La meva filla, en arribar de la universitat, m’ha explicat la vivència d’una companya que mai anava a votar a les eleccions, però que aquest cop si ho ha fet i ho ha fet per Ciudadanos. Demanats ambdós motius, la decisió de votar i la tria del partit, la seva resposta ha estat contundent. Calia votar per evitar la Independència i que havia votat Ciudadanos perquè ella era apolítica. La conversa ha continuat fent veure a aquesta persona que el programa que segons ella ha llegit i l’ha convençut és un document polític amb objectius i estratègies per imposar un model territorial. Però ella, com a bona persona apolítica, ha decidit aparcar l’enraonament i passar a un altre tema. Ben bé allò del “això no toca” pujolià.
Les persones que es manifesten apolítiques solen ser les que no es defineixen, ni s’acosten a cap sigla política. O això pensen. De fet recordo que en els primers moments de la transició espanyola dir-se apolític solia ser equivalent de amb Franco ja vivia prou bé, no sé perquè hem de canviar les coses. D’aquestes encara n’hi moltes. Degut sens dubte a una manca d’educació, conseqüència de directrius polítiques adreçades a tal fi. Pel govern de l’estat segueix sent més important l’ensenyament de la religió a les escoles públiques que la ciutadania o el civisme. Lamentablement hi ha un excés de persones que no miren més enllà dels seus interessos personals o a tot estirar familiars. Una certa component de botiguer que allò que passa més enllà de la porta de l’establiment no interessa sinó afecta directament al calaix. Realment es pot ser apolític? De fet les persones més apolítiques que conec tenen uns convenciments molt clars de com ha de ser el món: els anarquistes. Durant un parell d’any he conviscut en aquest ambient post 15M al meu poble. I realment aquestes persones són les que tenen una visió política més formada, amb les excepcions que pugueu pensar en un moment.
Però allò que és més trist per mi és que una universitària catalana, estudiant de magisteri (cosa que considero gravant) sigui incapaç de enraonar el seu vot, desatenent – no escoltant – als altres, i llegint els programes electorals per Internet la tarda anterior al dia de votar. De què serveixen els debats, mítings, programes televisius i radiofònics? Potser ens els podríem estalviar?
El cert és que la majoria independentista ha triomfat a Catalunya, malgrat totes les combinacions numèriques que ens vulguin vendre des de España (a partir d’ara ho escriurem així com a topònim en llengua original). El cert és que aquesta mateixa alumna de magisteri tindrà la sort de desenvolupar la seva tasca docent en una República moderna, democràtica, social i solidària. Malgrat allò que hagi votat. I el mateix els passarà a tots aquells que han optat per dir NO a un procés perfectament dissenyat i executat des de la base, des de les persones, a través sobretot d’una entitat: l’Assemblea Nacional Catalana. Un procés que serà referent al món per haver aconseguit la independència amb somriures, pau i urnes, malgrat tot. La nova República de Catalunya serà el país de tots com sempre ho ha estat fins ara. Ah! I si algú no està còmode amb la nova situació sempre té la llibertat personal de canviar d’aires, les fronteres democràtiques del segle XXI són obertes i no crec que ens gastem ni un euro en construir barreres. Nosaltres de ben segur que no farem fora ningú.
Això sí, sisplau, tothom que vota deixa de ser apolític, oi?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!