L’1-O a Calonge.
Iniciar una jornada dominical com la del Referèndum del 1-O per la Independència de Catalunya un dissabte a la tarda no es pot qualificar de normar. Fer-ho lluny de casa, a Barcelona, per participar en una concentració gegantera que no va ser tampoc. El dissabte 30 de setembre des de l’ANC s’havia convidat a dues-centes colles geganteres per concentrar més de 500 gegants a la Plaça de Catalunya per donar suport al Referèndum de l’endemà. La cita era a les cinc de la tarda. Ens aplegarem allà puntuals i ens trobarem una plaça plena de preparatius pel dispositiu dels mitjans de comunicació presents a Catalunya per informar en directe dels resultats de la consulta referendària. Fetes les corresponents trucades ens demanen de traslladar-nos a l’Arc de Triomf de Barcelona on estan plantats els gegants. Poc menys de 500 m obstaculitzats per centenars de persones molt ben vestides que enarboren banderes espanyoles i criden eslògans com: “Puigdemont a la prisión”, entre d’altres de més ofensius si cap. La manifestació espanyolista que acaba provant d’arrencar una pancarta amb el lema “Més democràcia” al balcó de l’Ajuntament barceloní. Arribem a lloc, plou, els gegants participants a la concentració són tots sota l’arc. Tots? Sí. No més de 15 figures han acudit a la convocatòria. Majoritàriament de terres gironines: Ribes de Fresser, Olot, Ripoll i nosaltres de Calonge. Cap colla de Barcelona. Tots els presents tenim una sensació d’aixecada de camisa important. Moure gegants requereix gent i diners. Pleguem i marxem. Tothom té pressa per tornar al seu poble a defensar els Col·legis electorals.
Calonge, nou de la nit. Als voltants exteriors del pavelló municipal d’esports hi ha força persones. S’ha obert el pavelló lateral per poder aixoplugar-los perquè plou. Es munta un dispositiu de vigilància. M’agafo el primer torn situant-me dins del cotxe en un punt estratègic amb bona visibilitat. La Lluïsa m’acompanya. Quan encara no han passat massa minuts premo ben fort el clàxon, senyal convinguda, i arrenco per davant del cotxe dels Mossos d’Esquadra -amb certa avantatge, val a dir- per incorporar-me a la barrera humana necessària per evitar el precinte del pavelló. Arriben els Mossos, un company s’identifica i parla amb ells. Ens expliquen que si hi ha aquell nombre de persones ells no poden actuar i que només aixecaran acta. Avisant, però, que repetiran aquella visita cada dues o tres hores. Això significa allò què esperàvem: nit de vetlla. Tornem al nostre punt de guaita fins que ens arriba el relleu. Quan som a l’aparcament del pavelló mirem de descansar una mica dins el cotxe, encara plou i fa fred. No massa minuts més tard tornem a sentir el clàxon que serveix de senyal. Via fora! Tots davant la porta. Aquest cop però ja havíem pres mesures més contundents tancant la gran porta metàl·lica que dona accés a l’aparcament. Els Mossos ni tant sols miren d’entrar. S’hi estan uns minuts al davant i finalment marxen. Desprès d’aquesta segona visita ens adonem que manca gent, passen de les dues de la matinada i molta gent ha marxat per tornar a les 5. El muntatge de pancartes d’Omnium Cultural als tancats laterals de l’aparcament amb el lema Democràcia serveix sense dir-ho a ningú perquè des del carrer es visualitzi bé el nombre de persones reals que hi ha davant la porta. A més un petit contingent de persones bloquegen la petita porta d’accés a l’aparcament. Resultat en les dues visites següents els Mossos no proven d’entrar. A quarts de cinc de la matinada el nombre de persones va creixent regularment fins que a dos quarts de sis rebem la visita anunciada pels propis Mossos per precintar el pavelló i impedir que s¡hi pugui votar. Ni tant sols fan intenció d’entrar. Aparquen a la part exterior i ens comuniquen que restaran allà durant tota la jornada per protegir els ciutadans. Un llarg aplaudiment a la nostra Policia.
