Al pla des de l'ermita

Reflexions d'una ermitana social

17 de maig de 2013
Sense categoria
0 comentaris

Canvi lingüístic a les tendes de Castelló

Hui he hagut de baixar a Castelló a comprar-me roba…

 

Hui he hagut de baixar a Castelló a comprar-me roba. No és una tasca que m’agrade (jo sóc d’aquells que, de fruir d’una talla ideal, es comprarien la roba per internet); però calia fer-ho i ho he fet. I el dia m’ha regalat una experiència bonica: en una gran tenda de roba del centre, on abans només havia sentit parlar castellà, ara una dependenta atenia unes clientes en valencià. Les clientes s’han sentit a gust i li han explicat amb detall el que volien, i ella, en conseqüència, els ha proporcionat la roba desitjada. Satisfacció per a les clientes, i satisfacció per a ella en el seu treball. El mateix ha estat amb mi: m’he sentit valorada en el que demanava. I unes altres dones que l’han sentida parlar en valencià amb mi, se li han dirigit també en valencià. I així la cadena ha seguit, i la xica ha triomfat.

Iniciativa particular de la xica? Sí i no. El que em figure és que els caps de la cadena – o almenys el cap de la tenda de Castelló – deuen haver deixat de prohibir a les seues dependentes que prenguen la iniciativa de dirigir-se en valencià a les clientes. Si els calguera esperar a què les clientes es dirigiren a elles en valencià, poc avançarien: les valencianoparlants hem estat tan acostumades a ser menyspreades en boutiques i tendes de roba per estúpides dependentes snobs que ens miraven per damunt del muscle, com si fórem subnormals, per no dirigir-nos a elles en castellà, que la gran majoria de la clientela ni ho intenta.

Dic ‘Deuen haver deixat d’impedir-ho’. No en tinc proves, és clar. Però estic convençuda que abans, en aquesta cadena de roba i en altres similars, si un cap s’enterava que alguna dependenta s’havia dirigit a una clienta en valencià sense esperar a sentir parlar a la dita clienta, la bronca que li etzibava era fenomenal. Per què ho sé? Són molts anys, i estic acostumada a notar aquests usos; especialment a notar l’associació esnob de castellà amb prestigi, i de valencià amb vulgaritat i falta de distinció. En quin altre lloc s’humiliaria rutinàriament a la clientela que parla en la llengua local? Hi ha tanta por lingüística al País Valencià! La majoria de gent del Principat, això, ni s’ho imagina.

Doncs bé, hui l’experiència d’anar de compres m’ha deparat aquesta satisfacció inesperada. De propina, també m’ha dit ‘Bon dia’, sense esperar-se a saber si jo parlava en valencià, la caixera del Corre Corre local – on, per cert, estaven de liquidació: un altre establiment que tanca al cèntric carrer Campoamor, i ja en van quatre o cinc. Quina llàstima fa…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!