Compte amb els arguments (publicat a El Punt-Avui el 27 de juny de 2014)

En el darrer article en aquest diari advertia de l’existència d’alguns arguments dels contraris a la independència que tenen un cert sentit, i que poden ser utilitzats amb èxit internacionalment.

El primer d’aquests arguments és l’antipatia que pot despertar la nostra voluntat d’independència si l’argument del dèficit fiscal es formula de manera simplista i es percep com a egoista amb territoris més pobres. Val la pena recordar sempre que amb caràcter previ a l’existència d’arguments econòmics a favor de la independència, del que estem discutint és de l’exercici del dret d’autodeterminació que tenim com a poble. Aquest exercici es concreta en un referèndum sobre la independència de Catalunya, on els arguments econòmics poden jugar un paper important, però no exclusiu.

En aquest sentit, centrar-se en l’argument del dèficit fiscal d’una manera merament quantitativa té alguns riscos. Per començar, cal evitar que circulin afirmacions directament falses, com la que s’ha difós repetidament de l’existència a Alemanya d’un límit del 4% del PIB de dèficit fiscal dels länder. Cap economista acadèmic independentista rigorós ha utilitzat aquest argument, però malgrat això ha corregut per tot el país. Certament, la magnitud del dèficit fiscal català, superior al 8% del PIB, és enorme, i als estats compostos (que solen ser els únics que calculen balances fiscals) normalment el dèficit fiscal dels territoris rics és més baix. Ara bé, per fer entendre a una audiència internacional el problema que això representa és millor centrar-se en els principis que són sistemàticament vulnerats. El fet que no existeix correspondència entre l’ordre de prosperitat econòmica dels territoris (mesurada pel PIB per càpita) i el nivell de dèficit fiscal que afronten, en seria un. Un exemple molt cridaner és que hi ha comunitats autònomes amb PIB per càpita superior a la mitjana que tenen superàvit fiscal. Cal recordar que Catalunya no és la comunitat autònoma més rica (és la 4a) mentre que és la segona en dèficit fiscal respecte al PIB. Una tercera part d’aquest dèficit fiscal s’explica pel sistema de finançament autonòmic. Aquí val la pena recordar com aquest sistema no actua apropant les comunitats autònomes que menys aporten al nivell de serveis de les que més aporten, sinó permetent que ofereixin més i millors serveis perquè se les sobrefinança. Ens cal destacar que Catalunya està disposada, com ho fan altres nacions europees, a contribuir solidàriament amb els pobles i territoris més pobres, però ho vol fer a partir de regles del joc clares, transparents i justes, i des de la seva pròpia sobirania.

Un segon argument que ens resta suport és el del risc de l’estabilitat per a l’euro d’una fallida d’Espanya sense Catalunya. Aquí més val que no ens fem els milhomes, menyspreant la capacitat econòmica espanyola. És un estat amb molts problemes, però a mitjà termini se’n sortirà. Un argument que podem oferir al món és que la pèrdua de Catalunya accelerarà les reformes que ha de fer, limitant les polítiques nefastes que emprèn per motius polítics i no basats en l’eficiència i l’equitat. En qualsevol cas, Catalunya s’ha de mostrar disposada, si hi ha reconeixement del nou estat i absència de vetos (com el de la pertinença a la UE), a una transició suau, fins i tot assumint contribuir econòmicament per sobre del que ens correspondria com a nou estat independent, durant un període de temps limitat. Altra cosa és que l’orgull d’Espanya no li permeti acceptar-ho, i prefereixi morir amb les botes posades, perdent-ho tot, com ha fet al llarg de la seva història amb tots els territoris que se li han independitzat. Però aquest ja no serà el nostre problema

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *