Canvis

Sento neguit. Un neguit que miro de distreure ocupant al màxim el meu temps lliure, que vol dir tot el meu temps. Sento neguit davant un futur incert, un futur del qual moment només tenim una evidència, que no serà igual al passat  proper. Sóc capaç de renunciar a moltes coses que potser ara descobrirem com eren de supèrflues. Com a jubilat i malgrat la discapacitat perdre l’oportunitat de viatjar és un greuge superable. Però veure coartada la llibertat en molts aspectes, sovint invisibles, em fa sentir més discapacitat com a persona. Sempre m’he considerat una persona progressista, amb capacitat per assumir nous reptes i nous interessos. Però potser és que em faig vell, de fet és així, i el meu cervell es vol rebel·lar contra aquesta nova situació que estem vivint. I quan dic rebel·lió no vol dir que jo no hagi estat un mesell ciutadà que ha guardat 67 dies de confinament com tothom més 23 d’aïllament per allò que sospito no fou més que un senzill refredat.

El futur és incert i aquest meu neguit em preocupa poc personalment, m’amoïna més quan veig el meu net Arnau gaudint de la seva infantesa aliè a un futur malauradament poc esperançador en una societat cada cop més injusta, més desequilibrada i menys lliure. Pensar-hi m’omple els plecs dels ulls de llàgrimes que es malden per expressar, però què, i desconec el motiu, domino i mantinc lluny dels altres. Tinc la sensació de viure en una gàbia d’or. No és que visqui en un palau, però diguem que com allar és una mica excessiva per dues persones. Però una gàbia d’or, per molt d’or que sigui, no deixa de ser una gàbia. Ara ens deixen, en diuen Fase 1, la porta oberta de la nostra gàbia per poder volar dins una altra gàbia més gran. Però amenaçant-nos amb la por del contagi, amb normes absurdes, amb rostres amagats, amb mesures excepcionals disfressades de sanitàries. És cert que han mort moltes persones i que aquestes han estat molt més que el cru nombre que, com si fos un resultat esportiu, ens recorden constantment des dels mitjans de comunicació. Els grans col·laboradors imprescindibles d’aquesta crisi. És cert que estan encara morint masses persones, però en moren moltes més diàriament en guerres, fam, repressió i pobresa. I ho fan des d’abans del mes de febrer del 2020, i, malauradament, ho seguiran fent un cop es doni per superada aquesta pandèmia. Aquestes morts però, mai són la notícia que cal destacar.

He deixat d’escoltar la ràdio i els informatius televisius fart d’escoltar hora rere hora les mateixes paraules i els mateixos arguments. Com si tot plegat no fos més que un guió d’un serial molt ben travat. Em mantinc informat llegint la premsa digital, contrastant i cercant informació fora de l’estat, malgrat que malauradament la variació és poca. La sensació que provoca tot plegat és que ens preparen per això que anomenen Nova Normalitat. Un canvi de paradigma on s’acabarà de consolidar l’economia capitalista per sobre dels éssers vius. Un nou paradigma que fa tuf de ranci i descolorit. Que visualitzem els darrers dies amb manifestacions lliures -és a dir, no reprimides per la Policia- de les forces i entitats feixistes. La història és tossudament repetitiva, només cal llegir-la i analitzar-la. Desconec on anirem a parar dins aquest estat espanyol que mai ha rebutjat els seus orígens colpistes i enemics de la Democràcia, la Justícia i la Equitat. Per molt que el carnaval de la transició l’hagin fet durar quaranta anys, ara les disfresses ja són massa velles i se’ls veu aquella roba interior rància que no han canviat des d’abans de 1975. Tot això m’amoïna, em neguiteja i sovint m’impedeix dormir.

Serà aquest estiu del 2020 el primer d’una nova forma de prendre’ns la vida? Si abans de tota aquesta situació que estem vivint ja hi havia uns problemes importants amb la pobresa tant dins del país, com la d’aquells que fugen de territoris en guerra, o són perseguits pels seus ideals o creences, què està passant en aquests moments i, sobretot, què serà d’aquestes persones en endavant? Deixar morir a les persones que ja no són útils per produir la riquesa d’uns quants serà el futur immediat que ens espera? Serem capaços de rebel·lar-nos col·lectivament davant aquestes afrontes? Quin és el model de món capaç de suportar la supervivència de la humanitat més enllà d’aquell que hem gaudit fins fa poc? Quin futur espera als nostres descendents? Fins i tot, és prudent o just tenir descendència davant el futur que els deixarem?

Moltes preguntes sense respostes clares, o amb respostes que potser no voldrem escoltar. S’ha acabat el famós estat del benestar del qual gaudien moltes persones -jo entre elles- però no totes. Potser allò que cerquen ja ho tenim a les mans des de fa uns anys: una pantalla. Una realitat virtual que ens individualitza, que ens fa estar callats fins i tot compartint una taula amb amics. Que ens ha esclavitzat a una comunicació sense contacte, audiovisual, però en absolut sensual. La comunicació entre els humans i les seves interrelacions van molt més enllà d’un teclat i una pantalla. Ens toquem, olorem, ens besem, sentim la presència o absència de l’altre. El MHP Puigdemont va dir que aquesta pandèmia ha acomiadat el segle XX i ens ha fet entrar en el XXI de cop. Potser és cert, i reconec ser un usuari habitual de videoconferències i xarxes socials, però em dec de fer vell, com he dit abans, perquè començo a enyorar temps passats.

Quan demà torni a sortir el sol, quan el radiodespertador comenci a fer vibrar la membrana de l’altaveu amb una càlida música simfònica, quan obri els ulls tornaré a veure i viure el mateix d’avui, i d’ahir i d’abans d’ahir. La referència cinematogràfica al film: El dia de la marmota, és gastada, però s’ajusta prou a la realitat que estic vivint. Evidentment sé que per moltes persones això no és així. La crisi sanitària ha provocat canvis socials i laborals importants que de moment a casa no hem notat, i me’n hauria de sentir afortunat. L’esdevenidor es presenta com a mínim complicat, i malgrat la capacitat de resiliència que hem demostrat més d’un cop, el futur segueix sent del tot incert.  I és per tot això que sento neguit.

Afegeix un comentari