19 de desembre de 2019
0 comentaris

Més que un Tsunami un marejol.

La convocatòria de Tsunami Democràtic amb motiu de l’enfrontament entre el FC Barcelona i el Real Madrid a l’estadi del primer es pot valorar de positiva? En un comunicat propi exalta que la presència als mitjans de comunicació els dies previs ha estat molt important. Sobretot i per mèrit aliens  als forasters on s’ha especulat amb tota mena d’accions que mai han estat en el programa previst per la jornada futbolística. Des d’invasions del camp fins a segrestos de equips o àrbitres, tot s’hi ha valgut per condemnar uns actes que encara no s’havien esdevingut. Arribat el dia, però, les coses malgrat el comunicat potser no han anat com molts dels assistents esperàvem.

D’entrada una convocatòria quatre hores abans del partit ha fet tirar endarrere a moltes persones tenint en compte que es tractava d’un dia laborable. S’ha comptat numèricament -ens hem adonat quan eren tots dins- amb la pròpia presència dels espectadors habituals a aquell estadi com a part activa de l’acció. Molts responien positivament a la proposta de Tsunami de mostrar la cartolina amb el lema: Spain sit and talk,  però també molts la rebutjaven acusant-nos de manipular políticament un partit de  futbol. Ells senzillament anaven a veure guanyar el Barça. Els fèiem nosa. Malgrat que la majoria de les persones que hi havia a quarts de sis de la tarda pels volts de l’estadi eren espectadors amb entrada, la resta un cop repartides les 100.000 cartolines esperàvem a l’exterior del camp esperant consignes per fer quelcom. Cartolines que per cert han estat requisades a pocs metres per uns agents de seguretat privada que controlaven la porta 19, i que han revisat fins i tot l’interior dels entrepans. La única cosa que sabíem era que es podria veure el partit projectat sobre un edifici. No ha pogut ser. Cap explicació. Desprès dels primers quaranta cinc minuts el tediós panorama exterior ha canviat de forma radical. Corredisses, sirenes, vehicles policials empaitant la gent, primers contenidors moguts, primeres barricades, primeres flames, les esperades càrregues de la Brimo. En resum, les imatges que ompliran l’endemà les portades dels principals diaris de tirada nacional.

Mentrestant, dins el camp passen coses. S’exhibeixen unes pancartes durant uns segons a l’inici del partit que només veuen els que són dins el camp i han tingut temps d’arribar al seu seient. I que són, evidentment, obviades per la retransmissió televisiva que les havia de fer arribar a més de 650 milions d’espectadors. Quatre crits d’independència -habituals- al minut 17 i 14 segons i uns quants ais i uis depenent de les jugades futbolístiques. A la segona part en un moment “casualment” transmès en directe en una connexió per Catalunya Informació una vintena de pilotes grogues salten al terreny de joc i això obliga a aturar el partit dos minuts. Mentre això passa dins, a fora el tuf de fum ho empesta tot i la Travessera de les Corts sembla un autèntic camp de batalla ple de llaunes, ampolles de cervesa trencades i escombraries per la calçada segons expliquen per la ràdio. Mentida. Les ampolles trencades, llaunes, papers, plàstics envaint la Travessera ja els hem vist, atònits, aquells que ens hem quedat fora l’estadi quan hi han entrat tots els espectadors. Quina vergonya. Pensar que hem fet manifestacions amb milions de persones sense un paper a terra. Però, disculpeu les excepcions, potser és que a les manifestacions hi anem persones.

Entrar a la Travessera de les Corts des de General Mitre dues hores abans era entrar en un clima gairebé cinematogràfic. La fressa constant dels helicòpters volant a poca alçada. Un dron volant estacionari a la cantonada de la Maternitat. La xarxa de dades mòbils bloquejada (fins a dos carrers més avall per aconseguir senyal). Una dotzena de furgonetes de la Brigada Mòbil apinyades en un carrer estret perpendicular. Desenes d’agents envoltant-les, escut en una mà i defensa a l’altra. Sota aquella cuirassa moderna que com en els antics cavallers medievals només deixa veure els ulls. I precisament per això t’hi fixes. Ulls que parpellegen més del compte, amb pupil·les dilatades que expressen un nerviosisme o potser una por, o potser una ràbia continguda, o un odi cap a aquelles persones a qui realment tenen per obligació per llei de protegir. No estomacar. Al capdavall són policies al servei dels ciutadans del nostre país. Els vaig veure quan passaven pocs minuts des de l’inici del partit. Eren allà, palplantats envoltant com una tortuga romana les furgonetes quan en realitat no hi havia cap mena de problema a l’exterior. Els manifestants xerraven entre ells, escoltaven el partit amb auriculars, menjaven un entrepà asseguts al voral o alguns encara buscaven alguna pantalla per poder veure el partit. Com una situació tant pacífica  es transforma amb un infern de crits i foc? Els que eren allà ho veieren amb els propis ulls, mitjançant l’actuació de la Brimo. Tristament la presència d’aquesta branca dels Mossos d’Esquadra significa un cop i un altra aldarulls al carrer. I curiosament quan no hi són les manifestacions són tranquil·les i pacífiques com està passant en els darrers talls diaris de la Meridiana. I allò que més sobte fou la simultaneïtat d’aquestes càrregues i corredisses de furgonetes amb el xiulet de l’àrbitre del partit que es disputava a pocs metres. Final del partit. Desaparició de les furgonetes. Restabliment de l’ordre. Masses casualitats per una jornada estranya políticament parlant.

Tsunami s’haurà de pensar molt bé quina és la propera acció a realitzar. Molta gent quedà decebuda ahir. Aturem La Jonquera tenia un objectiu clar, una organització perfecta i funcionà com un rellotge. El Spain Sit & Talk de Can Barça, esmerçà molts esforços per una acció que era previsible seria censurada a diferents nivells. La realització televisiva perquè ho té per contracte i els serveis d’ordre interns del FC Barcelona, per por de sancions de la Federació. En resum, masses esforços personals i econòmics només per mantenir encesa una flama que cada dia té el ble més curt. Costa d’entendre que desprès d’aconseguir controlar el país el 11N ara ens haguem de tornar a conformar amb “performances” barcelonines. Calen accions fermes i valentes que tinguin un sentit, que ataquin els interessos econòmics d’aquells que ens escanyen, que vagin contra els pilars del seu poder, però mentre els nostres representants electes no siguin capaços d’acomplir allò que nosaltres hem votat difícilment serem capaços de trencar l’actual status quo. Fer-ho significaria usar el terme Revolució en el seu sentit més ampli. Però toquem de peus en terra, això només és Catalunya.

Ah! El Barça-Madrid acabà 0 a 0.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!