23 de març de 2018
0 comentaris

Perdre una batalla no vol dir perdre la guerra

Aquesta sentència em ve un cop i un altre al cap. Caldria afegir-hi que en tota guerra, revolta o revolució hi ha sempre morts, ferits i presoners. Nosaltres sortosament només en tenim dels dos darrers: més d’un miler de ferits el 1-O i fins el moment que escric 4 persones injustament tancades a la presó. Cal sumar-hi a més aquells que han escollit l’exili per conservar una part de la seva llibertat.
Ahir vaig fer esforços sublims per evitar escoltar els mitjans de comunicació. Fa mesos que visc, vivim aquells que ens hem involucrat en la consecució de la República, en una situació d’estrès difícilment superable amb la incapacitat d’entrar en acció més enllà de llaços grocs, concentracions i manifestacions. Ahir, però, no me’n vaig sortir.
La notícia de la rendició de quatre diputats sobiranistes davant la pressió de la judicatura espanyola em sembla molt trista. Quatre persones que ens havien fet entendre fins ara que serien capaces d’arribar fins on calgués per la República. Sóc humà i puc i haig d’entendre les situacions personals de cadascú. Però la seva victòria, la d’España, és la nostra por. Por a perdre patrimoni, por a perdre la llibertat. Penso en el meu pare que marxà com a voluntari a defensar la República Espanyola del cop d’estat militar de l’any 1936. Ho feu perquè creia en la democràcia, i ho feu malgrat s’hi jugava la vida que és quelcom més que el patrimoni o la llibertat. Sortosament se’n sortí malgrat una sentència de mort i uns anys en camps de concentració feixistes. D’altres, com ell, s’hi deixaren la vida com a herois en la defensa de l’ideal de la Democràcia: la República.
Sembla però que la història no serveix per algunes persones més amants d’aferrar-se al seu escó que a les idees que semblaven defensar. Penso en dir això en el President del Parlament, el senyor Roger Torrent, que amb una por atàvica a ser investigat i jutjat s’empassa en petites píndoles diàries les ordres, amenaces i sentències que arriben de la Moncloa, del Tribunal Constitucional, del Suprem o del TSJC. I amb una persona com aquesta, de moment com a màxima autoritat elegida pels catalans el 21-D, no arribarem enlloc. L’actual President del Parlament i el seu partit són una mostra de la manca de valentia política amb la que han actuat els polítics catalans des de 1978. Deixant perdre oportunitats, negociant i pactant acords amb el Gobierno de España que molt sovint no eren els millors per Catalunya. El 21-D foren unes eleccions il•legals i il•legítimes. Malgrat això decidirem de participar-hi i foren guanyades per les forces sobiranistes. Què més necessiten els nostres representants parlamentaris per portar endavant la República? La resposta sembla senzilla: voluntat política i coratge. Els diputats de les CUP fa molts mesos que parlen de desobediència, de “mambo”. En la primera convocatòria per investir el President Puigdemont eren allà per donar suport al President legítim de Catalunya. La suspensió d’aquell ple fou el senyal que ningú volíem veure. La por i la covardia han entrat al Palau del Parlament de la Ciutadella.
Avui, amb la possible entrada a presó de sis diputats cridats a declarar pel jutge Llarena a Madrid, serà una jornada difícil. Tornarem a les concentracions, als llaços grocs, a l’Estaca,…? O serà el moment que d’una vegada per totes serem capaços de prendre el carrer, de tancar la frontera espanyola, de bloquejar el ports, de prendre el control dels accessos a l’aeroport de Barcelona,… En resum de prendre el control del NOSTRE país, de instaurar realment la República amb el nostre President Puigdemont. De resistir així els dies que calgui fins que la realitat s’imposi, Catalunya comenci a ser reconeguda com a nou estat i el Gobierno de España es vegi obligat a negociar no ja cap Referèndum, sinó el repartiment del deute, les infraestructures, les pensions, etc… Tant de bo!
No sóc optimista els catalans seguirem preferint els símbols a l’acció i mentre això no canviï anirem perdent batalles. “Perdre una batalla no vol dir perdre la guerra”, va dir la Muriel Casals el gener de 2016 en una entrevista a Catalunya Ràdio. Però si enlloc d’una batalla són una al darrera d’una altra, cada cop serà més difícil la victòria final. 23/03/2018

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!