La gran zona que hi ha a l’exterior del Pavelló és totalment plena de persones que volen votar i encara no són les set del matí. Apareix l’alcalde amb dues persones per obrir el local i posar en marxa el generador. En aquell moment no ho vaig entendre, però desprès explicar per ell mateix em va decebre. En Jordi Soler feia funcionar el pavelló amb el generador per no tenir despeses atribuïbles a l’Ajuntament per culpa del Referèndum. Nadar i guardar la roba? Por a perdre la butaca? O senzillament, covardia política? Arriba un cotxe amb dues persones. S’obre el portal per deixar-li el pas franc. A un senyal fem un passadís entre la gent. Entre bosses i capses entre aplaudiments. Negre nit, els llums de l’aparcament estan tancats, només il·luminen l’escena quatre fanals de dissenys d’aquells que només es fan llum ells mateixos com dient-se, que bonics que som. Arriben les vuit de matí. Amb en Santi, el company apoderat de l’ANC, entrem al col·legi electoral. Dins el representant de l’administració està explicant el funcionament a l’única presidenta que s’ha presentat de les cinc meses. M’arriba un missatge:”Es votarà amb cens universal”. Malament, penso, que haguem de dependre d’Internet per fer el Referèndum. Tindrem problemes. El representant de l’administració explica que s’han d’usar els mòbils personals o tauletes per accedir a les dades de votació. Uf! La cosa empitjora. Entren els voluntaris per fer de presidents i vocals escollits entre els votants. Cares d’alegria per poder protagonitzar aquesta jornada. S’organitzen les taules, es constitueixen. Les paperetes i els sobres són damunt les taules. Però només hi ha un bolígraf per taula. Li demano a la Lluïsa que s’ha acostat fins a casa si en pot portar. En porta una trentena. Tot a punt. Sí però les aplicacions informàtiques no acaben de funcionar. Arriben les nou del matí. S’obren portes però només dues de les cinc meses són operatives. L’operatiu funciona molt lent. Catorze minuts més tard la pàgina web és intervinguda per la Guàrdia Civil. S’atura la votació. Arriben missatges que a d’altres col·legis han continuat la votació mitjançant el cens. El representant de l’administració s’hi nega. Diu que no és legal. Passen els minuts. Si a un quart d’onze no podem continuar caldrà tancar el col·legi segons la llei. Els presidents de taula insisteixen en continuar amb el cens. Es descobreix que el representant de l’administració només té el cens de dues taules: el 40%. No podem continuar la votació deixant a tres de cada cinc calongins sense votar. Quan passen cinc minuts de les deu del matí ens avisen que han replicat la pàgina i que ja s’hi pot tornar a entrar. Només tres de les cinc taules ho aconsegueixen. Es reinicia la votació d’una forma terriblement lenta. La cua a l’exterior és molt impressionant. La gent carregada de paciència. De tant en tant i amb l’ajuda d’un megàfon se’ls informa de les diferents incidències que hi ha. Dins, la meva pressió i la d’altres apoderats fa que el representant de l’administració finalment aconsegueixi una còpia del cens completa. Torna a fallar l’operatiu informàtic. Reunió de presidents i apoderats. Es decideix passar a votar per cens. Surto a l’exterior i megàfon en mà ho explico vàries vegades per informar del primer al darrer de la fila. El vot per cens significa que les persones no censades en aquell col·legi han d’anar o bé a buscar un punt on el cens universal funcioni, o millor anar al seu corresponent. Molta gent de Barcelona ho entén i marxa. Passo les dades de participació: només un 14%. Es la una del migdia i encara hi ha temps. Un cop de tornada a dins em situo al centre del pavelló per indicar a l’amic Santi que vagi enviant persones a les taules més lleugeres. La votació adquireix un gran ritme. La possibilitat de votar a qualsevol de les 5 meses ho alleugera tot. Les notícies no paren d’arribar. Periòdicament arriba algú dient que ja ve la Guàrdia Civil. Hi ha molta, massa, por en algunes persones. Des de quarts de deu que algú ens diu allò de que ve el llop. Es convoca una reunió de