El bloc de l'Elisenda Paluzie

En el darrer congrés d’ERC, el juny del 2008, algunes candidatures van
plantejar el trencament de l’aliança estratègica tripartida, però no van
rebre el suport majoritari de la militància d’ERC. Aquesta estratègia,
posada en pràctica el 2003 però planificada per Josep-Lluís Carod-Rovira
ja des del 1996, tenia dos objectius: d’una banda, ocupar l’espai
d’esquerra nacional, creixent a costa del PSC, i de l’altra, debilitar
CiU en el terreny catalanista, convertint-la en una coalició poc útil
per als avenços nacionals un cop desproveïda de poder.

Ara ja és evident que l’estratègia ha fracassat. ERC ha
perdut centenars de milers de vots i no ha ocupat aquell espai de
centreesquerra catalanista que se xifrava pels volts del 2003 en més
d’un milió de vots. A més, ha gestionat molt malament les opinions
internes discrepants amb aquesta aposta, que tot i que no eren
majoritàries sí que eren molt significatives, i s’ha acabat fragmentant.
La fragmentació no ha beneficiat ningú, ha reduït el pes electoral de
l’independentisme i ha deixat moltes ferides obertes. Des del meu punt
de vista, el d’una militant crítica amb aquesta estratègia que ho va
viure des de dintre, la responsabilitat és compartida: en primer lloc,
de la direcció, que no va fer esforços generosos per integrar la
discrepància sinó que va preferir fer pinya amb els seus fidels, però
també dels líders més crítics que van abandonar successivament el partit
i van engegar altres projectes polítics, amb sort desigual.

Probablement
és ara, finalitzat un cicle electoral, que ERC pot iniciar aquesta
transició, si sap aprendre dels errors del passat, sense menystenir
l’aportació significativa que ha fet al creixement de l’independentisme.
Així, si una conseqüència positiva es pot extreure d’aquest cicle, és
l’acceleració dels processos. El fallit procés de reforma estatutària,
impulsat per ERC, ha permès visualitzar que les aspiracions d’autogovern
del poble català no tenen cabuda en l’ordenament constitucional
espanyol, i en conseqüència ha augmentat l’independentisme, malgrat que
ERC no n’ha recollit els fruits.

Però, ERC té una base sòlida per
reconstruir-se: una gran presència territorial, centenars de seccions
locals, una militància ferma i una sigla històrica. En l’imaginari
català, sempre serà el partit de Macià i Companys. Per reconstruir-se,
sumar i créixer, ERC ha de tornar a les seves arrels. Des de la seva
fundació, ha estat un partit d’esquerra no marxista, no dogmàtica, i
republicà. L’estat del benestar de la vella Europa, construït per
consens entre la socialdemocràcia i la democràcia cristiana, s’ha de
reformar si vol sobreviure en un món global on es competeix amb països
emergents que han abraçat el capitalisme més descarnat. Repensar l’estat
del benestar des de les esquerres necessitarà valors republicans, com
el sentit cívic, però també la igualtat d’oportunitats i la
meritocràcia. El republicanisme d’esquerres pot sustentar aquesta
reflexió.

Ara bé, ser un partit d’esquerra independentista és ser un partit que vol trencar l’statu quo.
No pot governar, si no pot assegurar avenços clars que apropin la
llibertat nacional i la justícia social. Als ajuntaments on des del
govern ERC ha fet una bona gestió, com a Caldes de Montbui, o on des de
l’oposició ha construït un projecte obert i transformador, com a Cardona
i Sant Vicenç dels Horts, els resultats han estat espectaculars. On
s’han prioritzat els pactes municipals amb els socialistes o amb els
convergents, des d’una posició de feblesa, només per obtenir cotes de
poder, els resultats han estat devastadors. Els pactes han de tenir un
sentit i compartir un projecte, i si aquest no hi és, des de l’oposició
es construeix un projecte alternatiu.

Per altra banda, pel que fa
a model de partit, ERC va trencar la seva tradició històrica de
pluralisme, per intentar abraçar un model inspirat en el PSC dels
capitans. Aquesta aposta també ha estat letal. En un moment en què
l’elector critica la manca de llistes obertes i de democràcia real,
sistemes interns de votació oberts i democràtics com els d’ERC són un
avantatge. Cal aprofundir-hi, aprenent a gestionar els perills de
divisió que comporten, potenciant els lideratges plurals i les
direccions col·legiades que integren les diferents sensibilitats, i
defugint l’excés de professionalització de la política.

El
congrés de la tardor és, doncs, una oportunitat per fer d’Esquerra un
partit unit, divers i generós, capaç d’esdevenir el pal de paller de
l’independentisme i l’esperó cap al referèndum d’autodeterminació, sense
renunciar a la tradició, valors i ideologia propis.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!