-me partícip d’aquell concert; mentrestant, vosaltres muntant els instruments, preparant les canyetes, altres fent embocadura, sensació de nervis… salutacions a uns i a altres, als meus insubstituïbles saxos, el meu estimat  presi i de seguida un “ens has abandonat”, aquest vestuari és l’oficial a partir d’ara?, estaràs al Certamen, no?…, més músics i … “què fas que no toques?” , salutació i abraçada del nostre director Pere i el seu “xé Pili hagueres pogut tocar perfectament i anar fent ditets per al “ditxós Certamen”… i jo dintre meu dient: “i fer playback també, je je je”

Hora del concert, asseguda a un dels bancs del davant i com no, a la part dels meus estimats saxos; vosaltres ja asseguts i preparats per començar, nervis, pensaments, emocions… i jo allà baix expectant.

Surt Pere, es col·loca la tarima, l’atril, les partitures, mirades còmplices a cadascun de vosaltres i al mateix temps dient-vos el seu crit de guerra… “va XIQUETS que sabeu i sé que ho podeu fer d’allò més bé perquè confie plenament amb vosaltres”.

Sonen les primeres notes d’aquella marxa triomfal i és que el lloc ho requeria; em transmeteu nervis, por, rigidesa, incertesa i això fa que a dintre meu aparegués una sensació de preocupació per com us anirà. Acabeu i la sensació comença a canviar sembla que agafeu aire i respireu fortament. Aplaudiments.

Adagio d’Albinoni, sorpresa per mi perquè no sabia que la tocàveu i m’encanta, sonen els primers acords i les meves sensacions canvien per moments, em transmeteu pau, dolçor, sentiment i us deixeu portar pels braços i els gestos del nostre director i amb això un inici de relaxació però no massa perquè… us esperava l’obra obligada del CERTÀMEN“El festín de Baltasar” obra que sembla fàcil però al mateix temps complicadíssima si li volem treure el màxim suquet; per això, hem de cuidar molt delicadament l’afinació, la sonoritat, el fraseig, el joc entre nosaltres mateixos, el deixar-se portar pels forts i els pianos que Pere ens marca sense la necessitat d’amagar-se casi baix del seu atril, etc. Sé que si volem ho farem  sens cap dubte d’allò més bé ja que, una cosa que tinc molt clara és que la banda del POLO LILA és molt CABUDA!!!!

A partir d’ací vaig apreciar que us vàreu tranquil·litzar, relaxar i gaudir com aquell innocent  nen “especial” del que us parlava quan rep un simple regal o un simple aplaudiment; observava com amb cadascuna de les notes que tocàveu us fèieu més grans i us adonàveu que amb esforç, treball i constància ho podem/podeu fer com ja sabem; tot i deixant una boníssima empremta.

Però el concert continuava “Cristo despojado”, “Vals triste” i deu nou una altra marxa de processó, “Crucifixus”, del nostre amic Jose Alberto Pina que, amb la seva manera de fer sap com tocar el punt feble de cada espectador… els pelets de punteta i els meus ulls comencen a estar mullats per unes llàgrimes d’emoció però al mateix temps també d’alegria al veure com els meus “amics-músics”, “músics-amics” gaudien al 100% fent allò que se’n diu “bona música”. I la gent aplaudint encantadíssima!!!

Però, quedaven dos sorpreses més; primer la veu de la nostra Maria, on molts ens preguntem d’on “collons” la treu, ja que de nou ens va deixar  bocabadats i encisats amb aquell “Porgi amor” de Mozart que ens va saber a poc i segon, la marxa de processó “Sant Miquel Vidrier” del nostre benvolgut i sempre estimat Paco la qual, ens fa emocionar i com no, fer aparèixer  aquell nus al cos que casi no ens deixa ni respirar, ni tocar, ni en aquest precís moment escriure per tot el que significa per nosaltres ja que, a l’escoltar els primers acords, sembla que ELL estiga present.

Estimats “músics-amics”, “amics-músics”  fins ací les simples reflexions d’una músic-oient de la SEM que sap que, tot allò que ens proposem ho aconseguirem posant sols una miqueta de la nostra part  ja que, nosaltres mateixos ens adonem que quan treballem com les formiguetes als assajos sempre passant-s’ho bé, després demostrem tot el camí recorregut  al concert i si aquest ens surt com cal i ens agrada; la nostra alegria és doble!!!!

A pel CERTÀMEN!!!!!
                                              Pili

  1. SENSE PARAULES….

    ESTA SETMANA SENSE PENSAR-HO ENTRE UNES COSES I ATRES NOTE QUE JA M’ENTRA EL NERVIET DEL CERTAMEN. AAAII!!!!!

  2. Marta i Rebeca!!!!

    sabeu que sóc de poques paraules però quan les lletres m’ixen sense adonar-me’n… ja ja ja!!!

    Guardeu-me cadira que la setmana que vé ja estic per ahí!!!

    Besets

  3. Altra vegada, done l´enhorabona a Pili per l´escrit que ens ha fet… moltes gràcies Pili…

    Un concert més, un concert molt bonic, ja em tocat l´obra obligada del certàmen, ja sabem com sona, el que sabem com sonarà eixe dia en el certàmen… però com a mínim jo si que ho se… ESPECTACULAR, i la banda que vinga darrere que toque… però que toque de valent perqué per a superar el nostre nivell tindràn que tocar molt molt molt molt molt bé.

    Avant músics, avant la Banda, avant la SEM Sta de l´olleria!!

    Gràcies músics per deixar-me compartir aquests moments tan bonics amb vosaltres, amb la música, amb la banda, amb la vostra companyia!!

    Un fort abraç a tots els músics

    Gràcies Pili.

    Pere Molina

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!