“Oberts al món”, article publicat a El Punt-Avui (maig 2013)

El juliol passat el Departament d’Economia de la Generalitat donava a conèixer que per primer cop, el 2010, les exportacions de les empreses catalanes a la resta del món superaven les vendes a la resta de l’Estat. Aquestes darreres setmanes, l’agència per la competitivitat de l’empresa, Acció, del Departament d’Empresa i Ocupació, ha presentat l’informe de la internacionalització de l’economia catalana, amb dades actualitzades, en què es posa de manifest que aquesta tendència va en augment.

Fa uns quants anys, en aquest mateix mitjà, vaig escriure sobre aquesta tendència d’internacionalització creixent i de pèrdua de pes del mercat espanyol. Aleshores, el 2007, les vendes de mercaderies de les empreses catalanes s’apropaven a una distribució en tres terços: un terç es venia a Catalunya; un altre, a la resta de l’Estat, i el tercer, a la resta del món. Calia tenir present que el 1995 (primer any pel qual es disposen de dades homogènies), les vendes a la resta del món amb prou feines superaven el 20%. Bé, doncs el 2012, les vendes a la resta del món (les exportacions) s’apropen al 40% del total de vendes de les empreses catalanes. En concret, es va exportar per valor de més de 58.000 milions d’euros, mentre que les vendes al mercat català vorejaven els 47.000 milions d’euros i les vendes a la resta de l’Estat, els 49.000. Avui la distribució en tres terços s’ha desequilibrat cap al mercat internacional, que pesa un 38%, per un 32% del mercat de la resta de l’Estat, i un 30% del mercat interior català.

Cal destacar que aquesta inversió no és un simple fruit estadístic de la caiguda de vendes, per la crisi, als mercats català i espanyol. Això hauria pogut provocar aquest efecte sense incrementar les exportacions. Però no ha estat el cas, les exportacions, en volum i en valor, no han parat de créixer. Si el 2006 exportàvem per valor de 46.000 milions d’euros, avui ho fem per valor de 58.000 milions.

És important analitzar més a fons aquests fluxos exteriors, tant d’exportacions com d’importacions, de cara als arguments econòmics sobre la independència presents en el debat públic. Podríem entrar en molts terrenys, però em centraré només en el de la nostra relació comercial amb la Unió Europea i els estats que la integren. El 2012, el 61% de les nostres exportacions a la resta del món van ser cap a la Unió Europea dels Vint-i-set, mentre que n’importàvem el 54% del total. Qui és el nostre principal client a Europa? França, seguida d’Alemanya, Itàlia i Portugal. I qui és el nostre principal proveïdor, a qui comprem més béns? Alemanya, seguida de França, Itàlia i Holanda. Val a dir que, si fem el rànquing global, i no ens centrem en la UE, la Xina ja ocupa el tercer lloc en els nostres proveïdors. I que el nostre comerç bilateral amb els Estats Units no és menyspreable.

Arribat el moment, si el poble de Catalunya, en referèndum, expressa majoritàriament la seva voluntat d’independència, els països europeus, els nostres veïns i socis comercials, seran els primers interessats que no es produeixi cap canvi en les relacions comercials que hi mantenim. Estiguem a la UE o fora de la UE transitòriament (a l’EFTA per exemple), no hi haurà barreres comercials de cap mena. I la primera interessada que això sigui així serà Alemanya, a qui l’any passat vam comprar mercaderies per valor de 10.614 milions d’euros.

Confiança, doncs, en una economia que, si amb un Estat treballant sense descans en contra dels seus interessos, prioritzant infraestructures no competitives i menystenint les que la connectarien a Europa i al món, ha estat capaç d’aquest esforç d’obertura al món, de què no serà capaç quan disposi d’un estat que remi a favor seu?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *