Diumenge, un cop des-confinats, en sortir de casa, al mateix carrer hi havia un tot terreny de Bombers de la Generalitat. Al seu exterior hi havia dues persones uniformades. Vaig aturar el meu cotxe al seu costat i, amb una veu modulada, expressiva i gairebé teatral, els vaig dir: Gràcies. Ells, després de mirar-me em respongueren amb un senzill: És la nostra feina. Vaig continuar la marxa.
És cert que és una de les seves feines, apagar focs, però en veure les terrorífiques imatges des d’alguns vehicles en servei, un s’adona que aquests funcionaris, i alguns voluntaris, va més enllà de la professió. La realitat no és tan èpica: camions molt antics, equip vells, manca d’efectius, etc… Per no parlar de la manca dels grans avions tipus “Canada” (els grans hidroavions Canadair CL-215 o CL-415, dels quals no n’hi ha cap base en tot el Principat, estant els més pròxims a Zaragoza (328 km) o Pollensa (220 km). Bases fora de Catalunya, no fos el cas que s’independitzessin. Ens hem afartat de sentir la importància dels primers minuts des de la detecció d’un foc forestal fins a la primera intervenció, per evitar que aquest s’estengui. Tothom ha vist els helicòpters bombarders apagar, ells tot sols, petits conats d’incendis deixant-hi caure la seva càrrega d’aigua. Una càrrega entre cinc i sis cop més petita de la que transporten els Canadair.
Catalunya disposa de tres ports importants (Barcelona, Tarragona i Palamós), embassaments escampats pel territori, el llac de Banyoles (on habitualment carreguen els bombarders). Tan difícil seria que en alguns d’aquests emplaçaments, o en tots, no hi haguessin bases d’hidroavions per arribar amb més immediatesa als focs forestals? Tan poca imaginació tenen els nostres representants polítics per resoldre aquest problema, que com més anys passen, amb el canvi climàtic, més gros es fa? Ens inunden d’informació 24 hores al dia, ja els va bé als mitjans de comunicació parlar d’això i no de les mancances reals del país, però només s’aporten pedaços en aquest àmbit.
Cal parlar també de la situació vegetal de les Gavarres. A l’Empordà tothom diu que el massís quan hi hagi un incendi, cremarà de cap a cap, de Palamós a Girona. Va haver un gran incendi el 16 de març de 2014 amb inici a Vall-llobrega, que cremà prop de 400 hectàrees, ara el de La Bisbal amb 2400 hectàrees i això no ha estat així. Però només cal passejar-s’hi per veure l’estat selvàtic d’una massa verda, plagada de camins i corriols amb una intensa activitat lúdica humana. Les Gavarres fa molts anys que han perdut la seva primera defensa al foc: la pagesia. La poca que queda és a la part baixa del massís, tant al nord com al sud. La gran massa boscosa és de propietat privada. Els propietaris no netegen ni gestionen els seus terrenys, s’excusen dient que no és rentable netejar el bosc, però en mantenen la propietat, com qui té valors a la borsa, potser pensant en requalificar-los en un futur, per seguir construint-hi més i més urbanitzacions insostenibles. Fins quan durarà aquesta situació? Entenc que la propietat privada en l’àmbit capitalista és sagrada, més que el bé comú? Més que la conservació de la natura i el planeta? No podrien, per exemple, reclamar indemnitzacions els veïns que han perdut el seu habitatge als propietaris del bosc adjacent? L’Estat, aquest on paguem els nostres impostos, sembla que no té capacitat per exigir la neteja i gestió dels boscos, però bé podria embargar aquests terrenys abandonats i fer-los públics (donant, per exemple, dos anys de moratòria).
Com a veí de Mas Ambròs, un barri que no una urbanització de Calonge, malgrat no ser a casa aquests dies, he seguit al minut les informacions de l’incendi. Em solidaritzo amb el neguit d’aquells que, confinats, passaren la nit pendents de l’evolució i la proximitat de les flames als habitatges. Lamento la terrible pèrdua d’alguns habitatges, més quan la casa, quan és de propietat, és, avui dia, el patrimoni tangible de la majoria de nosaltres. Però no em quedaria tranquil de no expressar un neguit que, reconec, no em deixà dormir. Quan el foc, divendres al vespre, es divideix en dos fronts, l’esquerra a tocar dels habitatges de Calonge i el dret a la zona de Puig d’Arques, amb el perill d’estendre’s per les Gavarres en direcció a ponent, per què els comandaments decideixen, contràriament a allò que fan habitualment que és protegir els habitatges, dedicar els màxims esforços a aturar un front davant del qual només hi havia vegetació. Les conseqüències d’aquesta decisió han estat la pèrdua de fins a vuit habitatges entre Mas Ambròs i Cabanyes. Quin era el motiu d’aquesta decisió? La resposta no la tinc, però si una sospita: el gran poder de les famílies, genuïnament gironines, grans propietàries d’aquell sector del massís, més pròxim a Cassà i Girona. Altrament, no entenc la decisió dels Bombers de la Generalitat.
Durant dos dies s’ha parlat molt de les Gavarres, al tercer dia l’atenció ha passat a la gran maniobra política de distracció del Tour de França a Catalunya. La nova normalitat, com diu el Virrei.
I així qui dies passa, anys empeny.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!