Un món més desigual? (Article publicat al Punt-Avui, març 2013)

La democràcia directa suïssa va sorprendre el món aquest diumenge aprovant en referèndum, per àmplia majoria, limitacions a les primes i a les indemnitzacions dels directius d’empreses. D’aquí a uns mesos, votaran una altra iniciativa popular que proposa que el sou més alt en una empresa no pugui ser 12 vegades superior al més baix. De fet, l’augment vertiginós en les remuneracions dels executius de grans empreses és un fenomen de les darreres dècades, coincident amb la globalització comercial i financera, i fortament qüestionat per la ciutadania amb l’esclat de la crisi financera, els rescats bancaris i les polítiques d’austeritat.

Estudis recents indiquen que aquestes diferències salarials tan grans no s’expliquen per diferències en la productivitat o el talent dels directius, sinó que estan relacionades amb la dimensió de les empreses, que ha augmentat amb la mundialització, i també amb un cert fenomen d’imitació o de contagi entre empreses. El fet que la cotització en borsa de les empreses hagi adquirit una importància més gran com a indicador del valor de les empreses ha generalitzat remuneracions com les stock-options, lligades a la cotització de l’empresa. El problema és que aquests alts executius acaben prioritzant l’obtenció de resultats a curt termini, en perjudici dels beneficis privats i socials de llarg termini.

Justament s’acaba de publicar el llibre Mundialització de les desigualtats, de l’antic economista en cap del Banc Mundial i catedràtic d’Economia a la prestigiosa École des Hautes Études en Sciences Sociales de París, François Bourguignon, que aborda aquests i altres processos que expliquen l’increment en les desigualtats lligat a la globalització. Ara bé, el llibre no és un pamflet anti ni pro globalització. La tesi del llibre, que és fruit de les recerques més rigoroses dels economistes els darrers anys, és que després de dos segles d’augment continuat, per primer cop la desigualtat en els nivells de vida entre països ha començat a reduir-se. En canvi, la desigualtat ha augmentat a l’interior de molts països, després de dècades d’estabilitat. Aquest increment de les desigualtats internes s’ha produït amb molta intensitat a països com els Estats Units, però també a altres com Suècia. L’augment de les desigualtats nacionals eclipsa la reducció en la desigualtat mundial. Potser, perquè és la més visible, la que tenim més a la vora. De fet, però, la desigualtat entre tots els ciutadans del món, la que combina la desigualtat entre estats i a l’interior dels estats, s’ha reduït: fa vint anys la diferència entre la renda dels 10% més rics, i els 10% més pobres era de 100 i avui és de 90. Segueix sent enorme, molt més gran del que toleraríem en la nostra comunitat nacional, però des del 1989, per primer cop des de la Revolució Industrial de principis del segle XIX, es redueix de forma sostinguda. També ha disminuït la proporció de persones que viuen sota el llindar de la pobresa (amb menys d’un euro al dia). Des dels anys 90, el nombre de pobres extrems s’ha reduït en 500 milions. El creixement de la Xina, l’Índia i altres països asiàtics ho explica.

Segons Bourguignon, una hipòtesi que no es pot descartar és que la desigualtat entre nord-americans i xinesos sigui progressivament reemplaçada en el futur per la desigualtat entre rics i pobres nord-americans, i rics i pobres xinesos. Cal deixar fer, en benefici de l’eficiència econòmica? No, perquè la desigualtat excessiva té efectes nefastos (com també els té la igualtat extrema). Mesures com les aprovades a Suïssa són un primer pas en la bona direcció.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *