El bloc de l'Elisenda Paluzie

Malgrat els esforços d’Angela Merkel i Sarkozy, els resultats de la cimera europea de la setmana passada no han convençut de manera unànime. La crisi econòmica europea és fonda, és complexa i té moltes cares: és alhora una crisi bancària, una crisi de deute sobirà, una crisi de model productiu en alguns països, i sobretot una crisi que posa en evidència les mancances en el disseny institucional de la unió monetària i econòmica.

La creació de l’euro va implicar la creació d’un banc central europeu amb seu a Frankfurt. Però aquest banc central no és com els altres. D’entrada no té un estat al darrere, i per tant no compra els bons al departament del tresor del seu estat. A més, i a diferència de la Reserva Federal, l’únic objectiu del Banc Central Europeu és el control de la inflació. El seu objectiu és mantenir taxes d’inflació just per sota del 2% a llarg termini, i no té cap objectiu de creixement econòmic o de taxa d’atur. En cas contrari, Alemanya no hauria acceptat renunciar al Bundesbank i al marc alemany.

Els estats europeus van perdre la seva política monetària i la capacitat, per tant, d’actuar sobre el tipus d’interès i el tipus de canvi, però van retenir la seva política fiscal, la capacitat de recaptar impostos i decidir com gastar-los. Per tant, es renunciava a una política fiscal europea que transferís fons d’uns territoris als altres, quan hi hagués xocs que els afectessin de manera diferent, més enllà dels fons estructurals i de cohesió que són quantitativament limitats. Kevin O’Rourke, d’Oxford, ha afirmat, amb raó, que anomenar “unió fiscal” l’acord de divendres és manipular el llenguatge. Es tracta d’un acord d’estabilitat fiscal que obligarà a incloure a les constitucions els compromisos d’estabilitat pressupostària, però no és una unió fiscal que mutualitzi els riscos, per exemple amb la creació d’eurobons.

La recepta europea és, doncs, austeritat i més austeritat. Aquesta és necessària però no solucionarà la crisi, sinó que a curt termini l’agreujarà, i malgrat que Alemanya té raó en exigir esforços a la perifèria, no ha d’oblidar que l’euro l’ha afavorit, dotant-la d’un mercat interior amplíssim, que li ha comprat uns béns, certament més competitius pels esforços fets en contenció salarial i millores de productivitat, però també més assequibles gràcies a la moneda única.

En el cas de l’Estat espanyol el problema originari no era d’endeutament públic excessiu (fins i tot avui aquest només és del 60% del seu PIB, mentre que el d’Alemanya supera el 80%) sinó d’un excés de deute privat, facilitat per un sistema financer que atorgava generosament crèdits i hipoteques (pel 120% del preu dels pisos!), creant una bombolla immobiliària de proporcions inaudites, ajudat per uns tipus d’interès baixos. El miratge d’un creixement econòmic que tenia els peus de fang, i uns governs poc encertats, van evitar les reformes estructurals necessàries per millorar la productivitat. I aquestes s’han de fer ara en un context de recessió i de limitacions pressupostàries que les faran més costoses socialment.

En definitiva, l’euro ha actuat amagant les diferències entre economies, i especialment els desequilibris de balança de pagament (una Alemanya exportadora neta amb superàvits i uns PIIGS importadors nets amb dèficits). Però la crisi ha fet que aquestes diferències surtin a la llum, i minin la confiança dels inversors internacionals en les economies perifèriques, creant doncs el problema del deute públic. En algun moment caldrà pensar com estimular el creixement, un primer pas poden ser els bons europeus per a projectes d’infraestructures (competitives i serioses).