Ara fa 27 anys, en el pròleg del seu llibre Narració d’una asfíxia premeditada, en Ramon Trias Fargas, fent el balanç de la Transició, ens deia: “El centralisme, en cas que l’autonomia no fracassés per altres causes, ens esperava a la vuelta de la esquina amb l’arma més subtil, dissimulada i més eficaç de totes: l’escanyament financer. I això es va preparar meticulosament des del primer dia.” Hem arribat al cap del carrer de la premonició de Trias Fargas, amb un govern de la Generalitat literalment asfixiat financerament, amb problemes per fer front als pagaments ordinaris i disposat a acollir-se a l’última trampa parada pel seu botxí: el fons de liquiditat autonòmica.
Aquest fons funcionarà com una línia de crèdit a les comunitats autònomes que s’hi acullin per fer front als venciments de deute o a les operacions de reendeutament. A priori, doncs, seria un banc, però les condicions d’aquest préstec són draconianes. Caldrà acordar modificacions del pla d’ajustament aprovat que garanteixin el compliment dels nous compromisos adquirits, i l’incompliment d’aquest pla o la no reemissió d’informació significarà l’aplicació de les mesures coercitives previstes als articles 25 i 26 de la llei d’estabilitat pressupostària. Aquestes mesures signifiquen l’anul·lació de l’autonomia de la Generalitat. Davant d’un incompliment, l’Estat enviarà un equip de tècnics del Ministeri d’Hisenda, que poden demanar qualsevol dada de les partides d’ingressos i despeses i exigir mesures en una setmana. Si no s’implementen, el govern de l’Estat, amb aprovació del Senat, pot fer-les executar de manera forçosa donant instruccions directes a qualsevol autoritat de la comunitat autònoma. Per exemple, poden exigir al director de la Corporació el tancament de canals de TV3, saltant-se el president de la Generalitat.
El govern espanyol, humiliat internacionalment, presumeix allà on pot encara exercir la seva autoritat, com un abusa nanos qualsevol. No és casualitat que les comunitats més endeutades que s’acolliran a aquest mecanisme siguin les que han rebut un tracte fiscal pitjor. De fet, aquests dies s’han donat a conèixer els resultats de la liquidació del finançament del 2010, i res del promès amb el nou sistema no s’ha complert. La liquidació del 2009 ja va mostrar que no es complia l’ordinalitat promesa, però van destacar que el finançament estava per sobre de la mitjana. El 2010 ni això no es compleix.
Però aquests dies la majoria de partits parlamentaris semblen aliens a aquests esdeveniments i, immersos en les negociacions d’esmenes i transaccionals a una nova proposta de canvi en el model de finançament, ens fan reviure discussions que s’arrosseguen des del 2003: agència pròpia o consorci; ordinalitat i anivellament parcial; bilateralitat, règim comú o singularitat dins el règim comú? Alguns reprodueixen textualment principis com ara el de l’anivellament parcial de l’Estatut que la sentència del TC va anul·lar. Altres fan esmenes que reprodueixen el sistema actual de finançament. I finalment la proposta del govern, malgrat donar la clau de la caixa a la Generalitat, fixa un límit a la caixa, basat en el rebregat principi d’ordinalitat que amb 1.400 milions d’euros addicionals ja s’hauria complert el 2009, i el 2010, any en què el finançament empitjora, amb 3.282 milions.
Sembla que no vulguin afrontar la realitat, que per totes les vies indica que la supervivència cultural, política i econòmica de Catalunya només podrà ser garantida des de l’exercici de la seva sobirania, esdevenint un estat amb el mateix grau d’independència que Dinamarca, Suècia o Islàndia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!