Al llarg d’un any i mig, en cinc diferents onades, i
en algunes dates aïllades, a 554 dels 947 municipis del Principat s’ha
organitzat un referèndum amb la següent pregunta: “Està vostè d’acord
que la nació catalana esdevingui un estat de dret independent,
democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”.
Al final del
procés, més d’un 20% del cens, gairebé 900.000 ciutadans, han votat en
la consulta, i el 92% ho ha fet pel “sí” a la independència. Unes xifres
que no fa massa anys ens hagueren semblat impossibles. Unes xifres que
tripliquen el suport obtingut pels partits independentistes i que
s’apropen als resultats obtinguts per CiU. En Josep Manel Ximenis va
tenir una idea brillant, quan va afegir-hi una consulta local per copsar
l’opinió de la població, a la moció de suport a una ILP per organitzar
un referèndum oficial d’autodeterminació, presentada just després de la
manifestació de Brussel·les al ple de l’Ajuntament d’Arenys de Munt.
Una idea brillant perquè ha permès que un dret polític
fonamental com és el dret d’autodeterminació passi de les idees als
fets, de l’exercici teòric i circumscrit al debat polític, a l’exercici
pràctic i a la seva visualització directa. De fet, el dret
d’autodeterminació, recollit a l’article primer del Pacte de Drets
Civils i Polítics de Nacions Unides (“Tots els pobles tenen dret a
l’autodeterminació”), arraconat després de la transició per la majoria
de partits que el defensaven en la lluita antifranquista, en els darrers
anys havia sofert una metamorfosi en eufemismes diversos al voltant del
concepte de dret de decidir.
Ara torna a estar en plena
actualitat, i reforçat per un final brillant al cap i casal, s’ha
complert amb escreix un dels objectius de la consulta sobre la
independència: demostrar que la nostra nació està preparada per afrontar
l’exercici del dret a l’autodeterminació i la independència política.
La
participació obtinguda, com havia de ser en un procés autoorganitzat
des del voluntariat, ha variat molt de municipi a municipi, amb algunes
tendències molt clares, com ara la relació directa negativa entre
participació i mida de la població. Com més gran era la població més
difícil es feia arribar a divulgar la pròpia existència de la consulta a
la ciutadania. Malgrat tot, en alguns municipis grans, amb una bona
organització s’ha compensat aquest fenomen. Alguns exemples destacats
són Sant Cugat, Reus, Girona i, sobretot, Barcelona, on s’ha sabut
aprendre de l’experiència acumulada en els altres municipis, i amb
paciència i perseverança, molta feina i algun cop de sort, s’ha
aconseguit trencar barreres comunicatives. Altres municipis van cometre
alguns errors organitzatius, o van triar una data poc adequada i han
obtingut participacions més baixes. Però això, en el balanç final, no és
el més important. De fet, esperona, perquè certament indica que els
resultats haguessin pogut ser molt superiors.
Més enllà de la
participació obtinguda, l’èxit de la consulta rau en la mobilització
d’un veritable exèrcit de voluntaris desplegats per tot el país que en
diferents etapes han dedicat mesos de la seva vida a una tasca ingent:
fer d’administració electoral, de publicistes, de dissenyadors,
d’informàtics, de logístics, de periodistes, de traductors, de
diplomàtics i d’informadors a peu de carrer, entre moltes altres feines.
I compaginant-ho tot amb les seves jornades laborals. Això és el que no
té preu, ha sorprès i s’ha fet digne d’admirar per tots aquells que
s’han apropat al moviment sense prejudicis, especialment els observadors
internacionals del procés.
Així que, d’Arenys de Munt a
Barcelona, aquest país ha fet molt de camí. Un camí cap a la llibertat
que, gràcies a l’audàcia dels que l’iniciaren, al sacrifici i l’esforç
dels que l’han continuat, és ara molt més a prop. L’objectiu de tot
aquest procés: la convocatòria d’un referèndum vinculant sobre la
independència és avui molt més assolible que no ho semblava el juliol
del 2009, les xarxes ciutadanes que li donen suport s’han enfortit i el
país ha demostrat que està preparat per exercir els seus drets.