Presidents per establir una estratègia en cas d’entrada. El delegat de l’administració ho consulta i ens dona instruccions. Es tancarà la porta del local i en el cas que la obrissin els presenta a l’interior ens desplaçaríem als murs perifèrics interiors deixant que s’emportessin les urnes sense cap mena de resistència. Algú suggereix que mentre ho fan cantem Els Segadors. No passa ni una hora que la situació es tensa en extrem quan el delegat de l’administració decideix sense consultar-ho a ningú i, segons ell, per ordre de la Sindicatura Electoral, tancar les portes del Col·legi. Algú m’avisa. M’acosto a la porta. Fora la cua encara dona la volta a la gran esplanada. Li exigeixo que torni a obrir. S’hi nega. Truco a la Neus, coordinadora d’apoderats. Durant la trucada consulto a tots els presidents de mesa si han estat consultats amb resposta negativa. Indignació màxima. Nova reunió de presidents. Es decideix unànimement tornar a obrir. A les tres torno a demanar dades de participació, ha pujat però no podem llençar coets: 26%. Mitja hora més tard em tornen avisar que torna a estar tancada la porta. Haig de comptar fins a deu per no fer una bestiesa. Ho torno a dir als presidents. El delegat de l’administració amenaça que si es decideix continuar oberts ell marxa abandonant el col·legi. Si ho fa, qui recollirà les actes de l’escrutini? El Col·legi segueix tancat. Centenars de persones fent cua. Demano per l’alcalde que havia estat tot el matí deixant-se veure dins el pavelló. Ningú sap on és ni com localitzar-lo. El discurs de la por s’ha instal·lat dins aquell espai. Torno a consultar a la Neus. Em diu que els vehicles de la Guàrdia Civil que hi havia aparcats a La Bisbal D’Empordà han sortit en direcció Girona. No em creuen. El Col·legi segueix tancat. M’acosto a la porta i a través dels vidres incito a la gent que fa cua que cridin: “Volem votar!”. Ho fan. Torno a l’interior la tensió és màxima. En la darrera reunió de Presidents on sóc present tothom parla, fins i tot persones que més d’un ens preguntem que hi feien allà. El discurs de la por ha vençut. Torno a trucar a la Neus. Li dic que jo no vull ser partícip d’aquella tupinada, li demano per deixar de fer d’apoderat, he fet tot allò que he pogut per mantenir el col·legi obert amb normalitat. Recullo les meves coses i acompanyat de la Lluïsa surto per una porta d’emergència lateral. A la porta principal encara hi ha cua quan marxo. Explico a alguns coneguts allò que acabem de viure a l’interior, indignació als seus rostres. Quan travesso el portal d’accés veig darrera meu una de les presidentes de mesa. Li demano pel recompte. M’engega. Mentre passa això s’obre el gran portal i surt el cotxe amb els dos representant de l’administració a tota velocitat. M’encego i els crido:”Covards!. Ara me’n penedeixo. Tothom té dret a les seves pors. Però ailàs, es troben amb el dispositiu de defensa que els pagesos, sense saber-ne res els que érem dins, havien muntat per evitar l’accés a les forces d’ocupació. Un tractor i un remolc tallen l’accés rodat a tota la zona on es troba el Pavelló municipal. Llavors sí. Llavors vaig somriure maliciosament. El calongins han sabut estar a l’alçada per defensar el seu país.
Tancat i atrafegat allà dins només tenia imatges esbiaixades d’allò que estava passant a Catalunya. En arribar a casa vaig topar-me amb la realitat. Una guerra civil sense trets. Vuit-centes quaranta quatre persones ferides per anar a votar. Un cop d’estat perfectament orquestrat per unes ments feixistes sota l’ordre i la consigna del “a por ellos”. Moltes preguntes em venen al cap, però una sobretot: La República Catalana ha de pertànyer a una Unió Europea que és incapaç de defensar els drets universals dels seus ciutadans? Jo tinc un passaport on ho diu que hi pertanyo. Ens caldrà reflexionar-hi molt en els propers mesos.
Em sento tristament feliç d’haver guanyat. Ara ja només espero la Declaració d’independència i el progrés de la República Catalana.
Escenavegant. 2 d’octubre 2017
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!