Parlar de finançament sense xifres és com pretendre fer una truita
sense ous. Els criteris que es discuteixen tenen com a objectiu
incrementar el finançament, i, per tant, el que s’està discutint és una
xifra: la xifra que li tocarà a Catalunya per finançar les seves
necessitats de despesa.
L’Estatut, però, no en garanteix cap, de xifra. La famosa cistella
d’impostos que tantes anades i vingudes ha provocat aquests dies està
inclosa a l’Estatut, i el govern espanyol la complirà estrictament,
però això no garanteix cap millora en el finançament. L’article 206.1
de l’Estatut diu textualment: “Els recursos de la Generalitat són,
entre d’altres, els que deriven dels seus ingressos tributaris,
ajustats a l’alça o a la baixa en funció de la seva participació en els
mecanismes d’anivellament i de solidaritat”.
Per tant, la cistella d’impostos ens vindrà íntegra o completa, el
nom no fa la cosa, però, si no millora la fórmula que determina les
necessitats de despesa de la Generalitat, el fons de suficiència serà
negatiu (els nostres recursos seran ajustats a la baixa).
S’ha perdut una oportunitat d’establir una xifra mínima a
aconseguir, pactant una fórmula ambiciosa per calcular les necessitats
de despesa de la Generalitat. Cal recordar que al final del procés la
millora (si hi és) en el finançament es podrà quantificar, i hauria de
servir per reduir el dèficit fiscal de Catalunya. Recordem que la
darrera estimació del dèficit feta per la conselleria d’Economia el
situava en un 9,8% del PIB de Catalunya per a l’any 2005. Si es manté
igual, l’any 2009 el dèficit fiscal estarà al voltant de 22.500 milions
d’euros.
Article publicat al diari Avui, el dissabte 4 d’octubre de 2008.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Fixar una xifra seria un bon recurs per a un sol any, el primer, però no es pot pretendre que d’una sola vegada es fixin les xifres dels set anys vinents. Suposant que ara ens acceptessin la xifra, l’any vinent ens trobariem en la mateixa situació que ara.
En canvi, parlar en termes de percentatges permet un abast més llarg i una actualització pràcticament automàtica: un cop discutit una vegada, ja no cal tornar-hi.
L’Estatut fixa una cistella d’impostos amb percentatges (50 – 50 – 58) i una inversió estatal en infrastructures basat en el quocient entre el PIB català i el general (un altre percentatge, al capdevall, tot i que aquest variable per naturalesa. Aquests pressupòsits són limitats per l’anmenada “solidaritat”, que al seu torn és limitada pel principi d’ordinalitat.
Quin és el problema, doncs? Que aquests tres principis – cistella d’impostos, inversió estatal i principi d’ordinalitat – tenen lletra menuda, i sembla que els polítics no l’havien llegida quan ens van induir a aprovar aquest Estatut (cosa que alguns, que sí que ens ho havíem llegit, no vam fer).
A mi em sembla evident en conseqüència que la prioritat màxima hauria d’ésser canalitzar els efectes de la lletra menuda fins a uns límits raonables i coneguts.
Per a què vam insistir tant a aconseguir la publicació de les balances fiscals? Doncs fem-les servir. La nostra reivindicació s’hauria de reduir a una sola xifra: el percentatge màxim de dèficit fiscal que estem disposats a assumir, expressat en funció de l’esforç fiscal de Catalunya i del de tot l’Estat.
em fa tot l’efecte que estem escrivint el guió d’una obra que no es representará mai.
Mesos i mesos discutint de què volem la truita i, quan arribi l’hora de temença, i li diem al maitre: em decidit que la volem de gambes. Tornarà aquest, al cap d’una estoneta, i ens dirà, de forma inequivoca: em diuen de cuina que no hi han ous, perdonin els senyors.
I és que tampoc hi haurà ous de dir als extremenys que en comptes d’un 28% de funcionaris n’hauran de tenir un 8%, com els catalans, no hi haurà ous de dir als navarresos que potser que paguin una mica, ni de fer de peatge les autopistes de l’Espanya castellana, ni de suprimir ministeris, ni d’enviar a casa milers d’assessors inútils de totes les administracions, ni….
I les misses no sortiran i l’Espanya subvencionada, amb els fons europeus i els diners espoliats a illencs, catalans i valencians, es trobará que no disposará de recursos per mantenir la festa. I a nosaltres, els catalans, que no ens mirin, que ja estarem a la misèria. I, per molt que digui la lletra petita, mai dels mais tres més tres sumaran nou.