Esperança 2014 (article publicat al Punt-Avui el desembre 2012)
L’acord entre CiU i ERC d’aquesta setmana és històric i pot portar a la recuperació de la sobirania de Catalunya, perduda el 1714. En els darrers set anys a Catalunya, coincidint amb la decepció estatutària, un corrent de fons, inicialment minoritari i discret, ha anat acumulant forces i sumant voluntats fins a esdevenir el corrent majoritari de la societat catalana. No és l’únic en un país divers, plural i complex com el nostre, però sí que és el més transversal i el que té una capacitat de mobilització més gran. És el que del no-res va fer sortir al carrer 600.000 persones un 18 de febrer del 2006 pel dret de decidir i contra les primeres retallades a l’Estatut, quan semblava que tot estava dat i beneït per una generació; el que va portar un milió de persones a les urnes en una consulta popular sobre la independència, organitzada des de la base a 544 municipis de Catalunya, amb el menyspreu de les elits i els seus altaveus mediàtics; el que va tornar a treure un milió de persones al carrer contra la sentència del Tribunal Constitucional el 2010, i finalment un milió i mig per la independència l’11 de setembre de 2012, en la manifestació més gran de la història d’aquest país.
Finalment, tenim una translació política d’aquesta majoria social, un pacte de dues forces, la primera i la segona del Parlament, que es comprometen a convocar una consulta des de les institucions, en principi, el 2014. L’acord arrenca amb esperança però també amb consciència de la dificultat del repte que es vol afrontar. Sense l’alegria frívola del Pacte del Tinell del 2003, ni la petulància del govern dels millors del 2010.
Mai com ara en els darrers trenta anys s’havia visualitzat amb tanta cruesa la nostra dependència d’un estat opressor que té com a objectiu l’anorreament de Catalunya com a nació, i mai com ara havíem pres consciència de la feblesa de les nostres institucions pròpies per fer-hi front. Tot està per fer i al davant hi ha un enemic implacable, que no dubtarà a utilitzar tota la seva força per impedir la nostra llibertat i l’exercici del nostre dret fonamental com a poble a decidir, mentre que el nostre govern ni tan sols recapta els impostos que pot recaptar legalment (el 8% dels que paguem), perquè ha subcontractat aquesta tasca a un cos estatal: els registradors de la propietat.
Aquesta és la situació de partida, i malgrat n’exagero el dramatisme, és cert que la capacitat de l’Estat per asfixiar financerament les nostres institucions de govern en un any 2013 que serà el pitjor dels darrers per les finances públiques, és enorme. En la meva opinió, cal plantejar el futur immediat combinant la resistència i el màxim rigor i austeritat en la gestió pública, amb el treball seriós i pautat pel referèndum. Seria bo no obrir fronts en àmbits en els que avui no hi ha competències, i que a més obren divisions (reformes universitàries profundes, determinades privatitzacions,…) i centrar-se en la preparació de la transició a la independència: com recaptarem els impostos, quina independència energètica podrem garantir. Convindria plantejar el referèndum amb la màxima obertura política i social i amb molta, molta pedagogia. Caldria que respecte a la determinació a fer el referèndum no es generi ni una ombra de dubte, i que la base social que dóna suport a la majoria sigui la primera a no dubtar. Per fer-lo possible cal creure’l possible. A la Brunete mediàtica espanyola i els seus corifeus aquí només hi podrem fer front amb un exèrcit de voluntaris, que organitzadament arribi sense intermediaris a tots i cadascun dels racons del país, conscients que la força d’un projecte pacífic i democràtic és imparable.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!